AAVV - Soli deo Gloria

Cadira de Joan Calví a la Catedral de Sant Pere de Ginebra

Una vegada conegut que, per a Calví, l’Antic Testament constitueix sobretot un anunci del Nou, ja no té per què sonar estrany dir que el seu cristocentrisme és tan clar –especialment als capítols dedicats a l’obra redemptora del Fill– com el d’Erasme. Ara bé, la distància entre l’humanista i el reformador segueix sent enorme. Aquesta diferència té a veure amb la paradoxa que, si bé per allò comentat anteriorment pareix que la Vella Aliança és interpretada per Calví com l’antecedent de la Nova, al final és el Crist de l’Evangeli el qui s’assembla massa al Déu de l’Antic Testament. Per a exposar aquesta tesi, començarem el nostre breu repàs de la cristologia calvinista amb el dogma de les dues naturaleses, i prosseguirem amb el de la redempció.

A l’igual que succeeix amb la doctrina de la Trinitat, la cristologia del teòleg de Ginebra pretén romandre fidel a la tradició dogmàtica, i per això reconeix que en Crist es dóna tant la unitat d’home-Déu com la distinció de les dues naturaleses. Ara bé, mentre Luter se centra en la dimensió de la unitat de la persona de Crist, fins al punt que de vegades és acusat de monofisisme, Calví, per contra, subratlla la distinció de les dues naturaleses, sense que això supose el greu error d’atribuir dues persones a Crist. Puix Jesús és un de sol amb dues naturaleses, i, a resultes d’eixa conclusió, l’explicita per mitjà de la metàfora dels dos ulls: «cadascú pot mirar independentment, però quan veiem alguna cosa, la nostra vista s’uneix per a donar-se completament a l’objecte que és posat davant». 43

Calví, en accentuar la diferència entre les dues naturaleses, i en açò consisteix l’ extra calvinisticum , pretén evitar que l’ encarnació supose una disminució de la divinitat, i, per tant, vol salvaguardar la divinitat de Crist de tota contaminació per part de la seua humanitat. 44 Ja podem comprovar com de lluny ens trobem d’Erasme, que serà acusat de presentar un Déu massa humà.

En aquest context cristològic deuria tractar-se el problema de la «comunicació d’idiomes» o propietats. Luter, en la seua controvèrsia amb Zwingli sobre l’Eucaristia, havia donat gran importància a aquesta comunicació per mitjà de la qual s’atribueix a la humanitat de Crist certes propietats de la seua divina naturalesa, i a la inversa. Zwingli, pel contrari, assenyalava que no es podia parlar de «comunicació d’idiomes». Calví, encara sense rebutjar aquesta comunicació, 45 estava tan preocupat per diferenciar la humanitat de la divinitat de Crist, que arribà sense voler a conclusions paregudes a les del suís.

En connexió amb la comunicació d’idiomes es pot entendre també la controvèrsia entre luterans i calvinistes a propòsit de la ubiqüitat del cos de Crist, que és un dels temes tractats per l’ Epístola de Corro dirigida als pastors luterans d’Anvers. Es tracta d’un tema que va fer córrer massa tinta i sang. Amb aquesta qüestió cristològica de la ubiqüitat, Calví pretenia distingir clarament entre les dues naturaleses de Crist, la humana i la divina, i no confondre-les com, a parer seu, feien els luterans amb la seua doctrina de la Santa Cena. Fem-ne un breu resum.

Luter defén la tesi de la presència del cos glorificat del Fill en tots els llocs en els quals se celebra simultàniament l’Eucaristia. Calví es pronuncia, tanmateix, contra aquesta posició doctrinal en 1536 quan assenyala que Jesucrist ha rebut un cos idèntic al dels altres mortals, i per això no té l’atribut de la ubiqüitat. Àdhuc en el cel, el seu cos té les mateixes característiques que l’humà. La qual cosa significa que no pot tindre relació espacial amb els elements materials de la Cena, puix, després de la seua resurrecció, resideix en l’estatge celestial. O en altres paraules, Jesucrist, pel fet d’estar corporalment en el cel, no pot trobar-se, encara de mode invisible, en tots els llocs en els quals se celebra al mateix temps la Santa Cena.

