Hug de Cardona - Hug de Cardona

El pitjor càstig que li pot infringir no és altre que el d’amputar-li les possessions que confia heretar després de tants anys d’espera. El 23 de maig de 1407, Alfons el Vell fa donació al petit Hug dels llocs i alqueries del Real, Benipexcar, Beniopa,Alcodar, Benicanena i l’Alqueria Nova, en l’horta de Gandia, Ondara, en el comtat de Dénia, Calassanç i Sanui, en el comtat de Ribargorça, a més de 6.000 lliures sobre el castell de Guadalest. I cinc mesos després, el 29 d’octubre, lliura a la seua filla Joana, la mare d’Hug, les valls de Gallinera i Ebo, encara que se’n reserva l’usdefruit en vida, i condicionada a la tramesa del seu nét: «que vós, dita dona Johana, filla nostra, farets ab acabament que don Hugo, nét nostre molt amat, fill comú al dit egregi don Johan e a vós, serà aduyt e menat a nostre poder e de la duquesa, nostra muller, mare vostra, on que siam, dins dos anys o abans, comptadors del XXIII dies de maig proppassat en avant, en lo qual dia nós fem certa donació e heretament al dit don Hugo, nét nostre, per estar e criar-se ab nosaltres, com de açò hajam sobiran desig e gran plaer». [6]

Alfons el Jove no renuncia al que considera legítimament seu, part fonamental de la seua herència.Aquest apunta cap un culpable de la decisió del seu pare: Joan Ramon Folc, interessat a afavorir el llinatge dels Cardona, i l’arriba a acusar d’haver subornat Joan de Luna, qui també signa en la donació del 29 d’octubre, amb 5.000 florins per tal d’intervenir prop del duc Vell a favor dels traspassos a Hug i Joana. [7]L’encreuament de lletres de batalla testimonia tant la impotència d’Alfons el Jove, aferrat a la retòrica cavalleresca, com les maniobres hàbilment teixides per Joan Ramon Folc. [8]El 25 d’agost de 1410 concerten una pau, que contempla el casament d’Hug amb una filla legítima d’Alfons el Jove o del seu primogènit, però ni la pau prospera ni Alfons té la descendència desitjada. [9]

Els pares no trameten Hug en el termini fixat dels dos anys. És massa menut per a tan llarg viatge. El duc se’n fa càrrec, en efecte, tant de «vostra edat pueril com per lo lonch camí» que separa Cardona de Gandia, cinc-cents quilòmetres pel cap baix. El 23 de maig de 1409, a pregàries del comte i la comtessa, consent un ajornament de dos anys. I encara n’atorga un altre de sis mesos, perquè la primavera de 1411 la pesta ha fet la seua aparició devastadora i la persona d’Hug, encara en «la tendrea e pueril edat», correria evident perill «en venir en tan lonch camí e passar per lochs plens de mortalitats, e axí mateix que aquesta nostra vila de Gandia e en les altres terres nostres d’aquest regne de gran temps ençà són stades e són de present grans epidèmies, pestilències [e] mortalitats». [10]

L’acte solemne de recepció d’Hug té lloc finalment el 30 de novembre de 1411 en la Cambra de Paraments del palau, davant d’una bona representació del seguici del duc «e altres en multitut copiosa allí ajustats». El cavaller Francesc de Vilanova, procurador de Joan Ramon Folc, li suplica, atès que el lliurament del petit s’ha acomplit dins el termini previst, «que absolvés e hagués per absolt e quiti lo dit egregi comte de Cardona dels dits sagrament e homenatge, penes pecuniàries e de les altres coses en les quals lo dit comte fos astret e obligat al dit senyor duch en la dita carta e promissió e obligació». Alfons el Vell així ho fa, tot reconeixent que havia rebut el petit Hug «ab gran plaer e molt bon voler dins lo temps en la dita carta d’obligació e promissió limitat e declarat», i pocs instants després, «en lo dit dia e hora, lo dit senyor duch féu cavaller» aquest nen de cinc anys. [11]Hug ingressa en la societat dels adults.

