AAVV - Soli deo Gloria

Arribats en aquest punt, sembla evident que la teologia de Calví es troba en les antípodes de la cristologia erasmista o del mite de Crist com a arquetipus de la perfecció de l’home. L’erasmista imitació de Crist pareix incompatible amb una cristologia, la de Calví, que no apunta tant a la perfecció de la criatura quant a la perfecció de Déu. Des de la perspectiva calvinista, el Crist d’Erasme, inclús el Déu d’Erasme, corre el perill de rebaixar-se a nivells humans.

Tot apunta en la teologia de Calví, i no sols la seua cristologia, a la necessitat de separar estrictament el que concerneix a Déu del que concerneix a l’home. Tinc la impressió que la teologia calvinista –i açò succeeix, com és obvi, sense que ho pretengués el Reformador– és un bon reflex d’una època, la modernitat, en la qual, pel fet de qüestionar-se les mediacions entre allò celestial i allò temporal, pot desenvolupar-se la weberiana autonomia de les esferes. I açò es dóna en Calví, com hem vist a propòsit de la cristologia, molt més que en Luter i, per descomptat, que en Erasme, la cristologia i l’humanisme de la concòrdia del qual encara, malgrat l’accentuació de la religiositat interior, són massa medievals. El cristocentrisme de Calví pot ésser considerat paradoxal perquè acaba difuminant l’essencial valor mediador de Crist, en anteposar, com molt bé assenyalava Wendel, la seua naturalesa divina sobre la humana.

La teologia del reformador de Ginebra, en comptes d’incidir en la mediació, insisteix més en la separació: entre la naturalesa divina i la humana de Crist; entre la predestinació i les bones obres; entre el punt de vista o la manera de parlar de Déu i el punt de vista o la manera de parlar adaptada a l’home; entre l’Església invisible o perfecta i la visible o imperfecta; entre el regne de Déu i el regne temporal, etc. Doncs bé, quan la separació s’imposa a la mediació, resulta molt difícil, encara que es crega en la supremacia de la teologia, detenir el procés d’autonomització de les esferes temporals. Si ens centrem en el pla polític, en la famosa divisió que conté la doctrina dels dos regnes atribuïda a Luter, però que està més accentuada en Calví, hem de donar la raó a Stolleis quan assenyala que tal doctrina condueix, a partir d’unes premisses completament diferents, a una autonomia semblant a la de Maquiavel. 66 Es comprenen ara –indica Stolleis– els enormes esforços realitzats en l’àmbit de la Reforma per tal d’aconseguir que la dinàmica pròpia d’allò polític no resultara incompatible amb els límits teologicomorals del poder civil. Per al protestantisme, i per descomptat per a Calví, es tractava de diferenciar, no d’oposar, Déu i Cèsar. Però sense voler, amb la seua accentuació de les dues maneres de parlar, havia contribuït al fet que la diferència es transformara cada vegada més en oposició.

En resum, aquest ha sigut el nostre itinerari: de la cristologia d’Erasme, el defensor de la mediació de Crist com a intermediari entre Déu i l’home, i de la unitat simbolitzada pel corpus mysticum , a la cristologia de Calví, el mestre de la separació, l’autor d’una teologia que, encara sense voler, constitueix, a parer meu, una bona expressió de la crisi que suposa la modernitat. Acabaré el text amb la hipòtesi que aquests dos cristocentrismes, el d’Erasme i Calví, poden servir per a explicar dues maneres d’entendre un concepte tan decisiu per a la modernitat com el de secularització . 67 La cristologia erasmista, amb el seu programa basat en la imitació de Crist, facilita la secularització entesa com a transferència de la substància del cristianisme a diverses institucions seculars. En canvi, la cristologia calvinista –i no ens cansarem de repetir que aquest és un efecte no desitjat pel Reformador– ens acosta a la secularització entesa com a emancipació i autonomia. Ja que, en la mesura en què Calví allunya el Mitjancer de l’home i l’acosta al Déu omnipotent sobre el qual ja havien teoritzat els nominalistes, contribueix, primer, al fet que la teologia deixe de tindre la funció d’atorgar sentit a l’existència humana. I, segon, afavoreix que tal funció siga reocupada per les noves i autònomes disciplines científiques, el naixement de les quals està unit a una extraordinària, i fins aleshores desconeguda, autoafirmació de l’ésser humà.

