AAVV - Soli deo Gloria

38 Registres du Conseil de Genève à l’ époque de Calvin, t. IV (1539), Ginebra, Droz, 2009, p. XXXVII. Des de gener de 1536, data en la qual Francesc I comença la conquesta del Piamont fent-se amb territoris fronterers a Ginebra i Berna respon ocupant el país de Vaud, a l’est de la ciutat i entrant en la mateixa per evitar que el monarca francés la domine, Ginebra queda a mercé d’ambdues potències. Ibid ., t. I (1536), p. XIII. Més avant i a través d’una infinitat de litigis jurídics i diplomàtics, Berna reivindica una sobirania sobre Ginebra «hereua dels drets del duc de Savoia». Ibid ., t. III (1538), p. XXXV. La competència jurisdiccional, els béns eclesiàstics a desamortitzar o la percepció de contribucions estan en dubte.

Antonio Rivera García

Universidad de Murcia

«En última instancia, prefiero salir invicto de la mano de un piadoso teólogo como san Juan Crisóstomo que de la mano de Escoto.» 2

Aquest treball explora les diferències entre l’humanisme cristià i la Reforma a través de dues de llurs figures essencials, Erasme i Calví. És veritat que l’humanisme cristià és convergent amb el moviment reformador en les seues ànsies de renovació del catolicisme i, per tant, en moltes de les crítiques dirigides contra l’Església catòlica de començaments del segle xvi. Però no ens centrarem en les semblances, que d’altra banda explicarien els problemes d’Erasme amb l’ortodòxia catòlica d’aquell període, sinó en les diferències que es poden observar entre humanisme erasmista i Reforma calvinista, i en particular, en la distinta manera d’entendre la figura de Jesucrist. Ens pareix que els resultats d’aquesta comparació poden ser molt útils per a la moderna teoria de la secularització. Per això exposarem al final la hipòtesi que aquestes dues cristologies tan diverses suposen també dues maneres distintes d’influir sobre els processos de modernització.

Si cap parlar d’una cristologia en Erasme, sens dubte, ha de caracteritzar-se per accentuar la humanitat del Fill i la seua aparença humil. Sense caure en l’heterodòxia d’afirmar que Jesucrist no és Fill de Déu, es tracta de la cristologia més oposada a aquelles que, com les d’Escot o Calví, exalten la divinitat de Crist. La metàfora que, a parer de l’humanista, millor li convé a Crist, així com als profetes, apòstols i sants, és la que trobem per primera vegada als Adagis de 1515, la dels silens d’Alcibíades , els quals «so una cobertura vil y a sabiendas desfrazada encerraban otra cosa cuasi divina.» 3 Els filòsofs grecs Sòcrates, Antístenes, Diògenes o Epictet es pareixien a eixes estàtues vulgars que amagaven en el seu interior un déu; però insistim en la idea que, en opinió d’Erasme, era a Jesucrist a qui millor li convenia la metàfora del silé, la relativa al fet que les coses més excel·lents s’amaguen davall d’una humil aparença. Crist és una divinitat que, àdhuc mancant de l’aparença i presència dels grans i poderosos (Is 53, 2 ss.), és capaç de véncer amb el seu sacrifici l’arrogant filosofia de Grècia i d’eliminar la crueltat de moltes nacions. L’humanista holandés sabia que difícilment es podia imitar la majestat de Déu sense caure en la supèrbia dels Alexandre, Juli Cèsar, Xerxes..., o en els perills que hui identifiquem amb la sobirania absoluta i la teologia política de tall schmittià. Per a Erasme, la majoria dels homes, i especialment els poderosos, ja es trobaren a l’Església o a la respublica , eren, tanmateix, «silens invertits» que anteposaven els valors mundans (estirp, riqueses, béns corporals) als valors eterns cristians. 4

