AAVV - Soli deo Gloria

La novetat d’aquesta obra és la metodologia que ha seguit en tractar de mostrar com l’ensenyança de Calví va prenent forma i evolucionant paral·lelament a l’experiència vital del Reformador. Cap ací assenyalar que açò es possible perquè Calví no va ser solament un pensador sinó també un activista, un realitzador de projectes en el camp de la pràctica religiosa, l’organització eclesiàstica i la vida política, especialment a la ciutat de Ginebra.

El que intente en aquesta exposició és veure quina relació hi ha entre aquesta Europa moderna en la qual vivim, i la vida i les idees de Joan Calví, en aquest any 2009 en què pertot arreu, des de Suïssa fins a Corea i des de Mèxic fins al Regne Unit, se celebren justament cinc-cents anys del seu naixement. Deu haver sigut important aquest home per tal com, al voltant del món, hi ha qui celebra el seu cinquè centenari. Un llibre compilat a Mèxic per Leopoldo Cervantes Ortiz conté treballs d’historiadors francesos con Lucien Febvre i Émile Leonard, filòsofs com l’alemany Dilthey o l’espanyol Aranguren i economistes com el suís André Biéler. 6 Per a aquells que vulguen entendre el pensament social i econòmic de Calví es compta en l’actualitat amb una obra monumental de l’esmentat Biéler, teòleg i economista suís que va ensenyar en les universitats de Lausana i Ginebra. En més de cinc-centes pàgines, el seu llibre El pensament social i econòmic de Calví 7 estudia a fons tant les pràctiques del reformador com els seus ensenyaments, triats dels seus nombrosos comentaris bíblics i del seu llibre fonamental Institució de la religió cristiana .

Algunes claus per comprendre la influència de Calví a l’Europa moderna ens les dóna una entrevista que el diari El País va fer a Ginebra a Isabelle Graesslé, moderadora de la Companyia de Pastors de Ginebra, una institució que Calví va crear en eixa ciutat suïssa. Preguntada sobre la diferència fonamental entre calvinistes i catòlics romans la pastora Graesslé respon:

«La diferència fonamental és que no hi ha cap intermediari entre Déu i l’ésser humà. L’estructura de l’Església catòlica és piramidal, amb el Papa al cim, bisbes, sacerdots i el poble. Nosaltres creiem que tots som iguals i funcionem com una mena d’assemblea. Ens pareixem prou a una democràcia parlamentària.» 8

L’estructura piramidal amb el Papa al cim d’una piràmide, seguit de bisbes i sacerdots, i el poble en la base de la piràmide és l’estructura de l’Església medieval i de la societat feudal que fou transformada precisament per la Reforma del segle xvi. El concepte d’igualtat entre clergat i fidels amb el correlat d’una Església com «assemblea», més semblant a una democràcia parlamentària, és el concepte redescobert per Luter, al qual Calví va donar forma en la pràctica i en la teologia. En el cas de les Esglésies protestants que van seguir la línia reformada pot dir-se que en el curs del temps la pràctica democràtica al si de l’Església va formar a les persones i les va preparar per a la pràctica de la democràcia al si de la comunitat política.

Calví pertany a la segona generació dels reformadors, que continuaren l’obra de Martí Luter (1483-1546). Era vint-i-sis anys més jove que Luter i amb una personalitat molt distinta a la del reformador alemany, el tarannà apassionat i desbordant del qual contrastava amb el caràcter més reflexiu de Calví, propi d’un intel·lectual dedicat a les lletres. Calví, el menor de quatre germans, va nàixer a Noyon, França, en 1509, dintre d’una família acomodada. Son pare tenia una posició de responsabilitat en el servei de la catedral local. Sa mare era filla d’un notable de la ciutat i va morir quan Calví tenia tot just cinc anys. La seua família rebia un benefici del bisbat, la qual cosa li va permetre estudiar des de ben prompte i aplegar a cursar estudis universitaris.

