Hug de Cardona - Hug de Cardona

El segon porter, al cap de dotze dies, amb la lliçó apresa, va directament al trapig.Tota la fatxenderia d’Hug de Cardona s’ha esvaït, temorós de les represàlies del governador. Entre el 20 i el 21 de juliol, present Paganino Rana, inventarien 872 pans de sucre, aproximadament uns 4.158 quilos, «los quals dits çucres foren stibats e mesos en sarietes xiques e messes en una cambra de la dita casa que stà al cap del porxe on stan los cayisos. E fon tancada la dita [cambra] ab clau», que lliuren al notari i escrivà de voler d’Hug de Cardona. Dos dies després, ja que el 22 de juliol, «festa de la apostolesa santa Maria Magdalena», no es podia «enantar en lo dit feyt», el porter es presenta amb les bèsties llogades per a carregar el sucre. Aquí s’està «toquant a la porta de la dita casa per spay de una ora», i només obren per manament del senyor. El porter accedeix a dins amb el propòsit ben ferm de posar punt i final a la comissió per a la qual ha vingut des de València.En un gest desesperat,Hug li diu que almenys se’n quedarà tres càrregues «per ço que d’aquelles fes pagua e solució a diverses moros e persones, axí dels seus lochs com de altres, per rahó de diverses quantitats de moneda, pujans a gran suma que·lls era degudes per lo dit trapig, de les quals volien ésser pagats e no volia que li anasen derere per la pagua». El porter fa l’orni a l’última exigència del senyor del trapig i a l’instant «féu caregar vinte-tres bèsties, e en cascuna de aquelles havia tres sàries, exceptant en una que no·n havia sinó dos sarietes. De què, caregades les XXIII bèsties, restaren en la dita casa cent setanta-set pans de çucres». Hug de Cardona finalment transigeix i, el 7 de gener de 1436, demana al governador que «... tot lo çucre qui és en secrest de la vostra cort ... sia liurat a l’honorable en Pagani Rana, mercader, a fer de aquell dit çucre a volentat del dit Pagani, segons la forma dels capítols de la societat sobre lo dit trapig dels çucres» que féu amb el seu pare Guglielmo. [76]

Malgrat les discòrdies, les companyies funcionen i proporcionen ingents beneficis als signataris, els quals comparteixen beneficis i riscs de manera proporcional a la inversió feta. [77]Es tracta d’empreses que germinen per la convergència d’interessos de mercaders i feudals. Si aquests se senten encara desplaçats en el món dels negocis, els primers necessiten dels cavallers per obligar els llauradors, reticents davant qualsevol novetat que escurça les superfícies de cereals, a plantar la canyamel i després a partir amb el senyor les formes de sucre en dues meitats. En la pràctica el trapig funciona com un monopoli més, semblant al molí fariner.Tota la canyamel dels vassalls de les alqueries de Cardona ha de ser processada al Real, un atractiu indubtable per al mercader en assegurar-se una producció captiva i eludir així la competència d’altres trapigs. Només la impossibilitat d’absorbir tota la collita del senyoriu, l’obliga a tancar un acord amb Galceran de Vic el 1437 perquè la meitat de les canyes –«com en l’any propassat se’n hi plantassen moltes»– siga duta a un trapig seu que de Xeresa ha traslladat al raval de Gandia, però cinc anys després ho impedeixen, amb la protesta lògica i immediata dels arrendadors de les rendes d’Hug de Cardona, el mateix Galceran de Vic i el poderós mercader de València Alí Xupió. [78]

