AAVV - Soli deo Gloria

El primer bloc temàtic conté, ultra una cronologia orientativa, dos aportacions. La de Samuel Escobar, titulada «Joan Calví i el seu temps. Aproximació biogràfica i teològica», que emmarca el transcurs de la vida del Reformador ginebrí durant les primeres dècades del segle xvi fins a la seua mort en 1564, al bell mig d’una època de profundes transicions entre l’edat mitjana i la moderna. I, així mateix, la del treball de José Luis Egío «Calví, articulants i perrinistes. L’heterogeneïtat republicana de la Reforma ginebrina». S’hi dóna notícia del complicat context polític en què la Ginebra de les dècades de 1520 a 1540 lluita, amb prou faena en equilibri amb Berna, per a mantenir la seua independència. Així, hom relaciona la tasca de Calví a Ginebra amb el context politicomilitar, al qual se li atribueix un paper explicatiu principal. Es valora, a més, en quina mesura les idees i accions del Reformador contribuïren a la consolidació de la ciutat-Estat i a l’enfortiment del seu govern republicà. La posició calvinista és descrita en aquest article en contrast amb l’alternativa també republicana que sostenen articulants i perrinistes, més proclius a fer concessions a Berna que a admetre el paper director creixent dels refugiats francesos.

El segon apartat, intitulat «Pensament social calvinista i construcció de la modernitat», s’obri amb l’article «Els orígens teològics de la crisi moderna: cristologia i cos místic en Erasme i Calví», en què Antonio Rivera mostra com l’humanisme cristià o de la concòrdia s’ajusta més aïna a la doctrina medieval de la respublica christiana que a la realitat de l’Europa moderna, fragmentada en Esglésies nacionals i en sectes molt diverses. Es tracta d’un pensament que fa de la concòrdia –de l’harmonització d’una pluralitat irreductible–, un dels seus objectius centrals, la qual cosa comporta inevitablement suavitzar les exigències dogmàtiques i allunyar-se de la severitat mostrada per la Reforma calvinista. Tot seguit s’inclouen els treballs de José Luis Villacañas i Bernard Coster a propòsit de la cèlebre, discutida i discutible tesi de Max Weber sobre les correspondències entre l’ètica calvinista i l’esperit del capitalisme. Es tracta de dues lectures ben diverses que permeten centrar un debat inèdit a casa nostra, però molt important. En efecte: el tipus weberià de l’«ascetisme laic», respon realment a l’ ethos calvinista? O, formulat altrament: l’espiritualitat dels puritans, s’esgotava en una rònega ètica de la convicció (Villacañas), o incloïa una ètica de la responsabilitat (Coster)?

El tercer bloc temàtic, «La recepció de la Reforma calvinista ençà i enllà dels Pirineus», es nodreix d’àmplies contribucions de cinc historiadors. Primerament, Helena Rausell a «Humanisme, Reforma i Contrareforma. Un combat desigual» estudia la transcendència que l’humanisme i la Reforma assoliren a la València de la primera meitat del segle xvi, qüestió que roman oberta. D’un costat, perquè els diferents especialistes mantenen posicions enfrontades sobre la rellevància de la recepció i el desenvolupament de corrents com l’humanisme cristià i, d’altre, perquè el protestantisme valencià no és encara suficientment conegut. A això cal afegir la dificultat de delimitar ambdós fenòmens. Humanisme i Reforma no sols posseeixen punts en comú –la voluntat de retorn a la Bíblia i la similitud en els mètodes exegètics, la reivindicació de l’Església primitiva o la importància atorgada a la fe individual i a la renovació de la cristiandat–, sinó que també foren fenòmens identificats o sobreposats entre si, a diversos nivells, des dels mateixos orígens de la Reforma.

