AAVV - Soli deo Gloria

En aquest sentit es pronuncien els estudis contemporanis quan apunten al calvinisme, «a les seues tècniques disciplinàries i estratègies» i a la «infraestructura de govern religiós i control social» que Calví i els seus seguidors crearen a Ginebra, com a element clau per a explicar la formació de l’Estat modern.

Citant el testimoni de Philip S. Gorski, a la seua obra The Disciplinary Revolution. Calvinism and the Rise of the State in Early Modern Europe , cridada a convertir-se en un clàssic de la història de les idees polítiques, la Ginebra de Calví esdevingué «model per a la resta d’Europa i el món», 33 de tal forma que l’influx de les seues institucions en el naixement de l’Estat modern sols seria comparable a altres dos processos, la revolució militar del segle xvi i la revolució econòmica burgesa dels segles xvii i xviii.

A diferència d’altres estudis, de caràcter hagiogràfic, tampoc podríem atribuir la perseverança de Ginebra en la seua independència com a República i en la seua consolidació com a Estat a l’exclusiu treball de Calví. Seríem aleshores massa injustos amb els seus rivals polítics, els mal anomenats llibertins en els escrits calvinistes.

En efecte i, enfront del que donen a entendre els escrits del reformador-legislador, Calví no es troba a la seua arribada a Ginebra amb una ciutat sumida en el caos i les tenebres. El juí teològic del Reformador no ens deu fer perdre de vista la fortalesa i l’arrelament amb que comptava la Comuna de Ginebra, fins i tot en el període anterior a la Reforma. En cas contrari, resultaria inclús difícil d’explicar la rapidesa amb què la ciutat decidí sumar-se a la causa protestant i la facilitat amb què l’últim bisbe de Ginebra, Pierre de la Baume, fou expulsat en 1532.

L’estructura política dels síndics i els quatre Consells es trobava ja desenvolupada i recolzada per una llarga tradició secular a l’arribada de Calví a Ginebra. Es tracta d’un complicat sistema institucional que assegurava als xicotets patricis de Ginebra, presents i elegits per cooptació en els tres Consells reduïts, la preponderància sobre el conjunt d’habitants masculins de la ciutat, als quals es reconeixen drets polítics i tenen una important quota de participació política en el Consell General (elegien directament els síndics).

Molts dels drets polítics dels habitants masculins de Ginebra tenien ja la seua garantia a la Carta que el bisbe Adhémar Fabry havia concedit a la ciutat en 1387, base, al mateix temps que reflex, d’unes pràctiques comunals d’autogovern pel respecte de les quals els ginebrins es mantingueren en conflicte amb el bisbat des d’almenys 1263, primera data en què es tenen notícies de sedicions populars amb aquesta motivació. 34

Dins la ciutat, Calví no ha de lluitar amb partidaris de prínceps ni de bisbes armats de prerrogatives divines, sinó amb ferms defensors del caràcter republicà del govern de la ciutat, que veuen en el govern de l’Evangeli de Calví una amenaça a la pluralitat de motivacions de les velles famílies burgeses assentades a la ciutat des de temps antic.

Personatges com Jean Philippe, membre del grup probernés i carismàtic capitost popular, el clan dels Berthelier, el patriarca del qual havia mort com a màrtir en la lluita per la independència ginebrina enfront dels Savoia en 1519, o la família Perrin, se succeiran al cap d’aquest grup designat alternativament i segons designadors i intencions, com el dels articulants , perrinistes, llibertins o fills de Ginebra.

La intenció d’aquestes famílies, en contacte comercial amb Friburg, Berna, Zuric o Estrasburg era que, una vegada expulsat el príncep-bisbe de la Casa dels Savoia, Ginebra mantinguera una posició pragmàtica i independent de credos religiosos per poder alternar i renovar les aliances amb les repúbliques i regnes de major mida que la rodejaven, explotant així al màxim les seues possibilitats econòmiques i polítiques.

D’altra banda, el control que l’Església de Calví estableix sobre els seus credos, les seues activitats econòmiques, les seues relacions fora de la ciutat i el seu oci es torna insuportable per a aquests burgesos de l’edat moderna que, en mentalitat, es van acostant progressivament a la burgesia liberal del nostre segle.

