Hug de Cardona - Hug de Cardona

I, en l’eixida habitual sempre cap endavant, torna a recórrer al censal. Els creditors saben perfectament quina és la situació del cavaller, però estan convençuts que tard o d’hora cobraran les pensions, perquè quan no pot pagar el senyor, paguen els vassalls moros. Les aljames es debaten entre l’acatament i la desobediència. La solsida pot engolir tothom. Prospera el rebuig col·lectiu, un fet bastant anòmal en les aigües relativament tranquil·les del camp valencià. Hug respon amb la intimidació. El mateix procurador de Cardona admet que aquest, «incurrint terror e amenaces a les dites aljames» les compel·lí i forçà que signaren en el carregament d’uns violaris a Galceran Cepello, Francesc Tristany i Francesc Guasc, tots tres veïns de Gandia, sota la pena de 1.000 florins, després que «les dites aljames e singulars de aquelles fonch respost que no era llur voluntat carregar e obligar-se en los dits violaris». Com que persistiren en la negativa, reuní les aljames «en les mesquites dels lochs de aquelles. E féu tanquar los dits murs dins les dites mesquites, dient a aquells que jamés no exirien fins que aguessen fermat en les vendes e carregaments dels dits violaris com a venedors de aquells e jurant encara lo dit egregi don Hugo que jamés no exirien en altra manera». Només sota la coacció finalment els vassalls s’hi comprometen en la fermança. [105]

Els creditors volen més seguretats,les aljames també.Atès que Hug no pot pagar de cap de les maneres, estableix amb els creditors que aquests rebran les rendes del trapig del Real, 12.000 sous de les rendes dels alqueries de l’horta de Gandia i altres 12.000 sous de les valls de Guadalest i Confrides, a més de tota la pansa produïda durant els sis anys de durada del segrest, i inesperadament els lliura l’exercici de la justícia civil. [106]Censalistes i usurers li arrabassen de les mans fins la jurisdicció, el més preat símbol del domini senyorial.

Transaccions adverses completen el quadre ombriu de les envestides dels creditors. El maig de 1462, Hug i l’aljama d’Ondara es comprometen a restituir al mercader venecià Jacobo Miayi 3.540 sous, corresponents al preu de 300 quintars de pansa que li van vendre però que no ha estat possible lliurar-li «per causa e rahó de la sterilitat que fon en l’any passat en lo territori e terme del dit loch de Ondara, la qual sterilitat cremà e destrouí [sic] la major part de les vinyes, en tal forma que en lo dit any no·s poch fer pansa alguna ne en l’any present se’n pot fer». [107]

En una resposta desesperada i forassenyada,Hug de Cardona sembla que ha manat als jurats de les alqueries gandianes «que se n’anassen e dexassen l’orta» i que el col·lector deixara de recaptar les rendes.Francesc Comes,el clavari,no dóna crèdit al capteniment del cavaller, que ha parat casa en Ador per fugir de la pressió ambiental però no del desastre imminent. Els seus procuradors, Miquel Dalmau i Joan Toda, li aconsellen de rectificar-hi, perquè si «lo dit col·lector no col·legués en manera que los censalistes sien pagats,segons los dits capítols,és la total ruïna e destrucció de la vostra casa».D’altra banda,han aconsellat Comes de no mostrar el manament,«perquè los creedors no hagen causa de fer algún insurt o congoxa en la terra vostra, signifficant-vos-ho perquè sembla no ésser cosa ben feta, ans ésser contra de tota rahó e encara contra tota disposició dels capítols fets e fermats entre vosaltres». La carta dels procuradors es tanca amb un suggeriment inquietant. [108]

La fugida de vassalls, «qui no han volgut pagar les dites rendes, ans se són despargits e amagats los béns, tement les dites execucions e altres moltes congoxes que·ls són sobrevengudes», més les remors de guerra amb Castella, fan que els creditors, encapçalats pel cavaller Bernat Almúnia, sol·liciten al governador un nou segrest, imprescindible per al sanejament i pagar pensions acumulades. [109]Però ja fa sis mesos que d’Hug de Cardona no s’ouen sinó silencis.Ara és Joan qui comanda. Tot són deutes, i les rendes no tornaran a mans seues fins que l’últim creditor cobre el que li pertoca. Joan, ambiciós, arriba a disputar sense èxit a Almúnia l’arrendament del trapig el 1468. Sense la mort del seu pare, no pot rebre el senyoriu. Però aviat se’l veu maniobrar per tal d’accelerar-ne el traspàs. Disputa totes les possessions i els drets pertanyents al seu pare i als seus germans, i promou un enfrontament que finalment resol una sentència del 17 d’agost de 1469 emesa per Joan Ramon Folc de Cardona, comte de Prades, nebot d’Hug i cosí germà de Joan. L’àrbitre declara el primogènit d’Hug hereu de tots els béns, drets i accions que havien pertangut a sa mare Blanca i que no en són d’altres que els de tot el senyoriu, en virtut dels «capítols matrimonials e cartes nubsials fets e fetes quan se contractà matrimoni entre los dits egregis don Ugo de Cardona e dona Blanca de Navarra». A Hug només li reserva una pensió anual de sis mil sous sobre les rendes d’Ondara i la possibilitat que «puixa tenir sa casa, estatge e habitació en lo dit loch o castell de Ondara o en qualsevol loch o alqueria de la orta de Gandia». [110]

