Hug de Cardona - Hug de Cardona

Tots els ingressos del sucre, però, es desvien al pagament de censals. El retir de la vida pública del cavaller i la mort de Joana precipiten el desastre definitiu, de manera que el 26 de març de 1463 la resta dels drets i rendes que no havien entrat en la concòrdia de feia dos anys són segrestats pel governador a instàncies de Bernat Almúnia, el principal creditor, per tal que, «deduydes les despesses, puxen convertir en pagaments de les dites pensions, e, si alguna cossa romandrà, en quitaments». [87]Però tot continua confús i insegur. Joan de Cardona pretén recuperar infructuosament el trapig; els arrendadors, com el florentí Francisco Bonaguisa, el mercader Gaspar de Cervelló o el sucrer Joan Crestià, pledegen amb Bernat Almúnia, l’administrador del segrest; els creditors pressionen i executen els vassalls, i aquests fugen i despoblen la terra.Almúnia adverteix al governador que cal posar-hi algun remei, «vehent la dita depopulació e dan tan gran, lo qual de cascun jorn crexia e de cascun jorn era aparellat a més créxer, e senyaladament en lo trapig de çucre construhit en lo loch del Real, lo qual és hu dels majors membres e útils dels dits lochs, axí en sguart del senyor com dels vassalls e, per consegüent, dels dits crehedors». [88]

El senyoriu necessita un redreç urgent. Però el seu titular, sempre tan pugnaç, roman apartat en un silenci inquietant.

LA LLOSA DEL DEUTE

Hug de Cardona és un home que es brega en les dificultats. No té cap altre remei. La roda de la fortuna sembla que ara i adés li gira l’esquena i que els seus somnis, en anar sempre unes passes més avant que la dura realitat, s’estimben en un abisme de frustracions i derrotes consecutives. Ben mirat, aquestes són, en bona mesura, les línies mestres d’aquells cavallers que barregen follia i orgull, ambició i voluntat, aquell desig de remuntar la subalternitat fins atènyer els graons superiors dels més grans i poderosos, els de l’alta aristocràcia que ostenta els càrrecs de direcció política del país, dirigeix bàndols i faccions i confegeix el cercle més pròxim del rei. Els fracassos són clamorosos, i dos coneguts seus, brots de famílies arrelades en l’horta de Gandia, subministren exemples eloqüents d’altres biografies amargues: Joanot Martorell i Ausiàs Marc. Com ells, Hug desplega un caràcter fort, però més disputador que debel·lador, més indòcil que disciplinat, propi d’un jove educat en un ambient que enalteix per damunt de tot les virtuts del combat i l’altivesa del llinatge. Un capvespre de juliol de 1435 té lloc una aspra discussió al carrer del Real –el del Palau–, prop de la Plaça Major de Gandia,arran la vinguda des de València del porter de la Governació per prendre Antoni Grindell, l’home de confiança d’Hug de Cardona. Els magistrats de Gandia no sols ho impedeixen sinó que es burlen insolentment de l’oficial del rei. Enmig del tira i arronsa, arriba «foriós e animós» el senyor de Beniopa, «ensemps ab los scuders e homes de casa sua e altres que s’i ajustaren ab aquell dels de la dita vila». Hug encara encén més els ànims, «carregant ab grans crits e advalotant al dit porter e comisari, e animant e metent cor als seus e als de la vila de manera contra lo dit porter e comisari, e que mal viatge fes ell, dient lo dit don Ugo de si matex, com no s’i fos atrobat, car si hi fos atrobat lo dit porter e comisari no se’n fóra exit tant bé ne tant net». L’aldarull, amb més de cent persones congregades, facilita la fugida de Grindell, però Hug claudica quan el governador hi tramet un segon nou porter. [89]Les armes, doncs, del crit i la protèrvia de poc serveixen en el camp de lliça del plet judicial, on tenen lloc pràcticament totes les batalles, i on el que compta és, a part de la destresa de l’advocat, el dret i no el poder, és a dir, el procediment d’acord amb els Furs.

