Hug de Cardona - Hug de Cardona

Les finances d’Hug de Cardona depenen absolutament, doncs, dels ingressos del senyoriu. Qualsevol erosió d’un dret, una renda o un privilegi, per menut o insignificant que siga, repercuteix de seguida en una salut econòmica permanentment anèmica. Per això aplica totes les energies de què és capaç a defensar les donacions de l’avi Alfons. Però se les ha d’heure amb dos poderosos adversaris, amb interessos divergents però que mancomunen les seues forces per a sotmetre’l: el duc Joan de Navarra i la vila de Gandia. L’un aspira a l’hegemonia jurisdiccional incontestable, l’altra a obligar-lo a pagar impostos i tributs per tenir radicades les seues possessions dins els seus termes generals.

Un 26 de febrer de 1427, els jurats, juntament amb el delegat del procurador del duc, es presenten a Benipeixcar, l’alqueria que és ben a prop de la vila. Els hi acompanya el notari Pere Belsa, que n’alça l’acta notarial. Hi són aquí per executar una sentència que ja fa més de cinquanta anys, el 1376, dictaminà el jurisperit Ramon Borrell, per la qual la meitat de les cases i terres de Benipeixcar quedaven sota la jurisdicció de Gandia. Mai no s’havia aplicat, mentre Alfons el Vell i Alfons el Jove senyorejaren el ducat. Però ara, els oficials de la vila, «haüt consell permanent dels advocats del senyor rey de Navarra», [49]el nou titular del ducat,s’apressen a executar-la.No és un acte espontani.Abans ha tingut lloc almenys una reunió prèvia a València, en casa de misser Climent de Vilanova, amb la presència de «los quatre advocats del senyor rey de Navarra, e micer Gabriel de Riusech, advocat del egregi don Huguo de Cardona, e mossèn Ausiàs March, cavaller, habitador de la dita vila, e dos misagers de la dita vila de Gandia», els quals exhibeixen la sentència de 1376 que havien exhumat de l’arxiu. La reunió deu ser tensa, i només després de «moltes alteracions entre lo dit procurador del dit egregi don Huguo, qui present era, e los dits misagers de la dita vila, e, disputat lo cars per los dits advocats de cascuna de les dites parts, los dits advocats dixeren de paraula que la dita vila de feyt entràs en possesió de collir les dites inpossicions de la dita mytat de Benipexcar». [50]Ja en aquesta alqueria, els oficials de Gandia, «ab coratge e intenció de acceptar e haver la plenera e total possessió corporal e quasi dels alberchs, terres e possessions tengudes e stretes contribuir en les impossicions de la dita vila», inventarien les cases una a una, incloses la mesquita i la carnisseria, de manera que la part «deçà la cèquia ves la vila tro al delà mezquita inclusive» queda dins la jurisdicció i contribució de Gandia. [51]Indignats, segueixen les passes de la comitiva l’alamí Fuceí Abdulcarim, els jurats i el batle Bartomeu Torrella, però la docilitat i el mutisme dels vassalls d’Hug desconcerten. Tampoc no hi és el senyor; significativament ha preferit absentar-s’hi, per evitar la humiliació dels burgesos,sempre arrogants i busca-raons.Tot d’una el jove cavaller de vint-i-un anys veu com li amputen el senyoriu, cases i famílies que paguen rendes. És la primera d’un seguit de derrotes que li infligiran al llarg de la seua vida, però aquesta serà la més sentida.

No ve de nou la contundència de Gandia, en la seua porfia de retallar les ales jurisdiccionals a l’atapeïda cavalleria que posseeix minúsculs senyorius dins els seus termes generals. Com arreu dels petits o grans nuclis urbans del país, els enfrontaments, esguitats a voltes de violència armada, conten amb una llarga tradició i ha fet madurar la identitat col·lectiva, l’orgull cívic i la solidaritat comunitària enllà del filtre de les fortunes. Però ara Hug de Cardona passa a ser el principal adversari a batre, perquè les seues possessions –Beniopa, Benicanena, Benipeixcar, el Real, l’Alqueria Nova i l’alqueria d’En Foixet [52]– envolten la vila, i perquè la potència pròpia del nét del duc Alfons, i casat amb la no menys poderosa i rica Blanca de Navarra, el converteix en el més perillós de tots. [53]