Les obres de l’holandés ensenyen, no obstant, que sí es pot imitar a Crist, i, en conseqüència, es pot «viure en la pobresa i en la humilitat, en l’amor i en l’abnegació» (Mt 11, 25). 5 Una filosofia que, com la de Crist, està basada en l’amor, ha de trencar –com també afirmarà la Reforma– amb la coacció de la llei i de totes eixes cerimònies o preceptes externs que impedeixen la llibertat del cristià. Igualment, Erasme s’oposa a una teologia enredada en foscos problemes, tan sols accessible a una minoria de clergues, i allunyada del poble dels fidels. Per això, la doctrina de la fe i l’ètica han de tractar-se amb brevetat o resumir-se en unes poques frases, sempre amb l’objecte que els fidels perceben que «el jou de Crist no és dur, sinó suau i lleuger». 6

Erasme, certament, es troba pròxim a la Reforma en el seu rebuig de la religiositat externa, del culte de les imatges, o d’una Església que separa radicalment el sacerdot i els poderosos de la resta dels mortals. Però mentre la Reforma tendeix a augmentar la diferència entre allò humà i allò diví, l’humanista aspira, en canvi, a disminuir aquesta separació. En aquest context podem comprendre la seua cèlebre polèmica amb Luter a propòsit del serf albir, així com l’acusació que la seua filosofia de Crist acabava rebaixant la glòria de Déu.

La menys coneguda polèmica amb un home de la Reforma més moderada com Lefèvre d’Étaples 7 també ens permet comprendre els perills teològics que implicava l’humanisme cristià. En principi, la polèmica se centrava en la crítica de la versió que solia fer-se del salm 8, 5: « minuisti eum paulominus ab angelis » («Tu [Déu] el vas crear [l’home] poc inferior als àngels»). Per a Lefèvre, el salm no es referia a l’ésser humà, sinó a Déu fet home, a Jesucrist, de qui no cabia pensar que fóra inferior als àngels. Però és que a més –explicava el teòleg– el text hebreu sols deia «inferior a Déu». A l’igual que havia succeït amb la carta als Hebreus 2, 7, on s’afirmava en hebreu «inferior a Déu», la traducció grega havia traduït per «inferior als àngels». Ara bé, darrere d’aquesta crítica hi havia quelcom més que una mera qüestió filològica; puix, des de la posició de Lefèvre, resultava fonamental afirmar que «ni tan sols en la seua naturalesa humana» Jesucrist havia sigut inferior als àngels. 8

Erasme, per a qui també el salm 8 parlava de Jesucrist, s’oposava a eixa interpretació de Lefèvre. En la seua opinió, les Escriptures deien que el Jesús terrenal i crucificat no sols era inferior al Pare sinó també als àngels. La dificultat filològica es resolia, al remat, si no es traduïa « paulominus » per «poc» sinó per «breu temps», de manera que mentre Crist va viure en la terra sí estigué per davall dels àngels. La clau d’aquesta polèmica era en el fons cristològica: mentre a Lefèvre li pareixia impiu que es parlara de la humiliació de Déu i que inclús se li aplicara el salm 22, 7 («mes jo sóc cuc i no home»), Erasme criticava Lefèvre perquè el seu Crist ja era el de la glòria: «Jesucrist –escrivia l’humanista– és admirable en un i altre sentit, però l’aspecte de la humiliació ens toca més a prop, puix l’enlluernament per la grandesa pareix correspondre molt més a la vida futura». 9

La filosofia de Crist d’Erasme es complementa amb la concepció de l’Església com un cos místic el cap del qual és Crist. Aquesta doctrina demostra que l’humanisme cristià o de la concòrdia s’ajusta millor a la Respublica christiana medieval que a la moderna Europa dividida en Esglésies nacionals i molt diverses sectes. És un pensament que fa de la concòrdia, de l’harmonització d’una pluralitat irreductible, un dels seus objectius principals, la qual cosa inevitablement ha de dur a suavitzar les exigències dogmàtiques i a allunyar-se de la severitat mostrada per la Reforma calvinista.