Hug de Cardona - Hug de Cardona

Però, significativament, el senyor de Beniopa i el Real manté el domicili a Cardona i es reivindica en conseqüència com a «català». No es tracta de cap sentiment particular de pertanyença, sinó d’una estratègia calculada d’ambigüitat de residència per eludir tributacions fiscals i ingerències dels tribunals de justícia del regne.És així com Jaume Vidal,el seu fidel procurador,protesta al lloctinent del governador en un plet contra mossèn Francesc Martorell, el qual li requereix a Hug de Cardona el salari i les despeses fetes com a procurador seu, que «no consentia en la dita demanda, ne coses en aquella contengudes, ne en la recepció de testimonis, ans dix que protestava de actes e enantaments nul·les, e açò per tal com son principal no sia habitador de aquest regne ne pot ésser tengut ací, com sia català e tinga sa habitació en Cardona e deu ésser-la convengut». [19]

Amb Blanca té tan sols un fill, si més no que sobreviu: Joan, que du un dels dos noms de l’avi i des de ben prompte lligat per Hug als destins de la casa i el senyoriu. La manca de més descendència es deu al fet de la mort sobtada de Blanca. No ha tingut temps ni per a confegir el testament. El seu traspàs, però, queda en el més complet dels silencis. Així passa amb la vida pública i privada de les dones, llevat de casos excepcionals.

D’on obté la segona esposa il·lustra les pràctiques matrimonials de la noblesa, marcades per una forta endogàmia, sembla que bastant accentuada entre els Cardona. Joana, la candidata escollida, pertany al llinatge. No podem ben bé fixar el grau de parentiu, però probablement era cosina d’Hug per part de sa mare Beatriu, i en conseqüència han necessitat preceptiva dispensa eclesiàstica per al casament, que obtenen el 4 de juliol de 1444. Però Joana, a més, era vídua i el seu primer marit havia estat un altre Cardona, Joan, i amb el qual havia tingut almenys un fill, amb el nom també del pare. [20]Joana, doncs, no ix del cercle del llinatge. Però en Joana, tant com la marca genealògica i noble pesa la marca burgesa, perquè el seu pare, el marit de Beatriu, és Jaume Sebastià, un ciutadà de València. Ara bé, la davallada de l’egregi nét d’Alfons el Vell, tant en el capital simbòlic com en el material a l’hora de concertar aquest segon matrimoni es materialitza en l’import del dot. Si el de Blanca, filla d’infanta, ateny els 154.000 sous, el de Joana, filla d’un ciutadà i un brot secundari dels Cardona, es queda en els 40.000. Amb tot, per la seua viduïtat, Hug s’estalvia el creix, la meitat exacta del dot, tal com prescriuen els Furs. [21]Amb tot, resulta estrany el lloc escollit per a la cerimònia: Benimasmut, una petita alqueria de Joana prop d’Ondara, que si bé comptaria amb una esglesiola o una capella, gairebé tots els habitants eren musulmans. Pocs oripells i fastuositats deuen ornar la missa celebrada per fra Antoni Sala, monjo de Sant Jeroni de Cotalba. Fa l’efecte que Hug de Cardona ha optat per la discreció. Fins i tot la manca de notari ajornarà la redacció del document que recull la cerimònia per l’Església fins al 13 de juny de 1449. [22]

Joana sap amb qui es lliga, per descomptat. Ja no és una decisió que els seus progenitors fan per ella. Posseeix l’autonomia d’una vídua i la suficiència d’un dot propi.Tot i la procedència nobiliària de la família de la mare, s’ha foguejat en un món burgès, el dels censals, els negocis i les operacions bancàries. Hug necessita una dona i una companya amb habilitats per moure’s en la xarxa enrevessada de l’especulació financera. Joana compleix aquest paper d’una manera formidable. Li presta diners al seu marit per a recuperar el trapig, controlat pels arrendadors del senyoriu, s’immisceix en la gestió de la factoria sucrera i en la direcció de la casa. Es fa solidària, doncs, de les dificultats del seu marit i, encara, li dóna quatre fills més: Onofre, Beatriu, Maria i Joana.