La nova empresa familiar, resultat de l’enllaç amb Blanca, engega el seu camí afligida per una sagnia monetària de la qual mai més es podrà refer. El dot de la neboda de Carles III es dilueix en pagar els drets d’Alfons el Magnànim i del seu germà Joan de Navarra per les possessions llegades per a Hug pel seu avi Alfons el Vell. Ni amb censals que de pressa s’han de carregar basten per a fer front als deutes, i cal acudir fins i tot a la venda irreversible de l’alqueria de l’Alcodar.

D’altres requeriments l’assetgen enmig de les negociacions amb Joan de Navarra. El 1426 Joan Mercader, a qui el rei ha confiat la batlia general del regne, li reclama mil sous anuals de les rendes procedents d’Ondara. Mercader hi al·lega una donació d’Alfons el Jove per «haver sostenguts –deia el duc– di-verses affanys e treballs en temps passat en nostres extremes necessitats, axí en patrocini e advocació com àls», i confirmada pel Magnànim el 1425. [90]Hug respon amb una resistència numantina, però és el notari Jaume Vidal, el seu procurador, qui mou els fils alambinats de la causa, traient tot el profit possible a la lentitud exasperant de la maquinària judicial, per mitjà de fermes de dret agosarades, sofismes, argúcies, absències i contumàcies, respostes de jurisprudència i gramàtica impossibles. [91]Nou anys aconsegueix allargar el plet a la sales de la Governació, tot produint unes despeses exorbitants i una paperassa desmesurada. [92]L’obstinació amb què afronta la causa no serveix per a anul·lar el pagament dels mil sous, però almenys obté la renúncia de Mercader a rebre’ls durant el llarg temps que ha durat la batalla legal i la possibilitat de cancel·larlo mitjançant el lliurament de mil florins. [93]

Els creditors ja no el deixen en pau en cap moment.A males penes Hug paga,però,si pot,s’hi esmuny.Tots els recursos al seu abast els explota,fins i tot l’enrolament en l’exèrcit. Mentre hi serà, gaudirà d’un guiatge reial que l’eximeix d’endarreriments i causes pendents. El 1437, Hug es disposa a armar una galera i soldejar un grup armat amb la intenció d’incorporar-se a l’estol d’Alfons el Magnànim i emprendre l’aventura italiana en la qual tants cavallers s’han foguejat. [94]

A la tornada, si és que finalment hi va, no es desembarassa de la galera sinó que es decideix a traure-li encara un ulterior profit, en una acció que revela com l’ideal de la cavalleria no era més que això, una pura ficció literària, lluny de la realitat dura i aflictiva de cada dia. Amb la nau, i un bergantí, es llança, doncs, a la pràctica del cors, una mena de rapinya legalitzada que amb colps de sort pot certament reportar-li beneficis suplementaris als seus cofres buits. [95]En una ocasió, l’octubre de 1442, pren dues barques presumptament carregades de productes sense llicència del batle general, «ferres e astes de lances, spases e cotes de malla e altres arneses, coses prohibides e vedades». [96]En una altra, l’any següent, arriben a la ciutat de València «grans clamors» per «presons de hòmens e altres dans» perpetrats per la galera d’Hug de Cardona. Els jurats planifiquen una operació junt amb el justícia de Cullera, atès que la nau estava fondejada al Xúquer en el seu pas per la vila, perquè «ab tota astúcia e diligència que us sia possible tragats de aquella e hajats a mans vostres certs hòmens que són detenguts per força en aquella, dels quals entre les altres coses són posats clams davant nosaltres e són los següents per vostre avís, ço és, Peret Salvador e tres fadrins companyons seus; en Rodrigo de Sogòvia, llaurador; Loppe del Goybar, mercader castellà; Anthoni Matheu, àlies Coltellades, e en Vicent de Borja, teixidor, fil d’en Miquel de Borja, corredor, de edat de XVIII anys. E si decontinent tots los dessús dits no·n seran liurats sens fallir-ne un, vos pregam que ab bona astúcia pregats e apresonets lo patró de la dita galea e tots altres tenguts de aquella que porets haver en qualsevol manera». Els jurats li demanen, finalment, la confiscació de totes les «exàrcies, ferros, àncores, veles, palament e tot ço que us sia possible poder haver de la dita galea sens comport algú» per tal de procedir-ne a la venda. [97]El desmantellament de la galera potser posa fi a la pirateria de l’egregi cavaller.