Hug de Cardona - Hug de Cardona

Ha arribat l’hora de Joan de Cardona, que ha anat escalant posicions de prestigi a l’ombra del pare. L’agost de 1448 encara era menor de 20 d’anys i Hug és nomenat curador seu per poder carregar censals. [32]De seguida que ateny la majoria se’l veu obrar pel seu compte. La seua ascendència li franqueja moltes portes. El 1457 entra al servei del príncep de Viana, el seu oncle Carles, com a camarleng. [33]Impetuós, com el seu pare, s’embranca cinc anys més tard en una guerra privada, amb el suport del seu cosí germà Jaume Cardona, contra Joan de Mompalau, senyor de Pedreguer, i Ramon Sifre, senyor de Benidoleig. Al Real, a Ondara i Benimasmut «se fan molts ajusts de gents d’armes, axí de peu com de cavall, e mals empreniments, e aquells serien e són scientment receptats e acollits, axí per los dits nobles don Hugo de Cardona e dona Johana, muller de aquell, e per los officials que en aquells dits lochs tenen». El procurador fiscal del rei els denuncia a tots perquè «ab los dits ajusts e empreses se sien fetes moltes coses de les quals se són seguits omeys e molts inconvenients, donants gran deservey a la magestat del dit senyor rey e turbació e dan al pacífich stament de la cosa pública del present regne, majorment com aquells il·lícitament guerregen entre si». [34]

Certs indicis assenyalen, a més, diferències entre Hug i Joan. «E no us [volem] dir pus, sinó [que us] pregam que de les dites coses no conferescau ab lo dit don Johan, fill vostre, lo qual certament cela e celarà lo bé de la casa vostra» l’adverteixen els notaris Miquel Dalmau i Joan Toda, a propòsit de les rendes provinents de les alqueries. [35]La sentència arbitral del comte de Prades suggereix una abrupta escissió familiar: d’una banda Joan, de l’altra Hug, Onofre i les altres germanes, Joana, Maria i Beatriu. Joan ansia posar-se al capdavant dels dominis, i a tal efecte el 3 de desembre de 1470 insta una demanda de successió a l’herència de sa mare Blanca, morta intestada. [36]Els contemporanis ràpidament oblidaran Hug de Cardona, un home i un cavaller, un personatge també, que traça els vaivens i el declivi de tants membres de la cavalleria valenciana. Són responsables, sens dubte, d’administracions nefastes, però els temps tampoc no els foren gaire propicis.

LA JURISDICCIÓ EN DUBTE

Territorialment el senyoriu d’Hug de Cardona és modest, però l’integren terres ben productives, en particular les de la comarca de la Safor, alqueries de demografia robusta. Per a millor gestionar-lo se serveix d’un procurador general, que durant molts anys és el donzell de Gandia Dalmau Castellaulí, un batle, que fa de lloctinent del procurador, un saig i corredor, un notari i escrivà, tots cristians, i un alamí musulmà, que és alhora col·lector de les rendes. Al Real es troba la residència senyorial, però és a Beniopa on s’alça la seu de la cort amb la presó, on ventila els assumptes civils i criminals que li permet la baixa jurisdicció, la major part dels quals, però, en ser qüestions de moro a moro, són sentenciades per l’alfaquí. A Confrides i Guadalest –bescanviats amb Joan de Navarra per les ribagorçanes Sanui i Calaçanç– i Ondara l’organigrama deu ser molt semblant.

