AAVV - Soli deo Gloria

La llarga epístola de Calví, reclamant a favor de la causa reformada l’autoritat de l’Evangeli i dels Pares de l’Església i negant alhora la novetat i l’hipotètic risc de subversió política que comportaria la doctrina protestant, està encara basada en una esperança, que «puguem encara tornar a guanyar la teua gràcia, una vegada que, quan et plaga, lliure ja de la indignació i d’altres frens, lligques aquesta nostra confessió, que volem que constituïsca una defensa de la teua Majestat». 13

L’arribada a Ginebra, el seu primer xoc amb la realitat conflictual d’allò polític, farà madurar Calví, duent-lo d’una posició inicial d’entusiasme luterà a d’altra d’agut realisme polític, en la qual el jove predicador es convertirà en un reformador de fet i de dret, lluitant sense treva per la consolidació d’una Església capaç de sobreviure als canvis d’interessos i humors de prínceps i repúbliques.

Quan, a les primeres de canvi, es trobe amb el rebuig d’una part substancial dels burgesos de Ginebra a la seua confessió de fe, presa d’aquesta primera edició ingènua de la Institució , caurà sobtadament en el compte que ni tan sols l’Evangeli, la paraula de Déu, té el caràcter autoevident que els més innocents d’entre els reformats presumien.

La necessitat de dotar d’institucions independents l’Església protestant es revelarà aleshores per Calví en tota la seua cruesa. I, no obstant, és el mateix qui, tot just un any abans, en la seua Epístola a Francesc I , havia considerat com «pestilent» la teoria dels catòlics «que requereixen sempre una forma d’Església visible i aparent». Aquest jove i impetuós Calví sostenia sols uns mesos enrere que l’«Església pot existir sense aparença visible» i «es distingeix bé per altra marca: a saber la pura predicació de la paraula de Déu i l’administració de sagraments ben instituïda». 14

Que lluny es troba aquest Calví prepolític d’aquell que perdrà la seua virginitat institucional poc després! De les seues lluites amb els burgesos de Ginebra han donat compte un munt d’historiadors i biògrafs, per la qual cosa seria estèril reproduir en un treball de curta extensió com aquest elements de sobra coneguts. A més d’involu crar-se en el conflicte agònic amb els qui s’anomenen a si mateixos enfants de Genève , rivals de talla per la seua erudició i el seu rang en la ciutat, Calví viu també immers en el càlcul d’interessos amb què els monarques europeus gestionen l’evolució de la Reforma dins l’Imperi.

La seua figura i la seua posició, el calvinisme, apareixen des d’aleshores diferenciats de la de la resta de reformats alemanys i suïssos. Aquests, a la vegada, amb l’excusa de diferències teològiques sobre la presència o no del cos i la sang de Crist en el sagrament de la Santa Cena, segueixen ampliant la fossa que els separa en episodis com el Col·loqui de Marburg de 1529. 15 Versemblantment, davall l’òptica d’allò polític, la polèmica material subjacent a la disputa espiritual de Marburg no és altra que la de saber si la Reforma preponderant serà la dels prínceps alemanys o la de les ciutats helvètiques. 16 En aquesta època és Zwingli qui, amb el pretext de veure en la Cena sols una rememoració de la figura de Crist, s’erigeix en defensor de la independència, treballosament adquirida, de les ciutats burgeses suïsses i frustra els plans de Felip de Hesse per a convertir-se en el cabdill militar d’una extensa regió formada per Hesse, Saxònia i les ciutats lliures del sud d’Alemanya i Suïssa. Serà Felip el qui, un any més tard, haja de demanar humilment i en condicions d’igualtat la seua admissió a una aliança formada per les ciutats autònomes d’Estrasburg, Zuric, Basilea i Berna. 17

La grandesa amb la qual Calví s’eleva sobre els prínceps en la onzena carta intercanviada amb Jacques de Bourgogne, escrita en setembre de 1545, és a dir, tan sols deu anys després de la primera edició de la Institució , és hereua de la voluntat antimonàrquica de Zwingli i una mostra cristal·lina de l’actitud d’indiferència i sarcasme amb la qual el Calví madur contempla els prínceps:

