Hug de Cardona - Hug de Cardona

Mai, per consegüent, Hug de Cardona s’ha resignat a la supremacia urbana. D’altres han arribat a acords permanents, que subratllen la seua submissió jurisdiccional, com Ausiàs Marc. Però el nét d’Alfons el Vell hi presenta batalla fins a les últimes conseqüències, aferrat al més mínim ressort foral que els seus advocats enginyen. Aquí rau en tot cas una de les raons de la debilitat de la cavalleria heretada en terme de Gandia. Mai no és capaç de presentar un front comú. Casdascú fa la guerra pel seu compte i la vila un a un els va derrotant. Hug aguanta l’envestida. Joan, el primogènit, hereta el front jurisdiccional, els litigis pendents, l’escomesa de Gandia. I com el seu pare repetirà exactament els mateixos gests i la mateixa estratègia: resistir, fermar de dret, apel·lar, allargar les causes.

EL NEGOCI DEL SUCRE

Sorprèn Hug de Cardona, com sorprèn tota la cavalleria del país, en la seua actitud davant els negocis mercantils i empresarials. Pareixia que un egregi senyor, per les venes del qual corria sang reial, havia de fer fàstics davant les nocions del benefici i la mediació prosaica dels diners. La seua condició reclama-va altres ocupacions més honorables, pròpies del qui des dels cinc anys s’havia consagrat a l’ofici de l’espasa. Servir el rei, dirigir la casa i el senyoriu, participar en les sessions solemnes de les corts, preparar les aliances matrimonials de la progenitura, gastar despreocupadament, això era el que s’esperava de qualsevol cavaller. N’hi ha que, com el seu conegut i veí Ausiàs Marc, sis anys major que ell, encara afegien la passió d’escriure, però Hug mai no va ser un home de ploma ni sembla que es deixà mai atraure pels llibres. La prosa d’una de les seues cartes conservades és poc consistent. En canvi, molt més que el senyor de Beniarjó, Hug no gira l’esquena al món de les transaccions, les inversions i el risc. Els temps dels vells feudals, com el dels mateixos ducs de Gandia, han canviat. Ara els cavallers, més urbans que rurals, més cultes que illetrats, més cortesans que guerrers, coneixen els secrets de les operacions monetàries, no tant com els mercaders, que en són els especialistes, però ja saben moure’s en un ambient que sempre els ha resultat estrany i perillós.Al cap i a la fi,s’adonen que amb les formes tradicionals d’ingressos, com també amb les velles formes de gestió senyorial, no n’hi ha prou per al sosteniment del ritme de vida altament dispendiós. Els vaivens de la conjuntura, sacsejada per les visites espaiades de les caresties i els brots pestífers, fan més inestable encara la situació de tota aquesta munió de petits cavallers de rendes territorials i jurisdiccionals limitades.

Hug de Cardona es converteix en empresari de la pansa, gràcies a les possessions de la Marina, però res comparat amb les seues implicacions en la canyamel. Els cavallers de la comarca de la Safor troben una alternativa en aquest conreu que, donades les condicions ambientals, en particular el règim de pluges i els cabals regulars dels rius que la travessen, pot prosperar-hi millor que enlloc. La planta arriba de Sicília, junt amb la tecnologia del trapig –un molí d’oli aplicat al sucre– i els mestres que dirigeixen el complex procés de fabricació. El capital mercantil es troba al darrere del trasbals agrícola, però sense la complicitat senyorial, és a dir, la força coactiva perquè els camperols dediquen part de les seues explotacions al nou conreu, la reestructuració productiva comarcal hauria fracassat. [70]

El senyor del Real i Beniopa figura, junt amb Galceran de Vic, com un dels pioners en la introducció de la canyamel a l’horta de Gandia. El senyor de Xeresa s’avança primer que ningú a construir un trapig a terres del terme general de l’horta de Gandia, entre el 1417-1418; Hug no alça el seu del Real fins 1430, arran de la signatura el 23 d’octubre d’una companyia amb el llombard Guglielmo Rana, prevista en principi per a deu anys. [71]L’edifici central, que disposa d’una plata baixa i un pis superior, queda adossat al palau, amb el qual forma una L. De planta rectangular, la façana oriental traça una arcada oberta cap a l’hort. La nau té una llargada de 23 metres i una amplada de 10, amb una superfície de planta de 230 metres quadrats. [72]A baix hi ha tres cambres, una de les quals és «on se fa lo trapig, exercici e negociació del çucre», plena de safes, premses, coltells per a capolar, cabassos d’espart, coladors, calderes d’aram, sacs i nombroses eines més. A les estances del pis de dalt –el dos porxos, dues cambres i l’engritador– es dipositen el sucres ja manufacturats de diverses qualitats. El trapig dóna per la part posterior a dos horts tancats. Mentre que a l’hort major s’amuntega la llenya, imprescindible per a la combustió de la canya en les calderes, i creixen els planters, regats amb l’aigua de la bassa, a l’hort anomenat del Viver, amb decoracions vegetals de tarongers i murtrers, hi ha tot de recipients –formes i porrons– per al sucre. [73]