ABELLÁN, José Luis (1979): Historia crítica del pensamiento español. Tomo II. La edad de Oro , Madrid, Espasa-Calpe.

AUGUSTIJN, Cornelis (1990): Erasmo de Rotterdam. Vida y obra , Barcelona, Crítica. BATAILLON, Marcel (1966): Erasmo y España , Mèxic, FCE.

BIÉLER, André (2009): La pensée économique et sociale de Calvin , Ginebra, Georg (1.ª ed. 1959).

BLUMENBERG, Hans (1996): La Passion selon saint Matthieu , París, L’Arche.

— (1966) Die Legitimität der Neuzeit , Munich, Suhrkamp.

CALVÍ, Joan (1978): Commentaires de Jean Calvin sur le Nouveau Testament, T. IV. Epître aux Romains , Aix-en-Provence/Fontenay-sous-Bois, Kerygma/Farel.

— (2003): Institución de la religión cristiana I , Madrid, Visor.

— (2003): Institución de la religión cristiana II . Madrid, Visor.

CORRO, Antonio del (2010): Comentario dialogado de la Carta a los Romanos , Sevilla, MAD.

ERASME DE ROTTERDAM (1932): El Enquiridion o Manual del caballero cristiano , MADRID, Anejos de la Revista de Filología Española, tomo XVI.

— (2000): «Los silenos de Alcibíades», a Erasme de Rotterdam: Adagios del poder y de la guerra y teoría del adagio , Pre-Textos, València.

HOFMANN, Hasso (2007): Rappresentanza-Rappresentazione. Parola e concetto dall’Antichità all’Ottocento , Milà, Giuffrè.

KANTOROWICZ, Ernst (1985): Los dos cuerpos del rey. Un estudio de teología política medieval , Madrid, Alianza.

MARAVALL, José Antonio (1967): «La idea de cuerpo místico en España antes de Erasmo», a Estudios de Historia del pensamiento Español , Tomo I, Madrid, Ed. Cultura Hispánica, pp. 177-200.

RIVERA, Antonio (1999): Republicanismo calvinista , Múrcia, Respublica.

— (2003): «La secularización después de Blumenberg», Res publica 11-12, pp. 95-142.

— (2006): «El humanismo de la Reforma española: teología y concordia en Antonio del Corro», a Corro, Antonio del: Carta a los Pastores luteranos de Amberes, Carta a Felipe II , Sevilla, MAD, pp. 13-48.

STOLLEIS, Michael (1998): Histoire du droit public en Allemagne. Droit public impérial et science de la police, 1600-1800 , París, PUF.

VOEGELIN, Eric (2003): Hitler et les allemands , París, Seuil.

WENDEL, François (1985): Calvin. Sources et évolution de sa pensée religieuse , Ginebra, Labor et Fides.

WILLIAMS, George H. (1983): La Reforma radical , Mèxic, FCE.

1 Ponència llegida el 17 de novembre de 2009 a les Jornades Internacionals en el Vé Centenari de Joan Calví (1509-2009) «Calvinisme i Modernitat».

2 Erasme, cit. a Cornelis Augustijn, Erasmo de Rotterdam. Vida y obra , Barcelona, Crítica, 1990, p. 97. Quelcom molt paregut llegim a l’assaig dedicat a l’adagi «Silens d’Alcibíades»: «[…] no será raro que descubras más abundancia de la verdadera y genuina sabiduría en cualquier hombrecillo […], cuya mente haya sido educada no por el sutil Escoto (que así es como le llaman) sino por aquel espíritu celeste de Cristo.» Erasme de Rotterdam, «Los silenos de Alcibíades», a Adagios del poder y de la guerra y teoría del adagio , Pre-Textos, Valencia, 2000, p. 106.