El pare de Calví volia que el seu fill es preparara per al sacerdoci i quan tenia uns dotze anys el va enviar a la Universitat de París. 10 Allí va acabar els seus estudis de Lletres i va ser atret, com molts estudiants de la seua generació, pel nou humanisme cristià i l’espiritualitat eclèctica d’Erasme de Rotterdam i Jacques Lefèbvre d’Étaples. En el programa que aquests humanistes promovien, les llengües clàssiques –llatí, grec i hebreu– eren fonamentals. Pareix que Calví anhelava imitar Erasme. Tanmateix, abans que complira els vint anys, son pare va decidir que estudiés dret en lloc que es fera sacerdot. Així, entre 1528 i 1533, Calví va estudiar per a un grau en Dret a les escoles de Bourges i Orléans, llicenciant-se en Lleis, tot i continuar després els seus estudis d’humanitats i perfeccionar el seu coneixement de les llengües clàssiques. En 1532 va publicar un comentari erudit sobre l’assaig De clementia de Sèneca.

Calví era reticent a parlar de si mateix i no donà detalls de la seua conversió al protestantisme, però, en octubre de 1533, va haver de fugir de París quan fou acusat de distribució de pasquins luterans. En convertir-se al protestantisme, va renunciar al benefici catedralici del qual havia gaudit, però no va renunciar al ric bagatge d’estudis humanístics que, més tard, seria fonamental en el seu pensament teològic. La forma en què aquest humanisme va persistir en Calví s’evidencià quan, en els seus últims anys, va aconseguir establir l’Acadèmia de Ginebra, que havia perfilat en les ordenances eclesiàstiques de 1541. L’Acadèmia tenia un programa erasmià, per dir-ho així, ja que s’estudiaven les llengües clàssiques, la retòrica i la història. Els estudiants es formaven llegint a Virgili, Ciceró i Xenofont, més que a autors medievals.

En fugir de París, anà a Basilea, on s’havia instituït el culte protestant. Va començar així una vida d’exili que havia de marcar el tarannà de Calví, que sempre se sentiria profundament francés. Havia cultivat un estil literari que a hores d’ara s’admira a les seues obres en idioma gal. En un esforç per aclarir les seues idees, va començar a escriure component primer un prefaci a la traducció de la Bíblia al francés feta pel seu cosí Pierre Olivétan. En aquest prefaci, Calví expressa la seua hostilitat al papat com a font de corrupció de l’Església. Després va enllestir la primera edició de la seua Institució de la Religió Cristiana , una mena d’instrucció, manual o sumari de la fe protestant, que fou acabada en 1535 i publicada l’any següent a Basilea. La dedicà al rei de França, amb l’aparent intenció que detinguera la persecució dels protestants. El to moderat de la primera edició contrasta amb la combativitat de posteriors edicions. Calví reconeixia el seu deute amb Luter, a qui admirava per bé que no sempre concordés amb ell. Se sentia més proper a Bucer. Pensava escriure un catecisme que resumira la fe protestant i se submergí en els estudis teològics. Després viatjà per Itàlia i França, i fou dirigint-se a Estrasburg quan la situació de guerra li obligà a prendre una ruta que passava per Ginebra, ciutat que, més avant, li serviria de punt de difusió de la fe protestant per tot Europa.

Ginebra, en les primeres dècades del segle setze, era una ciutat fortificada a la vora del llac Leman, no molt distant de França i travessada pel riu Roine. 11 Donada la seua ubicació enmig d’una ruta important, tenia una intensa activitat comercial, i quan Calví hi va arribar estava governada per un Consell de dos-cents burgesos i un Petit Consell. Abans de la Reforma protestant havia sigut una ciutat dominada pel duc de Savoia i seu d’un bisbat important. El domini abusiu del duc amb l’anuència del bisbat havia creat resistència a la ciutat, la qual, amb el temps, es va aliar amb les ciutats de Berna i Friburg. El 21 de maig de 1536 el consell va prendre la resolució de «viure d’acord amb l’Evangeli i amb la paraula de Déu». En altres paraules, la ciutat rebutjà el catolicisme i adoptà la fe protestant. Va ser dos mesos després d’aquesta decisió que Calví va arribar accidentalment i per primera vegada a la ciutat. Allí el reformador Guillem Farel, vint anys major que ell, el va convèncer a fi que es quedara a exercir la cura pastoral de la comunitat protestant de la ciutat. Encara que al començament Calví va oposar resistència, ja que anhelava una vida tranquil·la d’estudi i retir, al prendre la crida de Farel com a indicació d’una crida divina, decidí convertir en permanent el seu sojorn.