Hug de Cardona - Hug de Cardona

Un any abans la raó de l’enfrontament és pels bovalars que Hug de Cardona pot o no tenir dins els termes de les seues alqueries. La vila li ho nega, el cavaller en postula el dret. Per una vegada decideixen eludir el rigor del tribunal, amb les despeses inevitables, i recórrer a la mediació arbitral. Climent de Vilanova i Gabriel de Riusec, experts en lleis, són els dos jutges escollits. A Hug i als carnissers de les alqueries els permeten tenir tots els caps de bestiar que voldran, però exclusivament dins els límits de les alqueries, sense poder ferhi bovalar, «attès encara lo encovenient que se’n seguiria, car si tots los lochs e alqueries que són situats o situades dins los térmens generals de la dita vila feyen bovalars seria gran estretura als amprius de la dita vila».Tampoc els bestiars dels vassalls de Cardona no podran accedir al bovalar de Gandia, mentre que els dels carnissers de la vila sí que podran «péxer sens empediment algú en lo antich bovalar de la dita vila», és a dir, dins les alqueries d’aquell. [59]La sentència perjudica, una vegada més, els interessos del senyor de Beniopa i del Real.Amb tot, l’arbitració no elimina les raons soterrades del conflicte. L’horta periurbana de Gandia, densament poblada i ocupada pels cereals i la canyamel, té immenses dificultats per a acollir els nombrosos bestiars que la proveeixen de carn. En aquesta situació les invasions dels sembrats són permanents, com la disputa pel territori susceptible de subministrar pastures. Per això, just un any desprésdelpronunciament demisserVilanovaimisserRiusec,JaumeVidal,com a procurador i síndic de les aljames de Beniopa, Benipeixcar i el Real, ferma de dret perquè «los justícia, jurats e officials de la dita vila són entrats dins los dits lochs e térmens de aquells per lançar-ne los dits llurs bestiars, ço que fer no poden ni deuen com no y hajen, segons dit és, juredicció alguna». [60]

L’any 1438 és crucial en les relacions d’Hug de Cardona amb Gandia, i d’altres cavallers heretats en el terme general de la vila, com Joan Sifre, senyor de Daimús, i Joan de Nàtera, senyor de Xeraco. El 5 de juny, els experts forals Climent de Vilanova i Pere Belluga, comissionats per Joan de Navarra, com a lloctinent general del Magnànim des del 31 de maig de l’any anterior, procedeixen a emetre una sentència que contempla pràcticament tots els punts de controvèrsia que es vénen arrossegant d’ençà del 1425. [61]Hug, doncs, es resistia a acceptar les resolucions anteriors que perjudicaven els seus interessos i ha apel·lat al rei, d’on deriva la comissió als missers Vilanova i Belluga. A més, les corts del regne, que des de la darreria de 1436 se celebren a València, són una caixa de ressonància per a les seues reivindicacions, i prou que les fa servir. En qualsevol cas, continua fidel als seus principis d’allargament de les causes, amb l’esperança de fer valer els drets que reivindica com a senyor i cavaller. Fins a quin punt és el seu equip d’advocats l’instigador de les batalles jurídiques, és difícil determinar-ho. Notaris, procuradors i advocats perceben salaris suculents mentre parasiten en la cort de la Governació i en la cort local de Gandia. Les actuacions desesperades i escassament afortunades d’Hug de Cardona suggereixen induccions de tots aquests intermediaris.

