AAVV - Soli deo Gloria

La personalitat combativa de Calví, que a l’interior de les Esglésies d’inspiració calvinista es tradueix en l’afirmació orgullosa de senyes d’identitat pròpies i independents del poder civil, ha de ser valorada com un element decisiu per a la supervivència de les esglésies reformades en contextos polítics hostils. Si l’expansió de l’Església luterana es veu frenada en restar dependent de la benevolència dels prínceps amb el famós cuius regio, eius religio de la pau de Westfàlia (1648), les comunitats eclesials calvinistes seguiran en procés d’expansió durant tot el segle xvii, tant a Holanda com a les Illes britàniques i Amèrica.

Heus ací «la grandesa del geni» 25 de Calví de la qual parla Rousseau i la raó d’allò que alguns han considerat les misèries de la seua vida, puix el geni polític, maleït per la lògica satànica que governa l’esfera de racionalitat en la qual habita, poques vegades troba un judici matisat que reta justícia a la complexitat dels treballs a què s’enfronta.

Tal i com Rousseau assenyala de passada en el capítol sèptim del segon llibre d’ El Contracte Social , el futur veurà en Calví, abans de res, a un legislador, a un forjador de nacions que paradoxalment és exemple per al futur per equiparació amb el passat idealitzat de les repúbliques d’Atenes o Esparta. Segons la interpretació rousseauniana, la constitució ginebrina seria el fruit d’«una intel·ligència superior, que viu totes les passions dels homes sense experimentar-ne cap» i que «es guanya una glòria allunyada en el temps, podent treballar en un segle per a gaudir d’ella en un altre». 26 Probablement, cap altre paisà del reformador haja sabut descriure amb més encert la seua vocació redemptorista, foc espiritual del qual el mateix Rousseau, escriptor d’aquests mots encomiàstics, constituí una altra encarnació vivent.

A parer nostre, l’actualitat de Calví rau també, com per a Rousseau, en el fet que des del Parc des Bastions ginebrí, amb el Llibre obert entre les mans, el reformador apunta de ple a la interrogació universal sobre els trets conformadors de tota nació o comunitat política. L’èxit de les doctrines de Calví en l’època de confusió i desordre en la qual li tocà viure, es degué a la seua capacitat per a servir d’element aglutinador i homogeneïtzador d’una població ginebrina marcada, des d’antany, per la seua diversitat cultural, circumstància subratllada encara més, si cap, per la forta emigració francesa que va seguir a les matances d’hugonots a França.

Els historiadors de la figura de Calví han donat a la seua biografia tons hagiogràfics o diabòlics segons la seua confessió religiosa o política. Calví, que, per les seues conviccions, haguera rebutjat amb la mateixa energia la seua canonització que la seua dimonització, mantingué sempre una relació pragmàtica amb la moral política. Encalçat a França, apel·là a la tolerància de les sectes dissidents. En canvi, al cim de l’Església ginebrina, no dubtà d’atacar amb duresa a catòlics, luterans, embruixadors i pagans.

La lectura de les actes del Consistori, especialment les que reflecteixen la seua activitat inicial, testimonien la dificultat d’imposar una mateixa disciplina religiosa a persones que, pel seu quefer quotidià, es movien regularment entre Ginebra i Lió, ja en aquesta època un important centre econòmic. O als camperols i comerciants dels mercats que s’aprovisionaven entre la ciutat reformada i els pobles, encara hui catòlics, que la circumden. 27 Moltes famílies de la ciutat i entre elles, alguns dels grans enemics de Calví, com els Berthelier, tenien a més importants llaços econòmics i familiars també a Berna, gran república que en aquesta època aspira a exercir a tall d’àrbitre en els assumptes polítics de la menuda i dèbil Ginebra.

L’administració política i religiosa de la Ginebra de Calví fou artífex d’una progressiva homogeneïtzació de costums i mentalitats en la ciutat, equiparable a la que durien a terme més tard els grans Estats-nació. Els seus instruments són els Consells (el Petit Consell, el dels Seixanta, el dels Dos-cents i el General), la ordenació dels quals és anterior a l’arribada de Calví a la ciutat, i el Consistori, la paternitat del qual cal atribuir totalment al Reformador.

Calví es val també d’altres institucions de les quals és fundador i l’aparició de les quals a la Ginebra de l’època fou clau per la formació de l’Estat modern. Entre elles, cal destacar especialment el sistema educatiu que es posa en marxa en aquesta època (el 21 de maig de 1536 per decisió del Consell General) i que garanteix la formació escolar de tots els xiquets.

La importància per a l’exercici efectiu de la ciutadania d’un sistema educatiu obligatori i gratuït per als pobres és fonamental. Les paraules de Calví a les Ordenances Eclesiàstiques de 1541, quan a la seua tornada a Ginebra la decisió instituent del Consell de 1536 encara no ha trobat una satisfacció material, són les següents: «Caldrà posar en marxa un Col·legi per instruir els xiquets en llengües i ciències humanes, amb l’objectiu de preparar-los tant per al ministeri com per al govern civil».

Les xiquetes, que per a Calví no estan cridades a exercir cap ministeri eclesiàstic ni cap paper polític en la República, 28 no tenen encara l’oportunitat d’acudir a l’escola pública. Sols algunes de les que formen part de les riques famílies patrícies de la ciutat podran instruir-se recorrent a tutors privats.

La importància d’aquest salt avant per a la consolidació política i econòmica de la República és subratllada per tots aquells que han estudiat la seua història. El sistema establit per Calví contemplava un horari didàctic de setanta-dues hores setmanals, 29 i Beza s’afligia quan els estudiants esmerçaven menys de catorze hores al dia. 30 Els alumnes, en edat infantil, aprenien principalment literatura, mitologia, geografia i història a partir de la lectura de textos en grec, llatí i francés.

L’èxit de l’escola calvinista fou tal que va romandre sense canvis substancials fins als anys trenta del segle xix, resistint àdhuc els avatars de l’ocupació napoleònica. Fruit d’aquests sòlids fonaments, a principis del segle xix, quan la major part d’Europa romania encara sumida en les tenebres de la ignorància total, «l’analfabetisme masculí havia desaparegut quasi per complet al bell mig de la ciutat» i es reduïa tan sols a un quart de la població d’homes dels camps veïns. En contrast, als territoris de la Savoia catòlica que rodeja Ginebra, la taxa d’analfabetisme masculina era propera al cinquanta per cent. 31

El paper de l’Acadèmia de Ginebra, cicle superior de l’ensenyament amb la creació del qual en 1559 culmina Calví la seua tasca de legislació pedagògica, és també fonamental per a assegurar la renovació de l’elit intel·lectual de la ciutat. Al marge d’aquesta tasca bàsica, l’Acadèmia és una fàbrica que exporta pastors i dirigents protestants a tot Europa: entre els més de tres-cents alumnes que la freqüentaren, ja amb anterioritat a la mort de Calví, hi trobem figures com el reformador escocés John Knox, l’erudit i diplomàtic anglés Thomas Bodley, Florent Chrestien, editor de clàssics i preceptor d’Enric IV, o Gaspard Olevanius, coautor de la Confessió d’Heidelberg. 32 Cal afegir a aquestes figures excepcionals la legió d’humils pastors disposats a exposar la seua vida fent-se càrrec de les petites esglésies reformades disperses arreu de França.

Amb independència de la seua utilitat per a la causa protestant, cal subratllar el paper polític que juga el sistema educatiu calvinista en la consolidació d’una República independent governada per ciutadans altament instruïts.