Són, per tant, dues mentalitats republicanes les que xoquen a la Ginebra del segle XVI. La primera és la que partint de Calví arriba fins a Rousseau i fa parades en Maquiavel, Hobbes o Spinoza. Per a tots ells, «el vertader polític» admira el recurs a Déu i als seus premis i càstigs com una mostra «del gran i poderós geni que presideix en totes les empreses durables». 35 La religió apareix com una ajuda indispensable per a la institució i el manteniment del lligam social.

La segona, posició que també mereixeria el qualificatiu de republicana, discrepa de la primera en allò que té a veure amb l’ús polític de la religió. La comparteixen els burgesos ginebrins que odien que el Reformador i els seus correligionaris teologitzen i moralitzen l’esfera pública i privada d’una ciutat en la qual, fins a la seua arribada i inclús davall la suau tirania del bisbe, es respirava l’ambient de relaxació i laxitud moral que caracteritza a tota ciutat de comerciants. Aquesta concepció serà heretada per la Illustració laïcitzant dels Holbach o Voltaire.

El fet que, en el temps que ens ha tocat viure, no puguem sinó veure amb simpatia a aquests llibertins entre cometes, no hauria d’atemptar contra el deure intel·lectual de ser magnànims amb els qui, en aquell temps, lligaven la subsistència de la República a l’existència d’una creença religiosa compartida pels habitants de la ciutat o nació.

Per als ciutadans que seguien Calví, prerousseaunians en certa manera, per a assegurar la vida independent de la pàtria, a les llibertats polítiques adquirides pels ginebrins després d’una lluita secular contra prínceps i nobles havia de sumar-se una disciplina moral, un grau de virtut capaç de fer el ciutadà immune a suborns i ingerències estrangeres. La tasca legislativa de Calví, la necessitat de la qual és teoritzada per Rousseau en el capítol d’ El Contracte social dedicat a la censura, vindria a omplir aquest buit a la ciutat alpina.

¿Hagués pogut una ciutat governada per gents tèbies en matèries de religió resistir a les pressions de catòlics, zwinglians i luterans sense comprometre la seua independència? No ho sabem, i la victòria de la proposta calvinista tampoc és àrbitre competent en matèria de veritat històrica.

En qualsevol cas, convé assenyalar que l’obstinació calvinista en aspectes teològics que pogueren paréixer absurds, com el rebuig a conservar les piles baptismals, a utilitzar pa sense rent per a l’eucaristia o a anunciar les festes amb repic de campanes, motivacions sagrades que s’uneixen a la molt més profana i important de mantenir l’Església allunyada del control del magistrat, 36 allunyen, des del Sínode de Lausana (1538), a Ginebra de la poderosa Berna 37 i del que haguera pogut ser una entrada molt més precoç en la Confederació Helvètica, entrada que sols es produirà en 1813 i sota un marc confederal respectuós amb les prerrogatives sobiranistes d’una extinta però longeva i gloriosa ciutat-Estat.

La publicació, prevista per als pròxims anys, dels Registres del Consell de Ginebra en l’època de Calví ens ajudarà, sens dubte, a comprendre molt millor la diversitat de posicions ideològiques presents a Ginebra i a les ciutats suïsses que comptaven amb una llarga experiència d’autogovern amb anterioritat a la Reforma.

Si fins ara la investigació historiogràfica havia pres com a peça clau els Registres del Consistori, recuperats per Kingdon i Bergier a la dècada de 1960, l’interés dels Registres del Consell, del qual fins ara (2009) sols s’han publicat els volums que cobreixen el període 1536-1539, donarà veu als ciutadans i burgesos ginebrins que s’oposaren al control moral, religiós i polític que Calví exercí a Ginebra des de la institució del Consistori en 1541. Fins al moment, sols els havíem vist desfilar com a víctimes d’una censura inquisitorial en els processos del Consistori. En els anys vinents, quan finalment puguem comptar amb el relat complet de les vicissituds esdevingudes al si dels Consells ginebrins, els enemics de Calví apareixeran en tota la seua grandesa: impulsors ells mateixos d’accions polítiques concretes, perseguidors en algunes ocasions i perseguits en altres, seguint un ritme polític marcat per les eleccions anuals del Consell General, assemblea de la totalitat de ciutadans i burgesos.