AAVV - Soli deo Gloria

Hi ha encara una sisena part, referida a «La vocació religiosa de la Reforma calvinista hui», on trobem, en primer lloc, un text concís, a tall de sumari, «Joan Calví en el context de la Reforma protestant», de Joan Busquets, i un altre més extens, de Gerson Amat, amb el títol «Significació ecumènica de la tradició reformada». Aquest darrer bloc es clou amb un document institucional de gran significació per a situar adequadament la tradició calvinista dins el conjunt de l’ ecumene cristiana: el text redactat per la Comissió Mixta reformada-catòlica romana amb el títol «Cap a una memòria reconciliada» (1990).

Com a colofó del volum, hi figura un apèndix que recull el veritable Sitz im Leben del pensament de Joan Calví: el culte de l’Església reformada, en aquest cas segons la litúrgia d’Estrasburg (1538-1541), que fou oficiat, a tall de cloenda de les Jornades Internacionals de 2009, pels pastors Nathalie Reverdin i Gerson Amat. Per últim, hem inclòs el text de la «Carta inacabada» escrita per Roger Schutz, suís d’origen reformat, fundador de la Comunitat ecumènica de Taizé; es tracta dels fragments que va esbossar abans de la seua tràgica mort, esdevinguda en 2005, i que són testimoni d’una de les aventures espirituals més significatives sorgides al si de la Reforma i que apunten més enllà...

***

L’Europa moderna i –a través dels processos successius d’occidentalització i mundialització– el món contemporani no serien com són sense l’influx determinant de la Reforma protestant en general i de Joan Calví en particular.

La dessacralització o «desencantament» del món, que fa possible el desenvolupament tècnic i científic, i, més àmpliament, l’autonomia de les anomenades «realitats temporals»; el valor del treball i de la iniciativa individual, amb repercussions cabdals en l’esfera econòmica; la instauració d’estructures democràtiques i la constitució dels Estats de dret, enfront de qualsevol forma de despotisme; la creació d’una administració pública regida per paràmetres racionals; la importància concedida a la lluita contra l’analfabetisme i a l’educació, en els seus diversos nivells... tots aquests trets, característics més de la Reforma calvinista que de la luterana, són generalment reconeguts com a factors decisius en la gènesi de la modernitat.

D’altra banda, la figura rica i complexa de Joan Calví –la seua formació jurídica i humanística, el seu tarannà seriós i disciplinat– ajuda, sens dubte, a entendre el sentit totalitzador, sistemàtic i institucional, de la Reforma implantada a Ginebra. I el seu profund arrelament en una societat hegemònicament burgesa explica a bastament que la implantació del calvinisme representara «el triomf de les ciutats», enfront del món feudal que es resistia a desaparéixer (incloent-hi els prínceps alemanys protectors de Luter), però també enfront del cesarisme elitista dels humanistes i de l’alternativa revolucionària de la Reforma radical. Ara bé, en Calví la tendència individualista pròpia de la condició burgesa es troba corregida per l’element comunitari intrínsec al missatge cristià: així ho mostren palesament les múltiples mesures establides pel Reformador a Ginebra per a l’assistència als més necessitats (l’«humanisme social de Calví», en paraules d’André Biéler).

Per comptes de facilitar una aproximació rigorosa a esta imbricació recíproca de fenòmens econòmics, polítics, culturals i religiosos, la major part dels assagistes han difós arreu una imatge deformada del protestantisme reformat, deutora en bona part de la lectura weberiana. Això ha permés que, des d’un cert hegelianisme –d’esquerra o de dreta, tant s’hi val– l’herència de Calví haja sigut reduïda a un mer episodi de l’«astúcia de la raó»: a un moment de síntesi superadora ( Aufhebung ) del cristianisme catòlic medieval i del seu contrari, el luteranisme com a moviment crític i negatiu. El sentit del calvinisme, des d’aquesta perspectiva, consistiria únicament a fer possible la modernitat.