Onofre és encara menor d’edat el 26 de novembre de 1454, perquè compta amb un tutor en la persona de Pere de Centelles. [23]En aquest dia, amo-re paterno quem erga vos, nobilem et dilectum Onoffrium de Cardona, filium nostrum, gerimus vobis, eidem nobili et dilecto Onoffrio de Cardona, filio nostro legittimo et naturali, li fa donació de tots de drets i accions que per diverses causes li pertanyen sobre els béns i drets d’Alfons el Vell, Alfons el Jove, i les valls d’Ebo i Gallinera. Tot plegat no es materialitza en res concret, però poden derivar en el futur drets i expectatives d’herència i successió. La transferència queda subjecta a quatre condicions: durant vida del seu pare, Onofre no podrà donar els béns, vendre’ls o alienar-los; si mai li manava, de paraula o per escrit, de donar o distribuir aquests béns, en propietat o en usdefruit, ho haurà d’acceptar, i finalment sempre li haurà de ser obedient: sitis nobis obedientis in omnibus per nos vobis mandandis seu percipiendis, et non sitis ingratus nec ingratitudinem comittere valeatis seu valere possitis. [24]La darrera de les condicions es refereix a la prohibició de signar cap matrimoni sense el seu consentiment. Per tant, el seu pare és qui deu decidir el casament d’Onofre amb Beatriu Bou, família de la petita noblesa de la ciutat de València. [25]

És poc el que li dóna perquè poc és el que pot donar. No sols perquè el gruix de les possessions les reserva per a Joan sinó perquè la situació patrimonial continua sent crítica, en uns anys en què Gandia desplega tota una ofensiva que l’obliga a mantenir llargs i costosos plets en la cort de la Governació amb resultats adversos. Per frenar les execucions dels censalistes, en mans dels quals està des de fa temps, Hug sol·licita al rei guiatges intermitents. El 1444 ja ni paga un sastre ni tampoc un notari, i es llança a practicar el cors amb una galera, que en principi ha armat per al servei de la corona, amb l’esperança d’aconseguir ingressos suplementaris.

A banda els fills, Joana li subministra suport financer i ajuda en el destret, però no pot aturar el desgavell financer.Tot són demandes i plets dels creditors censalistes. El 1462 la casa valenciana dels Cardona és al caire de l’abisme. Per defugir l’acció de la justícia, Hug viu temporalment a Ador. Finalment, el rei mana el segrest de les rendes del senyoriu i així procedir a un indispensable sanejament i pagar els censalistes. De sobte, quan tot està a punt de la «total ruïna e destrucció de la vostra casa», que el prevenen els notaris Miquel Dalmau i Joan Toda, [26]la vida d’Hug de Cardona entra dins un silenci impenetrable. El 17 d’octubre de 1462, des del Real, encara nomena Cilim Benxaem alamí de les seues terres, sis dies més tard estén una procuració a favor de Joana, la seua dona, i Joan Cornet, el mercader germà de Joana, i encara el 30 de novembre, del castell de Guadalest estant, carrega un censal junt amb el seu fill Joan i els síndics dels seus llocs i alqueries. [27]Després s’obre un buit entorn seu, mentre que Joana es veu amb la urgència el 7 d’agost de 1464 de demanar a Ramon Lletrà, notari de Xàtiva, la redacció de les seues voluntats. Deu ser una malaltia greu, perquè el 8 d’octubre ja ha mort i el notari publica el testament, en el qual nomena hereu dels seus béns Onofre i fa certes lleixes a les seues filles i els seues néts. [28]Hug és un vidu que no pledeja ni protesta, no parla ni escriu. S’aferra a un mutisme desconcertant.

El 9 de maig de 1469,però,de sobte reapareix a València.Negocia personalment els capítols matrimonials de la seua filla Maria amb Francesc de Bellvís, senyor de la baronia de Bèlgida, i a la qual assigna un dot de 3.500 florins per mitjà de censals, assegurats sobre les rendes d’Ondara. [29]El 17 d’agost, junt amb Onofre, reben la visita de dos notaris, Jaume Gisquerol i Joan Beneito, comissionats pel comte de Prades per fer-los saber el contingut d’una sentència arbitral seua que concedia el senyoriu a Joan, i «volent-los legir aquella, presents los testimonis damunt de proximo e davall scrits, respongueren que no la calia legir com ells la sabessen ja, e que la havien per lesta e publicada e que lohaven e approvaven aquella de la primera línea fins a la darrera inclusive». [30]L’endemà d’aquesta sentència dolorosa, Hug torna al silenci. Fins almenys la darreria de 1474 hi ha referències seues sense el preceptiu quondam, que autoritzaria a afirmar la seua defunció. Al vell Hug, doncs, també una greu malaltia, com ha passat amb Joana, la seua dona, l’ha hagut de fer retirar de la vida pública. Amb més de 60 anys, no deu ja ni poder-se alçar del llit, ni tan sols requerir a la seua vora un notari. [31]