El duc, en les hores postremes de la vida, és un vell, amargat, malalt i gairebé cec. La vinguda del nét dona una mica d’alegria a aquella casa, però ja és massa tard. El 5 de març de 1412 Alfons el Vell mor i és soterrat a l’església de Santa Maria de Gandia. Uns mesos després, el 17 de juliol, el col·lector d’Alfons el Jove paga a mestre Gerard, sastre, 45 sous «per les robes que ha fetes a don Hugo de Cardona, nebot del dit senyor, e a son mestre». [12]Així, doncs, encara és a Gandia i sota la tutela d’un preceptor privat. De seguida que Alfons el Jove pren possessió del ducat, reprèn l’ofensiva contra els Cardona i fins al moment de la seua mort pledeja per tal de conservar la unitat del patrimoni trencada pel seu progenitor.Alfons el Magnànim,però,dóna suport al jove Hug,«al qual axí per ses virtuts e mèrits com encara per los grans e fructuosos serveys per lo noble e amat conseller e almirall de nostres mars lo comte de Cardona, pare seu, a nós en diverses maneres fets e prestats e que fer e prestar contínuament no cessa», i escriu el 5 de novembre de 1424 sengles recomanacions al governador i al batle del regne perquè el tracten «ab special prerogativa e favor, tan com rahó e justícia ho permeta», en el seu plet amb Alfons el Jove. [13]

La mort sobtada del duc canvia l’escenari i la trama de la discutida herència d’Alfons el Vell a favor d’Hug de Cardona. Ara és Alfons el Magnànim qui en vol traure partit, és a dir, compensacions econòmiques, mentre que el seu germà, Joan de Navarra, el nou duc de Gandia, reclama a Hug drets d’herència i les possessions del comtat de Ribagorça [14]. En previsió del nou enfrontament als tribunals i per donar més solidesa als drets d’Hug, el seu pare, des de Saragossa estant, decideix emancipar-lo el 23 de maig de 1425, en un cerimònia davant el rei, de manera que emancipavit et a sacris sui patris nexibus manu et potestate propria liberavit penitus et eiccit nobilem virum dominum Hugonem de Cardona, filium suum et egregie domne Iohanne, quondam prime uxore sue, in etatis sue anno decimonono constitutum, ibidem presentem, hec volentem et petentem. [15]Les energies desplegades per Hug a fi de retenir l’herència i consolidar el senyoriu s’aventuren enormes, tant com la suma que ha de pagar a l’un i a l’altre, no inferior als 200.000 sous, amb l’objectiu de vincular definitivament les terres i les jurisdiccions, sense les quals no hauria estat mai ningú. Però el capital lliurat és un terratrèmol financer que soscava el futur econòmic i fins patrimonial del plançó dels Cardona.

El casament amb Blanca de Navarra suposa una injecció monetària en uns moments d’ofec i de recursos limitats. La jove candidata, segurament menor de 20 anys, [16]aporta un dot de 14.000 florins, és a dir, 154.000 sous, destinats íntegrament a pagar a Joan de Navarra i a adquirir els drets sobre les alqueries de l’horta de Gandia. [17]Amb tot, als docs. núm. 52 i 155 el dot de Blanca s’avalua en 16.000 florins. La informació al nostre abast, però, no permet aclarir la raó d’aquesta confusió. Deuen haver estat complicades també les negociacions per a arribar a un acord, dirigides personalment per Joan Ramon Folc, el pare d’Hug. Blanca és filla de la infanta Joana de Navarra i neboda del rei Carles III i de Maria, la primera esposa d’Alfons el Jove. Es tracta, per tant, d’un matrimoni que millora fins i tot el del seus progenitors, en pujar un graó més i lligar-se directament a una família reial: Alfons el Vell era nét de rei, Joana, filla.

No és possible esbrinar el lloc on la jove parella fixa la seua residència. Alfons el Vell va emprendre tot un seguit de reformes en un casalot del Real. De fet, sovint es fa referència a aquest palau com la domus senyorial, on Hug signa multitud de documents, que ben aviat l’amplia amb la construcció annexa del trapig de sucre. Es tracta d’un edifici de grans dimensions i de murs grossos, amb l’aparença més aviat d’una casa forta. Ateny els 25,11 metres quadrats de façana i els 8 metres de profunditat, amb una superfície de 200 metres quadrats.Té dues plantes i una coberta de dues aigües;la inferior s’alça fins gairebé els 5 metres. [18]Malgrat les millores resulta inversemblant la instal·lació de tota una filla d’infanta com Blanca de Navarra en una antiga alqueria poblada per musulmans. Probablement adquireixen una casa a València, i més després de la dissolució de la cort dels ducs a Gandia. A la capital del regne Blanca gaudiria de les companyies pròpies de la seua condició, de l’enrenou de la gran ciutat i del seu atapeït calendari festiu i religiós, mentre que Hug seguiria de prop les vicissituds de la política regional.