AAVV - Soli deo Gloria

43 Justo L. González (ed.), Diccionario ilustrado… , op. cit ., p. 104.

José Luis Egío García

Universidad de Murcia

L’article dóna notícia del complicat context polític al qual, durant els decennis de 1520 a 1540, s’enfronta, amb penes i treballs, la ciutat de Ginebra, amb l’objectiu de mantenir la seua independència en equilibri amb Berna. En relacionar la tasca de Calví a Ginebra amb aquest context politicomilitar, al qual donem un paper explicatiu principal, es valora en quina mesura contribuïren les seues teories i accions a la consolidació de la ciutat-Estat i a l’enfortiment del seu govern republicà. La posició calvinista és descrita en aquest article en contrast amb l’alternativa també republicana que sostenen articulants i perrinistes, més proclius a fer concessions a Berna que a admetre el paper director creixent dels refugiats francesos.

***

«Senyor Déu, Pare etern i totpoderós, confessem sense ficció davant la teua santa majestat que som pobres pecadors, concebuts i nascuts en iniquitat i corrupció, inclinats a fer el mal, inútils per a tot bé, i que amb el nostre comportament dolent transgredim sense fi els teus manaments, amb la qual cosa ens fem mereixedors, conformement amb el teu just juí, de ruïna i perdició». 2

Amb aquestes paraules, transcrites de la litúrgia composta per Joan Calví i ben reveladores de la concepció antropològica sobre la qual es construeix la disciplinada Església calvinista, obrí Théodore de Bèze la seua intervenció en el Col·loqui de Poissy, promogut per Catherine de Médicis. Es tracta d’una declaració fonamental per a entendre l’èmfasi calvinista en el desenvolupament institucional d’una Església que actue com a òrgan capaç de sotmetre a disciplina a una humanitat miserable materialment i espiritual.

En el moment de la celebració del col·loqui, setembre de 1561, els protestants francòfons es trobaven en el seu moment d’apogeu i comptaven amb el recolzament del partit organitzat a l’entorn dels Coligny i els Borbons. Arrere havien quedat les dècades

Com és possible que en tot just trenta anys la vida política i religiosa d’una nació tan extensa com la francesa mudara quasi per complet? Aquells qui foren testimoni dels combats expansius que Carles V i Francesc I lliuraren a Itàlia en la dècada dels vint, amb prou feines hagueren pogut entendre la necessitat que ambdós sobirans tingueren en les tres dècades posteriors de fer regressar a consellers i exèrcits per a emprar-los en guerres civils a l’interior dels territoris que havien rebut en herència.

Ambdós hagueren de fer front a enemics poderosos. Si Carles V tingué en Luter l’emblema i estendard al qual es van adherir els prínceps alemanys per tal d’evitar que la Casa dels Habsburg es fera amb una posició de supremacia en el sempre complicat mapa polític del Sacre Imperi Romanogermànic, Francesc I trobà en Calví un home tímid i solitari i que, segons el seu propi testimoni, no tenia cap voluntat de prendre part en assemblees ni motins polítics, però que esdevingué l’organitzador dels reformats en els territoris de parla francesa.

Aprofundint en elements que són de sobra coneguts, Luter apareix dins la Reforma com el recolzament teòric del qual es valen els prínceps per a convertir-se en caps de les seues esglésies després de la Pau d’Augsburg (1555). D’acord amb l’eclesiologia del primer gran Reformador, els prínceps es converteixen en els encarregats de fer que l’Evangeli siga difós i respectat en els seus dominis, monopolitzant a més el poder de reprimir les ofenses a l’honor de Déu. 3 La contribució teològica de la Reforma a l’enfortiment de l’autoritat dels prínceps és considerada unànimement com el fet «que més contribuí tant a la propagació com a l’èxit del moviment reformador a Europa». 4

Amb independència de la brillantor teòrica o de la proximitat a l’Evangeli de les consideracions polítiques de Luter o Melanchthon, resulta evident que la seua doctrina triomfa en la major part del món reformat gràcies a les ambicions dels prínceps alemanys. Estava cridada almenys a omplir de satisfacció a personatges com el camaleònic Maurici de Saxònia, protestant per a fer-se amb les terres de l’Església a principis dels 40, procatòlic després per a derrotar la Lliga de Smalkalda i fer-se amb vastos feus i l’Electorat a Saxònia, i protestant, de nou, en 1552, per a comandar els prínceps contraris a Carles V i forçar la Pau de Passau.