El monopoli de la canya per part d’Hug de Cardona, com el de tots els senyors de la comarca, és vist, lògicament, amb mals ulls pels burgesos de Gandia, que prefereixen la llibertat del llaurador per dur-la on més li convinga, és a dir, als trapigs de la vila. Els jurats i el Consell, en sintonia amb l’ofensiva jurisdiccional i fiscal, s’adrecen al duc, en aquest cas Carles de Viana, el fill de Joan de Navarra, per tal que el senyor del Real «cesse del prejuhí que attempta fer per sos vassalls a les regalies e drets del dit senyor [duc] en fer agabellament que los moros vassalls dels dit don Hugo, qui tenen terres dins contribució de la dita vila, qui planten canyamel, de negun trapig de la dita vila sinó solament del seu trapig del Real, car açò és totalment prejudicar a les regalies del senyor e a sos drets e a la dita vila per via indirecta a les imposicions altres de la vila». En aquesta ocasió, la petició de la vila formulada davant la Governació no prospera, perquè, comptat i debatut, viola els fonaments de la jurisdicció feudal. [79]

Galceran de Vic i Alí Xupió, en efecte, ja no eren socis d’Hug de Cardona, com els Rana, sinó arrendadors. Les seues contínues intromissions, més els problemes financers que arrossega, deuen haver complicat la formalització de companyies amb mercaders.A un home com ell, embolicat en tants afers, li havia de resultar enutjós controlar la gestió del trapig. És per això que concedeix la factoria de sucre, junt amb la resta de drets senyorials, en arrendament sense més cap preocupació que cobrar cada any el preu acordat. Des de 1442 almenys, l’arrendador és el florentí Climent de Sumaia, prova que els sucres continuen mostrant-se com un poderós atractiu per al capital internacional, i el 1448 ho és Mateu Esteve,un notari de València.La major part dels diners,però, no els transfereixen a Cardona sinó que els dipositen directament en mans dels creditors. Mateu Esteve només li pot lliurar 1.704 sous i 6 diners dels 21.000 sous convinguts per a l’arrendament de 1448, perquè la resta s’han volatilitzat en despeses, les del manteniment del trapig i les de les pensions dels censals. [80]

Hug contempla amargament com els guanys del seu trapig li passen de llarg. És veritat que s’ha alliberat d’un problema carregós, però les tones de sucre anuals que es produeixen al Real beneficien d’altres. Decideix, doncs, recobrar-lo a mans seues, però sense un capital considerable això esdevé il·lusori. El casament amb Joana resulta providencial, perquè ella consent destinar els 40.000 sous del seu dot «axí per pagar e per poder cobrar lo dit trapit com encara per comprar lenyes, formes, porrons, calderes, pagar xurmes, mestres e altres adobs e coses necessàries per al dit trapit, e sens los quals bonament los sucres ne lo exercici del dit trapit no·s poria ni pot fer».A canvi,Hug li lliura en penyora el trapig i tots els sucres «en e tro avant siau contenta e pagada dels dits quaranta mília sous per vós a nós per la dita rahó prestats». Ara bé, en les vendes Hug estipula «que hi sia per part nostra una persona per veure e sentir los fets e los preus que s’haurà de aquells, perquè nós sintam e sapiam los pagaments que a vós seran fets per la dita rahó e encara per ço que·s haja més preu de aquells». [81]Ben mirat, Joana assumeix les tasques de direcció pròpies de socis com els Rana, amb els mateixos recels i tot, si bé a través de procuradors. [82]

Els esforços lloables per a controlar la manufactura sucrera ensopeguen amb la realitat crua de l’estat general del seu patrimoni. El 18 de maig de 1461 Hug, amb la voluntat i fermança de Joana i de Beatriu, la filla d’ambdós, ha de traspassar la major part de les rendes, i en particular el trapig, «ab totes les exàrcies, aynes e pertinències de aquell», als creditors censalistes durant sis anys, [83]per bé que encara reté la potestat d’arrendar les rendes del senyoriu. La factoria està aleshores en mans de la companyia dels Alemanys de Pous Umpis i Jacobo Pous. [84]El 7 de setembre de 1462, el senyor prega a les aljames que, «segons haveu acostumat per los anys passats», signen en la nova venda dels sucres del trapig que ha fet a misser Lleonard, de la companyia alemanya, per tal que, «fermada aquella, lo dit mercader vol donar e liurar la quantitat necessària per a comprar lenyes e per pagar la xurma». [85]El consentiment el donen només a final d’any, després d’una primera negativa inconcebible. [86]