AAVV - Soli deo Gloria

Anava a iniciar-se així una relació sempre tensa i difícil entre Calví i el Consell de la ciutat. Calví volia que les decisions relatives a la vida de l’Església i la vida espiritual dels ciutadans estigueren en mans del Consistori de l’Església i no del Consell, és a dir, de l’autoritat civil i política de la ciutat. Les tensions amb les autoritats augmentaren i tant Calví com Farel hagueren d’abandonar la ciutat en 1538. Calví va anar a Estrasburg, on va encapçalar una comunitat d’exiliats francesos i va fer amistat amb Martí Bucer, a més de conéixer, tot seguit, Felip Melanchthon i altres reformadors, participant, amb ells, en col·loquis en recerca del restabliment de la unitat dels cristians. Va contraure matrimoni en 1540 amb Idelette de Bure, vídua d’un anabaptista. També va observar com l’Església protestant es governava per mitjà d’un consell compost de laics i pastors, fórmula que ell adoptaria i refinaria més tard en Ginebra amb el nom de consistori. En 1541 fou cridat de nou a Ginebra pel Consell de la ciutat i allí va transcórrer la resta de la seua vida.

L’historiador Justo González resumeix l’actuació de Calví a Ginebra en dos línies generals d’acció:

«Els esforços de Calví a Ginebra es van moure en dues direccions. D’una banda, va fer el que va poder per dur la ciutat a ajustar-se al que ell considerava les millors pràctiques cristianes, en qüestions tals com el culte, la moral i l’organització de la vida eclesiàstica. En aquests esforços sempre es va veure en tensió amb les autoritats civils i mai no va poder implantar totes les seues reformes. Per tant no és correcte pensar que la Ginebra de Calví fou una teocràcia, com alguns afirmen.» 12

L’aclariment és important, puix s’ha caricaturitzat la Ginebra de Calví traient els fets del seu context històric i prestant atenció solament al que podria descriure’s com a exageracions de la preocupació pastoral del reformador. González continua:

«D’altra banda, Calví va continuar les seues tasques teològiques, escrivint comentaris sobre quasi tots els llibres de la Bíblia, diversos tractats sobre teologia i sobre el govern de l’Església, i sobretot, una sèrie de noves edicions de la Institució , cadascuna d’elles més extensa que l’anterior.»

Calví va arribar a ser el primer sistematitzador de la doctrina protestant, car va produir una obra en la qual formulava de nou una comprensió de la fe cristiana des de la perspectiva de la Reforma. La primera generació de reformadors havia dedicat la seua tasca a la polèmica amb Roma entorn d’alguns punts com l’autoritat de la Bíblia o la justificació per la fe. Calví va ser qui, prenent en compte les intuïcions de Luter, i la Bíblia com a base fonamental de la seua reflexió, desenvolupà un mètode teològic llavors nou i revolucionari. Es pot dir que si a un protestant evangèlic en l’actualitat a Espanya o Amèrica Llatina, als EUA o a Corea li demanem que ens explique alguns punts de la seua fe, és quasi segur que l’explicació, d’alguna manera, seguirà el llenguatge i pensament de Calví.

Al seu mètode teològic, Calví, d’una banda, va utilitzar les ferramentes que li havia donat la seua formació filosòfica, jurídica i teològica, tot i basar el seu pensament, d’altra banda, en una lectura i reflexió sobre la Bíblia com a Paraula de Déu. Tanmateix, el geni que explica el seu impacte sobre la vida europea es fonamenta en el fet que, a diferència dels humanistes, Calví proposava una pràctica en què la vida de les Esglésies protestants era el laboratori on les intuïcions teològiques es provaven. A més, la vida de Calví i de l’Església com a comunitat activa a la ciutat de Ginebra va permetre anar provant la validesa i aplicabilitat del tipus d’experiència cristiana que preconitzava a les realitats socials del seu temps. No es poden entendre alguns aspectes de l’Europa hodierna sense la figura d’aquest teòleg i pastor que volia dedicar-se a l’estudi i la reflexió, però que va acabar sent líder espiritual i cívic d’una ciutat el paper de la qual a Europa ha esdevingut cabdal.

Per a comprendre quelcom del mètode teològic de Calví en un aspecte d’especial interés des del punt de vista jurídic, podem prendre un tema en el qual García Alonso ha abundat i té a veure amb el paper de la Llei divina en el pensament de Calví. El pensament de Calví és profundament teocèntric. Aquest teocentrisme és més important i decisiu en Calví que la seua referència a la predestinació. El primer llibre de la Institució es titula «Del coneixement de Déu com a creador i suprem governador de tot el món». En açò, el seu pensament difereix de l’aproximació aristotèlica tomista, que es refereix a Déu a tall d’un pensament de pensaments o un motor immòbil. Per a Calví Déu és un Déu viu, és el Déu de les Escriptures. Un Déu que no governa és un Déu mort i negar que intervé constantment en el món és no reconéixer la seua sobirania.

Tanmateix, entre l’ésser humà i Déu hi ha un abisme a conseqüència de la finitud i del pecat de l’ésser humà. El pecat original i la caiguda d’Adam és l’únic que pot explicar l’actual condició de l’ésser humà. «Mentre la tradició catòlica mantenia que el pecat original era marcat per la concupiscència, Calví situa l’arrel d’aquest pecat en l’orgull, en el sentiment d’independència que pretén tenir l’ésser humà en relació a la divinitat». 13

Déu s’ha revelat per mitjà de l’Escriptura, a la Bíblia, que és la revelació que ens condueix a Déu a través de Crist, i així l’ésser humà pot arribar a conéixer la voluntat de Déu i viure d’acord a la Llei divina per mitjà de la Paraula de la Bíblia, il·luminada per l’Esperit Sant. Però d’altra banda, segons la teologia calvinista, si bé el pecat original va corrompre l’ésser humà en la seua totalitat, no el va convertir en una bèstia. Déu ha proveït per a l’ésser humà una gràcia general, no salvífica, sinó merament de preservació i contenció, a fi que el pecat no destrossés les estructures del món. Per això és possible constituir un espai racional de convivència, la societat organitzada i l’Estat. Aquesta gràcia general és conferida a creients i no creients, i per això podem trobar entre no creients la pràctica de certes virtuts que fan possible la convivència humana. 14 Com a mostra de l’estil d’exposició de Calví veiem aquesta cita presa de la Institució (Llibre II, seccions 8, 11):

«Perquè el Senyor, volent ensenyar en la seua Llei la justícia perfecta, l’ha dividida en dues parts, dedicant la primera als exercicis de religió, els quals pertanyen més particularment al culte que es deu a sa majestat, i la segona, als exercicis de caritat, que devem practicar amb els hòmens. Evidentment, el primer fonament de la justícia és el culte diví; destruït el qual, queden destruïdes totes les parts de la justícia, com ho són les parts d’un edifici en ruïnes. Perquè, ¿quina justícia serà que no faces mal al proïsme furtant-li o robant-li el que li pertany, si mentrestant amb un abominable sacrilegi robes la seua glòria a la majestat de Déu; i igualment que no taques el teu cos amb la fornicació, si amb les teues blasfèmies profanes el sacrosant nom de Déu; que no mates el teu proïsme, si procures matar i apagar el record de Déu? Així que en va es parla de justícia sense religió; seria ni més ni menys com si u volguera exposar una bella mostra d’un cos, sense cap. I no solament és la religió la part principal de la justícia, sinó que és fins i tot la seua mateixa ànima, per la qual viu i té energies. Perquè els homes no poden sense el temor de Déu guardar equitat i amor.»