AAVV - Soli deo Gloria

Revisant també la importància que s’ha donat des d’estudis elaborats per persones de fe a la figura de Calví i a la seua missió a títol de sobrenaturals , el Reformador anirà a poc a poc apareixent com a cap d’una part de la ciutadania ginebrina enfrontada a d’altra, el sector probernés, el qual, com hem dit més amunt, es mostrava favorable a fer concessions polítiques i religioses a Berna per tal d’assegurar-se que aquesta no deixara abandonada a la ciutat en cas que les tropes franceses o espanyoles, que contínuament la rondaven, intentaren assaltar-la. 38

Aquests nous materials historiogràfics no rebaixaran, de cap manera, la dignitat del ministeri de Calví a Ginebra, sinó que, humanitzant-lo, palesaran la seua capacitat intellectual per fer d’una xicoteta ciutat de deu-mil ànimes el centre espiritual del món reformat. El fet que Ginebra siga el lloc principal de refugi per als nobles i els capitals financers protestants que fugen de la persecució a França, no debades acabarà fent majoritari a la ciutat el partit que creu possible un govern independent de la ciutat no tutelat per Berna.

1 Comunicació llegida el 17 de novembre de 2009 a les Jornades Internacionals en el Vé Centenari de Joan Calví (1509-2009) «Calvinisme i Modernitat». José Luis Egío és becari predoctoral FPI de la Fundación Séneca, Agencia Regional de Ciencia y Tecnología (Región de Murcia), al Departament de Filosofia de la Universidad de Murcia.

2 Text de la litúrgia reformada citat a Julien Coudy, Les guerres de religion , París, René Julliard, 1962, pp. 110-111. Vegeu també a l’apèndix «Culte de l’Església reformada, segons la litúrgia d’Estrasburg (1538-1541)».

3 Joseph Lecler, Toleration and the Reformation , Londres, Longmans, 1960, p. 242.

4 Martin Greschat, Martin Bucer (1491-1555). Un réformateur et son temps , París, PUF, 2002, p. 94.

5 Hugo de Groot, De Imperium Summarum Potestatum circa sacra (edició bilingüe en llatí i anglés), Leiden, E. J. Brill, 2001.

6 Martin Greschat, op. cit ., pp. 104 (acostament al camp luterà) i 113 (intent de conciliació amb Francesc I).

7 Ibíd ., p. 160.

8 Albert-Marie Schmidt, Jean Calvin et la tradition calvinienne , París, Éditions du Seuil, 1957, p. 69.

9 Émile G. Léonard, Histoire générale du protestantisme. I. La Réformation , París, 1961.

10 Denis Crouzet, Jean Calvin: Vies parallèles , París, Fayard, 2000. Traduït al castellà per l’editorial Ariel, Barcelona, 2001, p. 105.

11 Joan Calví, Institution de la religion chrétienne , Ginebra, Droz, 2008, p. 179.

12 Denis Crouzet, op. cit. ,p. 101.

13 Joan Calví, op. cit ., p. 179.

14 Ibíd ., p. 167.

15 Per al gran historiador de l’Església suïssa, Rudolf Pfister, aquestes controvèrsies deixaren clar «que una marxa comuna teològica i politicoreligiosa de suïssos i luterans resultava impossible», Kirchengeschichte der Schweiz , Zweiter Band, Zuric, Theologischer Verlag, 1974, p. 201.

16 Pierre Chaunu, Les temps des Reformés , París, Fayard, 1975. Chaunu ha reflectit amb mestratge els ordits de la redacció de les diferents confessions de fe i les raons de les divergències existents entre unes figures protestants que s’acusen recíprocament d’actuar com a «vassalls dels prínceps», p. 516.

17 Martin Greschat, op. cit ., p. 97. La divisió continuarà quasi deu anys després, quan en 1536 ni Zuric, ni Berna, ni Basilea accepten la Concòrdia de Wittenberg, que poc temps enrere havia aconseguit posar d’acord a la resta d’esglésies protestants. Els suïssos s’esforçaven en deixar clar que, després de la mort de Zwingli en 1531, «conservaven l’herència zwingliana i que calia interpretar la situació religiosa del moment relacionant-la amb la interpretació d’aquesta teologia»; Rudolf Pfister, op. cit. , p. 199. Tampoc propostes ulteriors redactades conjuntament per Bullinger i Calví (l’anomenat Consensus Tigurinus de 1549) o Beza (en la controvèrsia de Montbéliard de 1586) pogueren posar d’acord a ciutats suïsses i lute-rans alemanys. Ibid . pp. 214 i 229.