Tot seguit, Miquel Almenara, per mitjà d’un detallat estudi que culmina la seua ja llarga trajectòria investigadora, exposa precisament aqueix caràcter ambivalent, entre humanisme i Reforma, dels dissidents valencians del segle xvi. Sens dubte, fenòmens com el llarg procés de formació dels regnes peninsulars i de les seues institucions i valors, així com la confessionalització de la monarquia a partir de Felip II, influïren decisivament en l’eradicació dels brots emergents de protestantisme entre els estrats socials més elevats del clergat i la noblesa al si de la corona hispànica. De fet, vers el decenni de 1570 havien sigut eliminats per la Inquisició els dos nuclis protestants valencians, el d’arrel italiana o grup de Pedralba (Gaspar Centelles, Segimon Arquer, Jeroni Conques...) i el d’arrel francesa (Pere-Lluís Berga, Pere Galés...), sense connexió entre ells, d’acord amb la documentació conservada; cap dels dos no va reeixir a implantar-se amb una mínima força en el teixit social valencià... Pel seu cantó, Jonathan Nelson explica com es va instaurar i desenrotllar el calvinisme europeu als regnes hispànics durant el segle xvi, bàsicament a través de l’acollida rebuda per les traduccions castellanes dels catecismes calvinians.

Philippe Chareyre i Robert Darrigrand tanquen aquest bloc temàtic ocupant-se de la recepció de la Reforma en determinats territoris limítrofs i estretament connectats amb la Península ibèrica, bé que situats més enllà dels Pirineus: el Bearn i la Baixa Navarra. Totes dues recerques constitueixen, sens dubte, una bona mostra de l’opció confessional protestant de Joana d’Albret (mare del futur rei francés Enric IV) i del seu audaç objectiu d’edificar un Estat modern plenament sobirà, sobre la base tant de l’arrelament en les cultures basca i occitana, respectivament, com d’una reforma eclesiàstica i litúrgica amb vista a constituir una Església calvinista pròpia, situada entre les fronteres de la corona hispànica de Felip II i del regne de França, el qual, després de la tràgica massacre de la nit de Sant Bertomeu (1572), va barrar el pas a les noves transformacions religioses.

La quarta part del llibre, dedicada a «La Segona Reforma en l’àmbit hispànic: continuïtat i innovació», inclou primerament dos aportacions, «Frontera pirenaica i protestantisme: l’obra espanyola del Comité de París i dels protestants bearnesos al segle xix» d’Hélène Lanusse-Cazalé, i «L’ensenyament protestant a Espanya: el model d’activitat de Salvador Ramírez a Jaca (1919-1936)» de Carole Gabel. Aquests treballs mostren ben bé com la reaparició del protestantisme a l’Espanya del segle xix es produí gràcies a la combinació de dos factors complementaris: per un costat, el combat de la població autòctona per la llibertat de consciència i, per l’altre, la voluntat expansiva de les Esglésies protestants europees, lligada a l’esperit institucionalitzat i missioner de la seua acció evangelitzadora, que tenia com a fi difondre les idees de la Reforma en terres catòliques o entre la població espanyola emigrada. A continuació Máximo García Ruiz, de forma succinta però il·lustrativa, repassa les principals fites, moltes d’elles poc conegudes, de la novella implantació protestant al País Valencià a partir del segon terç del segle xix, sense a penes connexió amb el dramàtic i avortat intent del segle xvi.

L’apartat cinqué està dedicat a esbossar les empremtes deixades per determinats pensadors pertanyents a la tradició viva del calvinisme, que han excel·lit a posicionar-se amb veu pròpia enmig del panorama de les idees del segle xx. Es tracta, en concret, de la contribució de Nathalie Reverdin sobre l’eminent teòleg Karl Barth, tan influent no sols en l’àmbit protestant, sinó també en l’evolució del moviment ecumènic i en els canvis viscuts per l’Església catòlica arran del Concili Vaticà II. Seguidament figuren els estudis de Joan Alfred Martínez, Albert Florensa i Agustín Domingo dedicats, respectivament, als filòsofs Denis de Rougemont, Jacques Ellul i Paul Ricoeur.