L’evolució d’aquestes doctrines reformades durà la teologia protestant a atribuir al príncep o magistrat el Jus circa sacra o capacitat de dictaminar sobre el contingut mateix de la doctrina religiosa, evolució de la qual Hugo de Groot deixarà constància en el seu De Imperium Summarum Potestatum circa sacra (1647). 5 El fet que amb el recolzament militar dels prínceps siga aquesta l’Església reformada triomfant col·locarà en una situació marginal les doctrines politicoreligioses d’altres predicadors protestants com Christopher Ehen o Châteillon, contraris a cap mescla entre poders espirituals i terrenals.

Per a comprendre l’excepcionalitat de la teoria política de Calví, resulta digne de menció el fet que tant Wolfgang Capito com Martí Bucer, reformador d’Estrasburg, secunden amb els arguments de Luter les pretensions polítiques canviants dels magistrats de la ciutat. A Estrasburg, com queda clar seguint l’evolució del pensament de Bucer, no és el Reformador el qui imposa el seu pensament teològic a la ciutat, sinó el magistrat el que fa evolucionar la doctrina de la fe, que s’acosta per períodes a les concepcions zwinglianes, luteranes o papistes adaptant-se a les necessitats dels socors militars de la ciutat.

En aquest sentit entenen hui els historiadors de la ciutat alsaciana el treball efectiu de Capito i de Bucer com a agents diplomàtics al servei de l’home fort de la ciutat, el patrici Jacques Sturm. 6 La intenció teòrica de Bucer de poder conformar una Església relativament autònoma mai arribà a fer-se realitat i fou boicotejada tant pels burgesos d’Estrasburg ( Ordenances Eclesiàstiques de 1534), com pel conjunt dels pastors luterans, que rebutjaren incloure cap tipus d’imposició a les autoritats civils en la Concòrdia de Wittenberg de 1536.

Calví, que pel seu periple a Estrasburg ben bé podria haver-se limitat a seguir la teoria política de predecessors i coetanis, realitza a Ginebra «allò que Bucer perseguia a Estrasburg amb tanta perseverança com manca d’èxit», 7 una teoria política protestant d’acord amb la naturalesa republicana del govern de la ciutat, però garant al mateix temps de la independència doctrinal i política de la comunitat eclesiàstica. La història de la Reforma durant els anys vint i el primer lustre dels anys trenta, així com la seua experiència particular a Estrasburg i a la vora del Léman són fonamentals per a comprendre la conformació calvinista d’un model d’Església de caràcter singular.

Cal dir en aquest sentit que l’evolució física i mental del Reformador és la pròpia d’un home prematurament envellit. 8 Com refereixen els seus coetanis, Calví pareix ja un ancià quan encara ronda els trenta-cinc anys. La seua maduració mental antecedeix inclús a la física i així, la lectura dels seus escrits i l’atenció a la seua acció a Ginebra ens permeten ser testimonis d’un canvi fonamental que coincideix amb la seua arribada a la vora del Léman als 27 anys.

Així, una clau d’interpretació versemblant de la seua vida i obra, la que propose en aquest text seguint la postura clàssica d’Émile Léonard, 9 represa per altres autors posteriorment, seria la de dividir el treball de la seua vida en dues parts: una primera, curta fase de joventut, seria la que correspon a l’època de peregrinacions de Calví per París, Orleans, Noyon, Angulema, Basilea i Ferrara entre 1531 i 1535, en les quals el reformador publica la primera edició de la seua Institució de la Religió Cristiana . El volum «no és encara més que un catecisme llatí en sis capítols». Conté «una professió de fe» i «una defensa dels qui sofreixen per l’Evangeli», 10 però en ell no està encara present la teoria específicament calvinista sobre l’Església i les institucions polítiques. En aquesta època, Calví pensa encara que la destrucció de l’autoritat del Papa i la possibilitat d’apropiar-se de les riqueses de l’Església seran motiu suficient perquè els monarques europeus acaben per veure amb bons ulls la Reforma. En aquest sentit s’entén la dedicatòria d’aquesta primera edició de 1535 a Francesc I. Es tracta d’un últim esforç d’«ablanir el cor» 11 d’un monarca que, eixe mateix any, ha ordenat ja les primeres execucions sumàries de protestants, després de veure amenaçada la seua seguretat personal en les nits dels pasquins. 12