Despullat de tot allò que ha estat la seua vida i humiliat pel pronunciament del seu nebot, Hug, cosa inesperada, accepta la sentència i aquesta pren forma legal el 3 de desembre de 1470, quan el justícia civil de València n’emet una de semblant a la del comte de Prades i reconeix Joan hereu universal dels béns de sa mare Blanca. De seguida, el primogènit d’Hug de Cardona procedeix a la corporal possessió de les alqueries de l’horta de Gandia i de les valls de Confrides i Guadalest entre el 24 de desembre de 1470 i el 2 de gener de 1471. [111]L’eclipsi de la veu d’Hug de Cardona llavors és total.

Calien unes habilitats provades, uns esforços colossals i uns capitals enormes per a redreçar el senyoriu. I Joan de Cardona no els tenia. El deute censal insoluble propiciarà l’absorció del senyoriu pels Borja. [112]

LA NOSTRA EDICIÓ

El volum de les informacions disponibles ja abans d’iniciar la tasca pròpia de transcripció aconsellà la formació d’un equip. El treball d’una sola persona s’hauria allargat excessivament en el temps.Això no obstant, han estat necessaris gairebé cinc anys de treball ininterromput per arribar a bon port, no sols pel nombre de documents a l’abast sinó perquè a mesura que avançava la investigació s’obrien noves vies i perspectives que reclamaven consultes en dipòsits d’entrada no contemplats. Així, doncs, hem dut a terme una recerca exhaustiva en els arxius i les sèries corresponents, allà on era possible trobar la veu d’Hug de Cardona. El resultat és un total de 357 peces documentals que hem ordenat cronològicament i a partir dels criteris de transcripció habituals i ja acreditats en la present col·lecció de Fonts Històriques Valencianes, els quals parteixen d’un màxim respecte als texts originals. [113]Les intervencions hi han estat les mínimes possibles, i majoritàriament es limiten a la col·locació d’un sic allà on hem detectat errors clamorosos, tot indicant a peu de plana la probable lectura correcta, sempre que hi ha estat possible. Donada la magnitud de la massa documental transcrita i per facilitar-ne l’edició, la nostra col·lecció serà dividida en tres volums, que seran publicats succesivament en tres anys. El darrer inclourà els preceptius índexs de noms i llocs.

Les fonts que han donat rendiments més òptims provenen de la sèrie de Litium de Governació de l’Arxiu del Regne de València, i que recull fonamentalment el seguit de plets en els quals es va embrancar el senyor del Real i Beniopa i les valls de Guadalest i Confrides. Unes fonts que, a més de la informació pròpiament històrica, ofereixen als especialistes de la història del dret materials valuosos per a l’estudi i l’evolució del teginat judicial valencià abans de la supressió dels Furs.També han estat fructuoses les recerques realitzades en la sèrie de Cancelleria Reial conservada al mateix Arxiu del Regne de València, a través, sobretot, de les actes i manaments continguts a la secció de Curia. Per altra banda, els protocols notarials de Vicent Saera i Andreu de Puigmitjà ens han ofert bona part de les notícies referides al negoci del sucre. No menys importants és la documentació extreta del fons d’Osuna de la secció de Nobleza del Archivo Histórico Nacional, amb pergamins, protocols notarials i còpies autèntiques de documents que recullen des de les extenses preses de possessions del senyoriu fins a les breus procuracions, com també sentències i pactes de gran importància per a la biografia d’Hug de Cardona. Cal remarcar finalment l’Arxiu de Protocols Notarials del Patriarca de València,els volums del qual han permès perfilar les relacions entre el senyor i la comunitat, a més de l’espiral del deute que ofegarà Hug de Cardona.