El conjunt de rendes forma una teranyina difícil d’avaluar i precisar. Els drets sobre la terra constitueixen els fonaments sobre els quals descansa l’edifici econòmic. La major part els cobra en metàl·lic, repartits entre el secà i sobretot el regadiu. Però no són gens negligibles les particions de la canyamel, en les alqueries de la Safor, i de la pansa en les alqueries de la Marina. [37]D’altres ingressos provenen dels molins, els forns i les almàsseres, monopolis dominicals, i de les tendes i les carnisseries. [38]A tot açò cal afegir també la percepció d’una sèrie d’emoluments que afecten els moros vassalls d’Hug, com ara el besant, «per star e habitar» en les seues alqueries, taxes per l’aviram i la manufactura tèxtil domèstica, entre d’altres, i també alguns «presents que los vassalls dels dits lochs, viles e castells acostumen fer cascun any de pansa, mel, gallines, e menuderies semblants». [39]L’exercici de la jurisdicció civil i criminal sobre les seues possessions és possible que també proporcione a Hug algunes entrades molt variables arran de les multes imposades sobre els camperols que delinqueixen. Des de 1438 Hug té la facultat d’imposar cises durant cinc anys, gràcies a una concessió de corts a tots els membres del braç militar, privilegi que obté novament el 1446 durant un termini de vuit anys pel seu actiu paper en les corts de 1443-1446. [40]

És així com reuneix cada any quantitats que oscil·len entre els 20.000 i els 25.000 sous per les alqueries de l’horta de Gandia, gràcies al trapig; [41]uns

6.000 sous per la vall de Guadalest; entre 3.000 i 3.500 sous per Confrides, i entre 1.200-1.300 sous per Ondara, l’Alcúdia i Benimasmut. [42]Amb els 30.000 sous o més que ingressa, Hug de Cardona supera àmpliament les rendes d’Ausiàs Marc i pràcticament iguala les de la vila de Gandia. [43]

No és el senyor, però, qui les recapta directament a través dels seus oficials, sinó que les confia a arrendadors a canvi de sumes negociades i escripturades de forma escrupolosa pel notari. Generalment es tracta de mercaders, interessats en l’adquisició d’excel·lents productes agraris per a les seues operacions de curt i llarg radi. Per a la gestió del trapig al principi es decanta per la societat mercantil, però després d’una experiència farcida de renyines el cedeix també a arrendadors. Quan per comptes d’un arrendament global es desglossa per partides, llavors els mercaders de Gandia i fins i tot llauradors rics, moros i cristians, hi arrisquen els seus capitals. En qualsevol cas, una altra ocasió d’enfrontaments, perquè Hug de Cardona es malfia tant dels socis com dels arrendadors i sovint s’immisceix en tasques de direcció que no li pertoquen. Si Paganino Rana, el fill del soci d’Hug en la companyia del trapig del Real, afirma que «la granditat e potència del dit molt noble don Ugo de Cardona se dupte ... de ésser-li feta alguna novitat, molèstia e inquietació en la teneó que·l dit pare seu havia del dit trapig», [44]per part seua Hug no se’n refia gaire dels qui té a prop, en tenir «en casa sua e del trapig diverses persones de diverses lengües e condicions e no conexia aquelles si són leals ni si li faran menys del çucres e mells que són e restaran en la dita casa, que si dan o mal algú li faran». [45]

Hug no pot deixar perdre ni un sou.Tots els diners que reuneix o espera reunir són imprescindibles per a unes necessitats que diàriament degueren ser ingents. Ha de pagar notaris i advocats, els oficials del senyoriu, els escuders, la colla dels servidors integrada per mossos i criades; ha de mantenir el palau del Real i sens dubte una casa a València, i sobretot ha de sostenir el ritme de vida que correspon a un cavaller: una taula sempre ben proveïda, un mobiliari i una decoració luxosa de l’interior domèstic, unes cavallerisses plenes, robes confegides amb les teles més cares, [46]i, per descomptat, l’adquisició d’armes. [47]En fi, ha de preveure els terminis de les pensions dels censals, els impostos a la vila de Gandia, les regulars caritats eclesiàstiques i les demandes intermitents del rei.

És veritat que Hug pren rendes als seus vassalls, les ordinàries i les extraordinàries en forma de censals, que fan més mal. Però també els defensa de les arbitrarietats dels oficials de les viles veïnes, i un seguit d’accions que no deixen de tenir el seu cost. Les cises i les taxes que imposen Oliva i Gandia als vassalls del cavaller, les penyores que els prenen, tenen sempre la seua corresponent denúncia.Abrahim Badai només troba en el seu senyor el suport i la defensa contra la sentència de mort dictada pel procurador general del duc de Gandia. [48]