Hug de Cardona - Hug de Cardona

[38]L’ar­rendament d’un molí fariner en terme del Real li proporcionava 100 sous anuals. Doc. núm. 287.

[39]Així, el 22 de juliol de 1462 Abrahim Ga­zell i la seua dona Sara, veïns de l’alqueria de Benimasmut, prop d’Ondara, lliuren a Joana de Cardona 190 sous i 8 diners per raó de «filaça, gallines, de censos e de préstec graciosament fet per star e habitar en lo dit loch. Doc. núm. 308.

[40]C. LÓPEZ, Nobleza y poder político. El Reino de Valencia (1416-1446), PUV. València, 2005, p. 315. Vegeu també doc. núm. 193.

[41]Entre 1414 i 1417, les alqueries de l’horta de Gandia supo­saren 65.432 sous i 11 diners, és a dir, 16.358 sous anuals. Aquesta xifra apareix en l’examen del comptes fets per l’alamí de Beniopa al duc Alfons el Vell el 22 de setembre de 1419. AHN, Osuna, lligall 1.175-6, protocol de Joan Llorca.

[42]El 1441 l’arrendament de les alqueries de Gandia se situa en 23.000 sous (doc. núm. 162); el 1448, es queden en 21.000 sous (doc. núm. 218), mentre que el 1467 pugen a 24.000 sous. (doc. núm. 326). D’altra banda, els àrbitres del compromís signat entre Joan de Navarra i Hug de Cardona avaluen, el 1432, les rendes de la meitat del castell i la vall de Guadalest en 5.834 sous i mealla i les de Confrides en 3.284 sous i 8 diners (doc. núm. 73). El 30 de gener de 1462 Joana de Cardona arrenda l’Alcúdia, una altra possessió seua, i Ondara per 1.260 sous (doc. núm. 285).

[43]GARCIA-OLIVER, En la vida d’Ausiàs March, Barcelona, ed. 62, 1998, p. 190. El 1405-1406 la recaptació de Gandia ascendia a 29.611 sous i 11 diners (AHCG, AB 488).

[44]Doc. núm. 120.

[45]Doc. núm. 134.

[46]Com ara les quatre alnes i mitja de draps burells d’Anglaterra que comprà el juny de 1434 pe 198 sous. (doc. núm. 102) o les alnes de drap de setí que comprà el mes següent al mercader florentí Gerard Joan Filàs per altres 198 sous (doc. núm. 105).

[47]L’abril de 1434 pagà dotze llances de Xerès per 120 sous, i el 2 de març de l’any se­güent 44 sous per una sella, 110 per una cuirassa i d’altres 70 per a decorar-la amb diverses peces de plata (docs. núm. 97, 126 i 127, respectiva­ment).

[48]Doc. núm. 204.

[49]Assenyala un dels nombrosos testimonis del plet per peites entre Gandia i Hug de Cardo­na (doc. núm. 133).

[50]Sabem de la celebració d’aquesta reunió gràcies al testimoni en el ma­teix procés de 1435 de Pere Pugeriol, el notari de Gandia que casualment es trobava en casa de Climent de Vilanova «per sos afers» (Ibidem).

[51]Doc. núm. 42.

[52]En una parell d’ocasions l’Alqueria Nova s’identifica amb l’alqueria d’En Foixet, però més sovint apareixen com dues alqueries diferents.

[53]F. GARCIA, «Hòmens de vila» contra cavallers a la Safor del Quatre-cents: les manifestacions d’una crisi?, Guaita, Revista d’Història i Cultura, 1, pp. 26-34, 1982. L’aliança tàcita entre la vila i el duc, es palesa en circumloquis i confessions dels mateixos veïns de Gandia. El mercader Guillem Fortuny, requerit el seu testimoni en un plet de 1435 per les peites i contibucions veïnals, diu «que lo mes de jener propassat, vehent e consi­derant la dita vila que no podia paguar als càrechs de aquella ne y bastarien si solament se haurien a paguar per los vehins e habitadors de la dita [vila] e per los de contribució per les possesions que tenen dins la dita vila, terme e contribució de aquella, ab madur e digest consell qui la dita vila hac dels advocats del senyor rey de Navarra, alibrà e taxà segons atrobà taxat e adlibrat en los libres e capbreus antichs de la dita vila»; mentre que un altre reconeix que en l’afer de la posses­sió de la meitat de Benipeixcar, «e per menar a exsecució la dita sentència, lo Consell de la dita vila, haüt consell permanent dels advocats del senyor rey de Navarra, prengueren possesió de la dita mitat del dit loch» (doc. núm 133).

