Hug de Cardona - Hug de Cardona

Directors de la col·lecció

Antoni Furió i Enric Guinot

© Els autors, 2009

© D’aquesta edició: Universitat de València, 2009

Disseny de la col·lecció: J.P.

Il·lustració de la coberta:

Capitell del claustre del monestir de Santa Maria de l’Estany (segles XII-XIII).

Realització ePub: produccioneditorial.com

ISBN (vol. 1): 978-84-370-7531-0

ISBN (Obra completa): 978-84-370-7481-8

ÍNDEX

PORTADA

PORTADA INTERIOR

CRÉDITS Directors de la col·lecció Antoni Furió i Enric Guinot © Els autors, 2009 © D’aquesta edició: Universitat de València, 2009 Disseny de la col·lecció: J.P. Il·lustració de la coberta: Capitell del claustre del monestir de Santa Maria de l’Estany (segles XII-XIII). Realització ePub: produccioneditorial.com ISBN (vol. 1): 978-84-370-7531-0 ISBN (Obra completa): 978-84-370-7481-8

ESTUDI INTRODUCTORI

DOCUMENTS

Estudi introductori

La primera referència a un document redactat a instàncies d’Hug de Cardona, l’egregi Hug de Cardona, pren la forma prosaica d’una procuració. El 30 de juny de 1425, a Gandia, nomena procurador seu mossèn Francesc Martorell, el pare de Joanot Martorell, per a fer front ad plura negotia que personalment no pot atendre. [1]No deu ser el primer procurador a qui ha de recórrer, per descomptat. Hug de Cardona només compta amb 19 anys, però sobre els seus muscles recauen ja totes les responsabilitats d’un senyor, totes les obligacions d’un cavaller i totes les obsessions d’un home que ha deixat de ser un «jove», i que el mes anterior ha estat emancipat per Alfons el Magnànim a pregàries del seu pare, el comte de Cardona. El significat d’aquesta minuta aparentment irrisòria va més enllà del pur tràmit notarial, perquè condensa el que serà la vida d’Hug de Cardona, un continu nomenament de representants seus per a defensar-lo en els múltiples escenaris en què irromp la seua figura bel·ligerant i fogosa. Fa la impressió que la biografia d’aquest cavaller és com una partida d’escacs. En cada moviment Hug s’enfronta contra un adversari diferent. Els peons són precisament els procuradors i advocats, sovint hàbils especialistes de la jurisprudència i les argúcies legals. Però és ell qui en decideix l’estratègia. Es tracta d’una partida llarga, en la qual busca cansar, confondre, irritar més aviat l’adversari.A les acaballes de la vida ho ha perdut gairebé tot, enrocat en el seu orgull d’egregi cavaller no excessivament angoixat per un endeutament esfereïdor, però incapaç ja de resistir el xec i mat definitiu amb els peons miserables que li resten.

L’ORDIT FAMILIAR

Hug és el fruit del matrimoni entre Joan Ramon Folc, fill del comte Hug de Cardona, i Joana, filla d’Alfons d’Aragó, altrament dit Alfons el Vell, comte de Ribagorça i Dénia, marquès de Villena i, a partir de 1399, duc de Gandia. El llinatge dels Cardona traspunta com un del més antics i prestigiosos de Catalunya, fins al punt que, anys a venir, Joan Ramon Folc serà conseller i almirall de l’armada d’Alfons el Magnànim. Però és per mitjà de l’avi matern, nét de Jaume II, que Hug emparenta amb la casa reial. Aquesta és la raó per la qual el seu nom sempre anirà precedit del títol flamant d’«egregi». El naixement del nen es produeix, doncs, en un dels cercles selectes de més poder, prestigi i patrimoni territorial de la Corona d’Aragó. L’aliança de les dues famílies ha estat, com no podia ser d’una altra manera, una unió concertada, llargament negociada pels dos caps respectius. Les decisions lliures dels joves, l’amor espontani i recíproc i més entre la gran aristocràcia, no van més enllà dels somnis de la literatura recreativa que circula per les corts nobiliàries. Els promesos són dos nadons quan els pares pacten l’enllaç, el 10 de juliol de 1377, que s’ajorna fins quinze anys després, tant «perquè lo dit matrimoni ne sponsals d’aquell no·s poden de present fer per defalliment de edat dels dit Johan e Johana, lo qual Johan fon ... de dos anys e mig e la dita Johana... de dos anys e II meses», com per la complicació de reunir el dot, la suma exorbitant de 25.000 florins, amb el corresponent creix o donació del futur marit, i assegurar-los convenientment amb béns i possessions de les dues parts. Finalment, el 12 de maig de 1392, a Gandia, se celebra la boda «en faç de sancta mare Sgleya, e solemnitzat e per còpula carnal confirmat». [2]