18 Joan Calví, Lettres à Monsieur et Madame de Falais , Ginebra, Droz, 1991, pp. 73-74.

19 Denis Crouzet, op. cit ., p. 112.

20 René Bornet, La Réforme protestante du culte à Strasbourg au XVIe siècle, 1523-1598 , Leiden, E. J. Brill, 1981, p. 192.

21 Els magistrats havien acceptat compondre un grup de huit Zuchtherren , legitimat tan sols per a «exhortar i advertir» però no per a excomunicar, negant-se a més a la possibilitat que el tribunal estiguera format majoritàriament per eclesiàstics. Martin Greschat, op. cit ., p. 116.

22 En les estades que realitzà a Augsburg en 1534 i 1535, «amb el recolzament de Bucer, es crearen les condicions per a una Església d’Estat»; aquesta era l’única manera per mitjà de la qual, per al de Sélestat, «pareixia possible assolir la unió i la cohesió necessàries en la comunitat protestant d’Augsburg». Ibid ., p. 121.

23 No sols en el primer moment confús del canvi religiós, sinó també al Sínode celebrat en 1533 i a les Ordenances Eclesiàstiques de 1534, «foren les concepcions del Magistrat les que s’imposaren», Ibid ., p. 136.

24 El caràcter teatral amb què Calví exposa la seua vocació per a dirigir l’Església de Ginebra en aquests textos ha sigut estudiat amb gran profunditat teòrica per Olivier Millet, Calvin témoin de lui-même dans la Préface de son Commentaire sur les Psaumes , a Émergence du sujet, de l ’Amant vert au Misanthrope [Olivier Pot, editor], Ginebra, Droz, 2005, pp. 113-132. També per Denis Crouzet al seu Jean Calvin: Vies parallèles. op. cit .

25 Jean Jacques Rousseau, Le Contrat Social a Œuvres Complètes, t. III, París, Gallimard, p. 382.

26 Ibíd ., p. 381.

27 Julien Coudy, Les guerres de religion , París, René Julliard, 1962, p. 67.

28 Jane Dempsey Douglass, Women, Freedom and Calvin , Filadèlfia, Westminster Press, 1985, p. 47.

29 Jean Cadler, Calvin , París, PUF, 1966, p. 128.

30 Olivier Fatio, Du Collège de Genève au Collège Calvin (Historique) , , 5 de febrer de 2008.

31 Roger Girod, «À Genève, de 1809 à 1845 : niveaux d’instruction et inégalités intellectuelles», a Annales. Économies, Sociétés, Civilisations , 1962, v. 17, nº 3, p. 462.

32 Alan Karp, «John Calvin and the Geneva Academy» a History of Higher Education, Annual 1985 , New York, State University of New York at Buffalo, 1985, p. 23.

33 Philip S. Gorski, The Disciplinary Revolution. Calvinism and the Rise of the State in Early Modern Europe , Chicago-Londres, University of Chicago Press, 2007, p. XV.

34 Alfred Dufour, Histoire de Genève , París, PUF, 1997.

35 Jean-Jacques Rousseau, op. cit . p. 384.

36 Denis Crouzet, op. cit ., p. 119.

37 El partit organitzat entorn a Calví es presenta davant la població ginebrina com «el verdaderament patriota» i esgrimeix l’amenaça que per a la independència de Ginebra suposa el no marcar de forma clara les diferències religioses i polítiques amb Berna; Rudolf Pfister, op. cit. , p. 207. També els magistrats de Berna intenten evitar que la força espiritual de Ginebra no acabe per amenaçar el seu control sobre l’Església en la vasta extensió que dominen. Per exemple, les pretensions calvinistes de Pierre Viret faran que les autoritats berneses acaben cessant-lo com a professor de l’Acadèmia de Lausana en 1559.