Així, catolicisme romà, luteranisme i calvinisme constituirien tradicions ancorades per sempre en el passat, en l’àmbit premodern, i doncs irremissiblement superades. La Reforma calvinista, en particular, hauria acomplit el seu paper històric en consolidar la fragmentació de la cristiandat iniciada per Luter, obrint així el pas, mitjançant la incorporació de les preocupacions humanistes, a un món regit només per la raó secular: el capitalisme en economia, la Il·lustració en filosofia, la democràcia en política, heus ací el fruit post-religiós d’una Reforma apassionadament religiosa.

I tanmateix... la tradició reformada ha sigut especialment fecunda en l’època contemporània. Sobretot la figura extraordinària de Karl Barth ha mostrat la permanent actualitat del Soli Deo gloria de la Reforma enfront de les pretensions idolàtriques del nacionalsocialisme –però també de qualsevol altre poder, polític, econòmic o religiós. La humilitat de l’home davant del totalment Altre (Luter) és condició necessària per a la renovació de la societat (Calví). Per això, l’actitud del creient respecte del món no pot ser de separació (insolidària) ni d’absorció (secularitzadora), sinó de testimoni i compromís a exemple de Jesús, en qui les dues naturaleses, humana i divina, no estan dividides ni confoses, d’acord amb les confessions cristològiques de l’Església cristiana indivisa.

Aquest caràcter inseparablement espiritual i secular del cristianisme, reivindicat amb vigor per Barth, és ben visible en l’evolució del moviment ecumènic, especialment a partir de la creació del Consell Ecumènic de les Esglésies (Amsterdam, 1948), on s’accepta la noció, típicament calvinista, de «societat responsable», descartant actituds com el pietisme i el misticisme, molt presents en la pràctica de les tradicions luterana i ortodoxa, respectivament, i que passen a considerar-se desviades. Des d’aleshores, temes com la solidaritat amb els empobrits, l’oposició a les armes nuclears, la igualtat entre dones i barons, l’ecologia i la sostenibilitat... han sigut assumits com a part de l’ètica social per les Esglésies membres del Consell. Una fita històrica en aquest desenvolupament és la I Assemblea Ecumènica Europea (Basilea, 1989), amb participació catòlica romana, que va convidar tots els cristians del continent a comprometre’s per la justícia, la pau i la salvaguarda de la Creació.

La influència de la teologia de Barth és així mateix decisiva en un seguit de filòsofs del s. xx que representen sengles veus crítiques envers l’evolució de la modernitat: Denis de Rougemont, que, impel·lit per una epistemologia relacional o intersubjectiva, d’unió en la diversitat, ha fet via cap a una «societat lliure i responsable» de caire federalista, íntimament lligada a l’europeisme polític i el diàleg intercultural; Jacques Ellul, defensor de l’«anarquisme cristià», un dels pares de l’ecologia política; Paul Ricoeur, que ha reeixit a integrar fenomenologia, hermenèutica i rehabilitació de la filosofia pràctica en un pensament original. Arrelats tots tres en la tradició reformada, mostren com aquesta és capaç d’afrontar creativament els dèficits de la cultura moderna, i en aquest sentit poden ser considerats ben bé postmoderns.

I en les nostres terres? Quin hi és el lloc del calvinisme hui dia? Què en podem esperar a hores d’ara? Certament, les persecucions martirials del s. xvi, la intolerància que va acompanyar els períodes absolutistes, la repressió franquista, exigeixen una reparació envers el conjunt de les comunitats protestants, la qual hauria de consistir primerament en un exercici de memòria històrica realitzat amb rigor, equanimitat i esperit de reconciliació. Això permetria deixar-se interpel·lar pel missatge silenciat o esbiaixat de Joan Calví i per les ensenyances que se’n deriven, moltes de les quals, per dissort, encara no hem assumit en la nostra cultura religiosa, política i econòmica. Creiem que cal, i amb urgència, bastir un «ecumenisme integral» que ajude a restaurar aquelles profundes fractures que, en la transició a la modernitat, impediren prendre en compte les aportacions de Calví i de Luter, i encara d’Erasme i de Vives, i que des de llavors s’han eixamplat i agreujat amb funestes conseqüències per a la nostra concòrdia cívica.