La donació del ducat que el Magnànim ha fet al seu germà Joan marca una inflexió de les relacions de la vila amb la cavalleria del terme. Els burgesos troben en Joan de Navarra un aliat interessat a retallar també el poder dels senyors menors. I prou que els convé, a mesura que el deute local creix i exacerba les ocasions del conflicte. No és estrany que quan el 1425 el Trastàmara envia el seu procurador Alfonso de Morales a prendre la possessió de la vila i el ducat, Hug no hi comparega, en uns moments, a més, que Joan li pledeja el traspàs del senyoriu, i li reclama enormes compensacions monetàries i les possessions del comtat de Ribagorça. El procurador d’Hug, que sí s’hi ha presentat per a l’acte tan simbòlic, ha rebut la consigna de no retre l’homenatge en primera instància. Hi argüeix que el seu senyor compta amb tota la jurisdicció en les seues alqueries. No és més que una finta per marcar el terreny dels enfrontaments que a bon segur s’aveïnen. Francesc Martorell, el cavaller que el representa, acaba per prestar l’homenatge imperatiu i, doncs, reconeix implícitament la suprema jurisdicció al nou duc.

¿Què li impugna la vila a Hug de Cardona? La possessió i exercici del mer i mixt imperi. Malgrat que la donació de les alqueries de l’horta de Gandia feta per Alfons el Vell contemplava l’alta i baixa jurisdicció, Hug de Cardona ha de prendre possessió del senyoriu sols amb el mixt imperi. El procurador d’Alfons el Magnànim, es nega a lliurar-li l’alta jurisdicció atès que «tot lo mer imperi volgués ésser reservat al dit senyor rey». [54]És per això que Hug exigeix la restitució de l’alta jurisdicció, no sols pel poder que li confereix tenir-la entre les seues mans sinó també perquè a través seu s’escolen els delictes més greus, és a dir, els que reporten les «calònies» més substancioses. Així que Iucef Albardaner de Benipeixcar perpetra un furt «per lo qual mereixia mort corporal», Hug i els seus oficials, «tengueren e an tengut aquell secret a la suprema juredicció de la qual era la conexença, e als officials del dit senyor rey de Navarra. Et, ço que és pus greu, secretament han pres lo moro e composat per lo dit crim, e lo dit noble don Ugo e sos officials han presa la dita composició e peccúnnia del dit moro o d’altri per ell sens convocar ni dir res als officials del dit senyor rey de Navarra». En assabentar-se del fet els oficials de Gandia, «decontinent feren pendre lo dit Iucef Albardaner, e per lo procurador fischal, com tots los casos dels moros sien fischals, féu denunciar e denuncià aquell del dit crim e procehí a persecució del dit procés tro a Sunna», que li val una composició de 250 florins. [55]De res serveix la protesta de Jaume Vidal, el procurador de Cardona, en la sala de la Governació. [56]

La jurisdicció abisma dues concepcions del poder feudal i urbà, però la fiscalitat, una derivació de la capacitat jurisdiccional d’imposar taxes i tributs, és el cavall de batalla permanent. Des de 1425 Gandia no deixa de pressionar Hug de Cardona i tots els senyors propietaris dins els seus termes generals. Les fermes i contrafermes de drets es repeteixen per impagaments i per penyores infligides als vassalls del cavaller. Aquest al·lega que els seus llocs ja paguen al braç militar. [57]Però, com en la jurisdicció, ha de plegar-se a les demandes ciutadanes, a contracor i amb totes les dilacions possibles. Si per pagar la peita de 1425 tarda dos anys, per a la de 1451 en tarda onze.

Gandia demana tributacions extraordinàries en conjuntures adverses o donatius per al senyor i duc de la vila,però abans mira de consensuar un acord unànime amb els senyors del terme,i així convoca a tots al Consell per carta.El 1435 tracta de convèncer-los que accepten una taxa atenent tant a la «multitud dels càrechs de aquella com per sterelidat dels fruyts e per lo pejorament del temps», ja que «les peytes e altres drets ordinaris no bastaven ne podien bastar a paguar aquells dits càrechs».A Hug el representa el seu batle BartomeuTorrella,el qual els diu:«Senyors, no·m dóna de parer que aquesta tacha se deja fer ni·s puxa fer, ni y consent tro avant yo aja parlat ab lo advocat o advocats de don Huguo».La ferma de dret que aconsellen els advocats enceta un plet llarg i voluminós, en el qual el protagonisme corre a càrrec dels testimonis, moros i cristians, presentats per les dues parts. [58]