Calví es pren per complet i seriosament, i no en sentit figurat com fan els luterans, el relat de l’ ascensió , i per això, a la seua obra Deuxième Défense contre Westphal , assenyala que, «quan neguem que Crist està, com si diguérem, amagat en el pa, no és perquè, parlant amb tota propietat, estiga tancat enlloc, sinó perquè estant per damunt de tots els elements, habita fora del món», en el cel. 46

Qui sí està dotat, segons Calví, del do de la ubiqüitat és l’Esperit Sant. La tercera persona té a més la missió de suplir l’absència de Crist i remeiar el fet que la presència corporal del fill de Déu ja no siga possible en aquest món. L’Esperit Sant, en la seua funció de mitjancer, aconsegueix que el fidel s’unisca espiritualment amb Jesucrist en la celebració de la Cena. Per tant, sols a través de l’Esperit Sant l’home pot salvar la distància infinita que el separa del Redemptor, l’estatge del qual es troba fins al dia del judici final en els cels. 47

En aquesta matèria, Luter acaba admetent que la naturalesa humana de Crist també comparteix la ubiqüitat pròpia de la naturalesa divina de Crist. És a dir, Jesucrist, segons la carn, ha conversat ací baix durant la seua vida mortal, i, encara així, no ha deixat d’habitar en el cel com a Déu. Per la seua banda, Calví, si bé admet la ubiqüitat de la naturalesa divina, rebutja categòricament la ubiqüitat del cos de Crist per les mateixes raons que rebutja tota temptativa de deïficació de l’home, fins i tot en la persona de Crist. La divinitat del Fill no està així lligada a la seua humanitat, encara que residisca en aquesta humanitat. Crist, certament, s’ha rebaixat fins a nosaltres prenent la naturalesa humana, però sense desprendre’s de la seua majestat i glòria eterna. Tenint tot això en compte, François Wendel 48 es pregunta si Calví, en accentuar la distinció entre dues naturaleses, 49 no està posant en perill la unitat fonamental de la persona de Crist, i si algunes de les seues afirmacions no llisquen cap a concepcions poc ortodoxes.

En la cristologia de Calví és també molt important la teoria dels tres ministeris o oficis de Crist, el de profeta, rei i sacerdot. En relació a la dignitat profètica de Crist, el reformador ginebrí diu que ens permet saber «que todos los elementos de la perfecta sabiduría se encierran en la suma de doctrina que nos ha enseñado». 50 Respecte de la reialesa de Crist sobre l’Església i els fidels, comenta que el regne de Crist no és ni terrenal ni carnal sinó espiritual; i, en una línia clarament antisectària dirigida contra anabaptistes i altres espiritualistes, no sols comprén els bons sinó també els malvats. 51 I, finalment, el sacerdoci al·ludeix al fet que «su fin y uso es que Jesucristo haga con nosotros de Mediador sin mancha alguna, y con su santidad nos reconcilie con Dios». Calví escriu que, per a aplacar la ira de Déu produïda pel pecat d’Adam, és necessari «que intervenga como Mediador un sacerdote que ofrezca un sacrificio». Per aquesta raó, Crist «se adelantó a ofrecer su sacrificio. Porque bajo la ley no era lícito al sacerdote entrar en el Santuario sin el presente de la Sangre». L’apòstol, en la carta als Hebreus, afirma que la «dignidad sacerdotal compete a Cristo en cuanto por el sacrificio de su muerte suprimió cuanto nos hace culpables a los ojos de Dios». La llei de l’Antic Testament havia manat que s’oferiren a Déu sacrificis animals, però el Nou introdueix la novetat que siga Crist alhora «sacerdot i víctima», puix «no era posible hallar otra satisfacción adecuada por los pecados, ni se podía tampoco encontrar un hombre digno para ofrecer a Dios su Unigénito Hijo». 52 Per últim, cal afegir que el reformador de Ginebra, de manera similar a Luter, no converteix el sacrifici en una mena de coactiu pagament del deute contret, puix això suposaria una tornada a la condemnable justificació per les obres. Per als reformadors, allò important és subratllar que la reconciliació amb Déu, originada pel pecat de la desobediència o pecat original, solament pot produir-se amb la tornada a la lliure obediència. 53