Amb les instal·lacions industrials a punt comença la producció de sucre, després de la collita de la canyamel cap a final de la tardor segurament d’aquest mateix any de 1430. Són els temps inicials i febrils del nou conreu, una aposta de la comarca de la Safor que depassa l’àmbit estrictament econòmic i destinada a perdurar diversos segles.A pesar dels buits documentals,és fàcil imaginar aquells anys vint del segle XV en què es desferma l’aventura sucrera.Tothom està a l’expectativa,les notícies dels assaigs i les provatures circulen de pressa.I així es preparen les terres, on es fixen les mates preparades dels planters; els llauradors n’aprenen el conreu; s’obren sèquies i desvien aigües; els ferrers, els fusters, els terrissers reben encomandes; els mercaders convencen els senyors indecisos de les bondats de l’aventura i tanquen companyies mercantils mútuament beneficioses, com les de Cardona i Rana. En aquesta ocasió el llombard és qui hi assumeix més riscs, ja que amb els seus diners ha pagat la construcció de l’edifici, l’adquisició de les eines, la contractació dels operaris i sufragarà el manteniment de les instal·lacions, raó per la qual es reserva dues parts dels beneficis durant els tres primers anys, i la meitat els altres set anys restants. Conscient, a més, de les presumibles ingerències d’un home com el jove i impulsiu Hug, exigeix que «durant lo dit temps de la dita companyia lo dit senyor no puxa habitar ni star en lo alberch del Real sots pena de mil florins». Rana vol les mans lliures per a actuar, no sentir-se mediatitzat pel seu soci. La gestió només li competeix a ell: «que lo dit micer Guillem Rana –resa un capítol de la companyia– haja de tenir sment e compte quin ni quant çucre exirà del dit trapig cascún any, e quant de les mels e altres coses ... e sia tengut dar obra ab acabament que·s venen a persones segures e a càrrechs de la companyia, e exhigir los preus que·n exiran e tenir compte de aquells amplament, axí com si era cosa sua pròpria e ab tota millor utilitat que fer se puxa». [74]

Les desavinences no tarden a emergir, malgrat els capítols vessats en un solemne document notarial. Si les denúncies de Rana són certes, Cardona viola constantment els acords. Havien pactat que aquest no residiria al complex del Real, i, tanmateix, el senyor «habita en lo dit alberch del dit Real ... e, ço que pitjor és, ... ha ordenat, inhibit e manat que·l mestre del dit trapig e alcuns qui ab ell són per lo dit en Guillem Rana no li trameten certs çucres que·n lo dit trapig són». [75]La mort sobtada cap a la darreria de 1434 del llombard ho enreda tot encara més.

La companyia es dóna per conclosa, però el seu fill i hereu Paganino vol retre comptes dels tres anys que el pare l’havia regida, en haver-hi bestret sumes considerables per «fer los eddefficis del dit trapig e de haver-hi instruments o arreus, e les despeses de fer los çucres». Impossible d’entendre’s, el governador resol el segrest dels sucres, estimats en 3.000 florins, ordre que no és cap impediment perquè Hug i Antoni Grindell, nebot del difunt Guglielmo Rana i ara de la confiança d’aquest, hagen «venuts, transportats o absegats et verius robats» trenta-quatre càrregues per valor de 2.000 florins. Davant d’uns fets tan escandalosos, el governador hi tramet el 7 de juliol un porter per a prendre Grindell, trobar el sucre i endur-se’l a València mentrestant no s’arribara a una solució. Grindell s’escapa amb la complicitat dels oficials de Gandia, els mateixos que sempre li ho impugnen tot al senyor de Beniopa: Grindell al cap i a la fi és un veí de la vila, i l’acte del governador no deixa de ser també una ingerència en la jurisdicció que pertany al duc. El porter, humiliat pels de Gandia i per Hug de Cardona se’n torna amb les mans buides.