«L’esperança d’una reparació al malmès estat de l’Església que provinga d’allò terrenal no és imaginable de cap manera i divertir-se fent càbales sobre els prínceps és un error. Estan tan preocupats en altres coses, que no tenen ni un moment lliure per a pensar en el que deurien prendre’s més a pit. En fi, ells tenen cura del seu Estat i per a conservar-lo perseguirien Jesucrist si estigueren convençuts que no els queda altre remei. I, tanmateix, de cap manera arreglaran aquesta confusió tan horrible, davant la qual criden el cel i la terra, encara que per vergonya fingisquen pensar-hi». 18

Aquest és el Calví que ha assentat ja el seu model d’Església a Ginebra fonent-lo amb els sòlids fonaments teòrics de l’edició llatina de la Institució de 1543. 19 La seua determinació en assegurar la independència i solidesa de l’Església enfront dels complicats avatars polítics i militars es deixa ja sentir des de la famosíssima resposta a Sadolet en 1539.

Per a prosseguir en la comprensió, que no en la justificació del misteri de Calví –les dues cares del déu-monstre bicèfal, Janus–, resulta també interessant tornar a episodis un tant oblidats del seu pelegrinatge francés. És crucial una anàlisi més detallada que l’usual sobre la seua estada a Estrasburg, anys en els quals, malgrat la seua joventut, Calví rep de Bucer l’encàrrec d’organitzar al si de l’Església els refugiats francòfons.

Ja en la primera tasca directiva que assumeix de forma individual (en la seua primera estada a Ginebra no havia sigut sinó el braç dret de Farel), Calví suscita suspicàcies sobre les seues intencions eclesiològiques. La comunitat germànica, majoritària a l’Estrasburg de la primera meitat del segle xvi, veu amb alarma el fet que Calví dote d’institucions independents uns refugiats francòfons en procés de germanització, d’assimilació cultural i política.

René Bornet, en una obra de gran precisió, ha estudiat el treball de Calví al cap de l’Església francesa d’Estrasburg, donant compte de com el reformador elabora a partir de 1538 un salteri propi (el primer en la llengua de Molière) i institueix fórmules independents per al baptisme o el matrimoni (preses de Farel). Es tracta d’una sèrie de xicotets passos que, sumats, donen a l’Església francesa d’Estrasburg «una certa independència» respecte de les institucions polítiques, la qual cosa motivarà de seguida el recel d’aquestes i de la població local, que «s’acomodava de mala manera a aquests grups particulars que feien la seua vida apart o donaven la impressió de fer-la». 20

Quant a les pretensions de Calví de guanyar per a l’Església l’instrument politicoreligiós de l’excomunió, vertadera arma destinada a fer triomfar la visió política dels membres de l’Església en les institucions ciutadanes, cal dir que foren vistes com una gran amenaça pels magistrats d’Estrasburg, que anteriorment s’havien oposat a una petició similar de Bucer. Els rebuigs successius amb els quals s’havia trobat Bucer a Ulm 21 , Augsburg 22 i, sobretot, a Estrasburg 23 , on cada parròquia desenvolupava fins i tot la seua activitat sota el control de tres magistrats o Kirchenpfleger , no el dugueren mai a declarar-se en oberta rebel·lia contra la magistratura. Calví, en canvi, adoptarà en més d’una ocasió aquesta actitud en la seua segona estada ginebrina, intentant evitar, precisament, la submissió de l’Església a les autoritats polítiques de la qual havia sigut testimoni durant la seua estada a Estrasburg.

Bé que aquest és un aspecte poc o gens subratllat a les biografies de Calví que han vist la llum, principalment perquè es tracta d’un aspecte que el mateix Calví oculta als seus principals textos autobiogràfics, 24 el Prefaci al comentari dels Salms de 1557 i la Carta a Sadolet de 1539, la historiografia recent sobre l’estada de Calví a Estrasburg subratlla la inquietud que el reformador va causar entre l’elit política de la ciutat, aspecte que contribuí tant o més que la insistència de Farel i de les institucions polítiques ginebrines a fi que Calví regressés a Ginebra en 1541 després de la primera experiència directiva, fallida també com la d’Estrasburg, entre 1536 i 1538.