Joana marxa cap a les terres dels Cardona.Als seus 17 anys se’n du l’enyor del palau de Gandia, l’efervescència d’una petita vila on es barregen en la plaça del mercat sense massa manies cristians, moros i jueus –o conversos de jueus des del juliol de 1391–, i un plec d’exhortacions del seu pare recollides en una Lletra de càstig e bons nodriments. [3]Si les dones de les grans famílies es casen tan joves és per a fer possibles maternitats copioses i venturoses, però les de Joana no es produeixen o no reïxen amb la intermitència que es vol en les cases dels poderosos. Hug, «el segon nat legítim e natural», [4]només arriba al cap de catorze anys del casament dels pares, el 1406, per bé que després seu feliçment en naixeran tres més. Hug du el nom de l’avi; el primogènit, el del pare Joan, una germana, el de la mare Joana, mentre que Jaume, el darrer, és un nom que pertany a la família que ha donat noms il·lustres, bisbes i magnats, i es remunta al mateix Jaume II. Hug, certament, és un nom poc usual entre la noblesa catalana. Però de vegades els magnats, homes i dones, donen solta a la imaginació i a noves modes patronímiques per singularitzar algun dels seus fills: «moltes al-tres persones són stades e n’i ha encara de present en los dits regnes e principat qui eren e són magnats e constituïts en grans e solempnes dignitats e stament qui·s apellaven e·s apellen per noms no axí usitats, vulgars o comuns, axí com són Lop, Huc, Sanxo, Dragó, Frederich, Gonçalbo e altres semblants noms». [5]Sis anys abans, Pere Marc, procurador general del duc, havia batejat el seu darrer brot amb el nom d’Ausiàs.

El destí del petit Hug es decideix quan l’avi Alfons el reclama per a educar-lo sota la seua tutela. L’eixida dels cadells de la noblesa entra dins les pautes formatives habituals. Lluny del recer domèstic, en una llar estranya, s’ensinistren en les lletres, en les armes i en els valors propis de la classe a la qual pertanyen. Els qui en tornen, ho fan quan ja han franquejat les portes de l’adolescència, encara que no poden prendre decisions per si mateixos. No deuen mostrar gaire estima envers els progenitors, que se n’havien desdit de criar-los en una edat emotivament tendra i potser quan més necessitaven un pare i una mare. Inquiets, díscols, ardents, sovint irresponsables i disbauxats, ansiegen ser reconeguts definitivament per la societat dels adults, cosa que només els ho habilita el servei d’armes i, sobretot, el matrimoni amb una dona. Hug és dels qui si tornà a Cardona seria només per completar l’educació, perquè una raó ben poderosa el sol·licita a terres valencianes. Alfons el Vell li ha donat béns a mans plenes, és a dir, alqueries, castells, possessions, jurisdiccions, vassalls: un senyoriu.

El duc de Gandia és un pare malaurat. Amb el primogènit Alfons, dit el Jove, no s’ha entès mai. Les relacions entre ambdós són permanentment un infern. En el tram final de la vida del duc, el palau es mostra com un niu de conxorxes, tramades pels servidors, pels escuders, pel llenegadís i astut Joan de Luna, qui com a dispenser controla les finances senyorials, per la seua mateixa dona Violant d’Arenós. La frustració del pare esdevé amor de l’avi. Abans de la crisi final, Alfons el Vell ja ha acollit no sols els brots legítims del seu fill Pere de Villena,Alfons,Enric i Elionor,sinó també l’il·legítim Galvany.Si la vinguda d’aquests quatre néts obeeix probablement a la mort de Pere el 1385 a la batalla d’Aljubarrota, la d’Hug deu respondre a l’anhel d’omplir el buit filial causat per les desavinences irremeiables amb Alfons el Jove i castigar el seu desafecte.