Els juristes de València confirmen la secessió de Benipeixcar,i per tant la meitat de l’alqueria roman en la «universal e general contribució» de Gandia, si bé declaren que «de temps passat no puxa ésser executada ne forçada contribuir». Irrisòria compensació. Si bé eximeixen Cardona i els altres cavallers, amb els vassalls, de sufragar donatius gratuïts, només serà en el cas que siguen recaptats per via «de compartiment per sou e per lliura», no si són carregades cises i imposicions. Per contra, en els donatius «per causes útils e profitoses a la dita vila e contribució de aquella», són obligats a contribuir sense cap dispensa. Per això confirmen la donació de 500 florins feta a Joan de Navarra com a duc i senyor de Gandia, com «sien stats donats al dit senyor per causa notòriament necessària a la qual los vassalls són tenguts» i rebutgen la ferma de dret presentada pels cavallers. MisserVilanova i misser Belluga també confirmen la sentència arbitral del bovalar pronunciada quatre anys abans. I si admeten que el justícia de Gandia ha de donar als vassalls de Cardona «les franquees» concedides per Jaume II, és perquè són per a la totalitat del terme del castell de Bairén i de la vila de Gandia i no en exclusiva per als habitants de les alqueries del cavaller. [62]En conjunt, doncs, el resultat no pot ser més descoratjador per a Hug de Cardona i els altres cavallers que pledegen amb Gandia. Joan de Nàtera, el senyor de Xeraco, expressa a l’instant el seu desacord i decideix apel·lar-hi. [63]Hug no tarda a fer el mateix.Vint-iun anys després la causa encara redola pels viaranys i la casuística dels tribunals. [64]

Com no hi ha res de solucionat de manera definitiva, les ocasions per a les desavinences continuen repetint-se intermitentment. La gestió dels trapigs mou la rivalitat i la competència; l’intent per part de la vila de recaptar una taxa de missatgeries i correus, un morabatí o una cisa revifa el permanent desacord pels impostos, [65]i fins i tot el debat per una sèquia suscita la discòrdia. Una qüestió tan delicada com la de l’aigua, la distribució i els seus usos, estranyament no havia mogut fins aleshores cap controvèrsia. Sens dubte perquè, situats a la part «jussana» o baixa del riu d’Alcoi, Gandia i les alqueries de Cardona compartien els mateixos problemes de captació de recursos enfront dels hereters situats a la part alta o «sobirana». [66]

Però el 1456 deu ser un any sense pluges a Gandia i la Safor. La sequera propicia els petits furts d’aigua, els desencontres, les hostilitats veïnals. Quan la situació s’agreuja, dels actes espontanis i fraudulents dels llauradors es passa a les iniciatives col·lectives, als actes de força premeditats. Finalment, arribat l’estiu, quan la canyamel requereix recs imprescindibles per a la seua maduració, salten les espurnes del conflicte per raó del mig fil d’aigua de Benipeixcar. La ferma de dret presentada immediatament per Hug de Cardona dóna peu a un document extraordinari. El porter tramès per la Governació inventaria un a un els catorze partidors o «almatzems» de la sèquia que naix aigües amunt,a l’assut del Vernissa, i arriba fins a l’Alcodar, l’alqueria que hagué de vendre Hug de Cardona el 1425. Un dels dits partidors subministra set migs fils d’aigua a terres de Gandia i Benipeixcar, [67]però els vassalls d’Hug de Cardona són denunciats perquè per desviar-ne «en més habundància al dit mig fil de Benipexcar, hagen novament volgut e attemptat, jatsia clamdestinament, tancar e cloure ab pedres o en altra manera lo hu dels dits set migs fils clamdestine e amagadament». De fet, quan el porter reial hi va a reconèixer els partidors, «encara hi eren los obrers qui fahien la dita clausura, e, vehents lo dit comissari, fogiren e se amagaren, e per fogir prestament lexaren aquí algunes de les ferramentes». Els de Benipeixcar acusen Gandia, no cal dir-ho, d’haver «derrocat e fet derrocar lo dit partidor», bo i «obrint una dent del dit partidor qui stava tancat». [68]El plet pel mig fil d’aigua deriva en una pugna jurisdiccional entre el governador del regne, que reivindica la potestat d’intervenir-hi i fins i tot arriba a empresonar un dels jurats de la vila, i Gandia, que la vol per al duc i els sequiers nomenats per ella. Quan es produeix l’últim acte de compareixença en la cort de la Governació, el 6 d’octubre d’aquell mateix any de 1456, deu ja haver plogut el suficient com per diluir la tensió i tornar a la normalitat de sempre. [69]