AAVV - Soli deo Gloria

A més, Calví ofereix un concepte de salari comprensible solament des del punt de vista de la seua teologia. Per a ell la remuneració que rebem pel nostre treball ens la dóna Déu i ens la dóna per la gràcia:

«El salari humà concedit al nostre treball, qualsevol que siga el mode de remuneració, és doncs l’expressió tangible del salari gratuït i immerescut amb el qual Déu honra la nostra feina [...] Sent que aquest salari és el senyal de la gràcia de Déu, l’home no pot disposar-ne al seu gust; el salari del seu proïsme no li pertany. En donar al treballador que depén d’ell el que li deu, el patró no fa sinó entregar al seu proïsme el que Déu mateix li atorga per a viure. Confiscar o retenir tot o una part del salari alié és doncs un sacrilegi, una ofensa feta a Déu tant com al proïsme.» 35

Calví, per l’experiència que li tocava viure a Ginebra, sabia que quan el mercat de treball estava saturat els rics podien disminuir el nivell dels sous per davall del que permet subsistir a una persona i a la seua família. Diu Calví al respecte:

«Doncs vet ací com fan sovint els rics; van a l’aguait a fi de retallar els havers de la gent pobra quan aquesta no troba en què ocupar-se. Aquest pobre està completament desproveït, pensa el ric; l’empraré per un tros de pa, ja que malgrat la seua rancúnia haurà d’entregar-se a mi; li donaré mig sou i encara haurà d’estar content. En utilitzar tal rigor, encara que no hàgem retingut el salari, sempre serà crueltat, ja que haurem defraudat un home pobre.» 36

D’altra banda, el problema de la immigració, que és també un dels problemes més aguts del nostre segle vint-i-u, es va presentar amb gravetat a Ginebra al segle xvi. La migració va ser un factor important en el desenvolupament de la Reforma protestant. Calví mai va oblidar que ell mateix fou un refugiat francés que havia escapat de la seua pàtria, buscant asil a la ciutat de Ginebra. Entre 1542 i 1560, Ginebra, que tenia una població de 10.300 habitants, rebé una onada de 5.000 refugiats que venien fugint de la persecució catòlica. 37

Per absorbir aquesta massa de refugiats la ciutat va haver d’enfrontar-se amb una tasca de dimensions colossals. Pocs dels refugiats pertanyien a la noblesa o a la burgesia adinerada. La immensa majoria eren artesans de les anomenades «classes baixes».

Els governants de Ginebra havien legislat sobre la duració de la jornada de treball i fixat que el diumenge fóra declarat festiu, tot i que també se suprimiren moltes festes religioses. Però ¿com s’ajudava als qui no tenien treball per eixe creixement inusual de la població migrant? Els historiadors ens recorden que Calví va afrontar els problemes amb lucidesa i enginy. En els seus escrits i missatges, així com en les seues exhortacions als grups governants, Calví tracta la formació professional dels joves i la readaptació dels adults a nous treballs. Diu Biéler:

«Els qui no poden trobar immediatament un treball en la seua professió es veuen obligats a cercar altres treballs remunerats. No tots assoleixen ser reubicats en les professions existents. No té importància; nous oficis seran creats. Calví intervé en el Petit Consell perquè aquest desenvolupe la indústria tèxtil.» 38

En la seua investigació més extensa, Biéler descriu un procés interessant de substitució d’indústria. Amb la Reforma va quedar prohibida la fabricació i l’exportació d’objectes litúrgics, com ara, els crucifixos. Aquest negoci fou substituït per la rellotgeria que, amb el pas del temps, faria famosos els menestrals ginebrins, alhora que s’introduí la fabricació de teixits de seda. També, en aquesta època, el ferment espiritual de la Reforma va contribuir a l’extensió i la millora de les arts de la impremta. 39

A propòsit d’Europa i el seu paper al món, el teòleg Lesslie Newbigin es fa una pregunta important. Ens recorda d’una banda que les forces, creences i tècniques que estan impulsant la humanitat en eixe procés que hui anomenem globalització han tingut el seu origen en aquesta part del món que anomenem Europa. Aquest continent va estar exposat com cap altre a la influència de la fe cristiana i, després de la Reforma, a l’empremta directa de la Bíblia. Newbigin ens recorda també que, històricament, hi ha hagut altres fites humanes gens menyspreables, com ara, un notable comerç àrab des de la remota antiguitat, una filosofia mil·lenària a l’Índia o un desenvolupament tècnic a Xina, de manera que no es pot dir que eixos pobles i races no tinguen un geni capaç de crear cultures d’alt nivell. Per tant, l’influx d’allò europeu no es deu a factors de major intel·ligència o talent. La tesi de Newbigin és doncs que el lideratge europeu occidental no hagués esdevingut si Europa no s’hagués alliberat de les urpes de la cosmovisió aristotèlica.

En la història de la cultura europea un pas important el representa eixa mena de salt qualitatiu en la investigació científica que és part de la modernitat i que ha fet possible el malbaratament de la tecnologia contra el qual protesta la consciència postmoderna actual. En eixe punt destaca la importància de les idees bíbliques en el pas d’una escolàstica aristotèlica a la possibilitat de l’experimentació científica moderna. La recuperació del pragmatisme bíblic enfront de l’escolasticisme que havia manllevat trets al maniqueisme. La noció bíblica de natura que al ser desdivinitzada pot ser objecte d’estudi i manipulació (experiment). Déu és el Creador però és diferent de la seua creació, i l’ésser humà pot analitzar, mesurar, pesar, transformar aquesta natura. 40

«Un historiador de la ciència com Carl von Weiszäcker sosté que per a Galileu les lleis matemàtiques funcionen estrictament en la natura i poden ser descobertes per un esforç de la ment humana que inclou la realització d’experiments... L’arbre que porta fins ara la llavor de la ciència moderna va nàixer en el cristianisme i des d’allí va créixer. Va ser una mena de radicalisme cristià el que va transformar la casa dels déus en l’àmbit en el qual funciona la llei (científica).» 41

Ja s’ha mencionat la visió bíblica del treball com a forma no solament de sobreviure sinó de complir un mandat cultual diví. Aquesta visió dóna una nova dignitat, fins i tot al treball manual, i fa possible l’experimentació –especialment a partir de Luter, Calví i els seus ensenyaments al respecte–, de tal manera que la ciència i la tecnologia són part de l’activitat humana que glorifica Déu. Es recupera també la visió bíblica del canvi. Déu està en acció en el món i Crist és presentat com «el que fa noves totes les coses» (Ap 21, 5). 42 De forma embrionària, es troba en aquestes nocions un repudi al fatalisme estàtic, la qual cosa és un franc contrast amb el fatalisme hindú, per exemple. Déu no és un primer motor absent, sinó un ser actiu que segueix obrant en l’univers. Encara que com a coneixedors de la història de la ciència europea possiblement recordem episodis vergonyosos com el de Galileu, en el qual el cristianisme organitzat s’oposà de manera dogmàtica a l’avanç científic, fou la difusió massiva de la lectura de la Bíblia fomentada per la Reforma la que va crear un nou estat d’ànim, un nou tarannà que va obrir la societat a la recepció de l’aportació de científics com Newton i Bacon.

Al segle xvi els humanistes com Erasme o Joan Lluís Vives proposaren una reflexió de tipus utòpic sobre l’ideal de societat junt a les virtuts que concebien com a desitjables. Calví no solament va enunciar eixos ideals, sinó que en l’escala menor de la comunitat cristiana i en l’escala intermèdia de la seua vida ciutadana a Ginebra creà usos, hàbits i institucions que generaren els elements que feren possible algunes de les realitats amb les quals els utopistes somiaven.