[54]Doc núm. 27.

[55]Una composició certa­ment elevada per a un camperol, que cal sumar a la que ha pagat als oficials d’Hug de Cardona. Els Albardaner són una de les famílies més po­deroses de Benipeixcar. Abdal·là Albardaner el 1434, tres anys després del delicte de Iucef, és síndic de les aljames de l’horta de Gandia (doc. núm. 91).

[56]Doc núm. 67.

[57]Mahomat Zo­roca, de Beniopa, afirma, en efecte, que «ne ha paguat moltes veguades sa part, car lo dit loch de Beniopa pagua al dit braç ben vint florins» (doc. núm. 133).

[58]Ibidem

[59]Doc núm. 99.

[60]Doc núm. 132.

[61]El procurador de Pere d’Íxer, senyor de l’Almoi­na, tanmateix, insistí que el seu representat «no era entrevengut en la dita causa jamés e que no y volia tanpoch entrevenir ni fer part» (doc. núm. 153).

[62]Les franqueses es refereixen a les contingudes en el doc. núm. 57.

[63]La sentència correspon al doc. núm. 153.

[64]Vid doc. núm. 277 a propòsit d’una cisa imposada per Gandia en Benipeixcar.

[65]Doc. núm. 196, doc. núm. 255 i doc. núm. 276, respectivament.

[66]Interessos mutus que es reflecteixen en una sentència promulgada el 17 de maig de 1430 per Galceran de Vic, com a procurador general del duc, sobre la forma de construir l’assut d’en Carròs, on coincidiren, tots dos muntats a cavall, Ausiàs Marc, com a hereter dellà el riu, i Hug de Cardona, com a hereter deçà el riu (doc. núm. 62). La qüestió de les aigües vegeu-la en J. CASTILLO: Els conflictes de l’aigua a la Safor medieval, Gandia, CEIC Alfons el Vell, 1997.

[67]Set dels quals «discorren a ús e ampriu dels habitadors de la dita vila e dels hereters de la dita cèquia», i l’altre mig fil és el de Benipeixcar, motiu de la disputa.

[68]Els de Gandia, en canvi, argüeixen que la clausura fou feta per Alfons el Vell, de manera que «en la dita dent fonch mesa una pedra picada faytisça, e perquè fos obra per­pètua damunt fonch mesa una gran pedra, la qual sis o set hòmens no la porien alçar e la hun cap de aquella entrava dins lo marge o caxer de la cèquia. E perquè fos pus perpetual, a l’altre cap de la dita gran pedra fonch mesa altra gran losa, la qual bastava sobre la dita pedra per refermar aquella e ab argamassa fonch fortificada e ligada la dita obra».

[69]Doc. núm. 264. No era, però, la primera vegada que l’aljama de Benipeixcar s’enfrontava amb els jurats de Gandia pel fil d’ai­gua. El 1418 pretengué disposar de l’aigua sense demanar-la al sequier de la vila. Davant l’oposi­ció de Gandia i el corresponent procés, el duc Alfons el Jove emeté sentència per la qual con­firmava la jurisdicció del sequier del Vernissa en el repartiment de les aigües: AHN, Osuna, lligall 772-2, carp. 122, núm. 1.

[70]P. VICIANO, «Capital mercantil i drets feudals en la difusió de la canya de sucre al País Valencià. La senyoria d’Oliva a l’inici del segle XV», Afers, 32 (1999), pp. 152-166.

[71]Malauradament no disposem del document original, però gràcies a un plet de l’1 de juliol de 1433 sabem la data de la constitució de la companyia i les línies bàsiques de la seua organització (doc. núm. 84). Gandia acull amb preocupació el trapig del Real, perquè és una competència per als que s’han construït i es poden construir en el futur tant dins les seues muralles com arreu del seu terme o contribució particular. El 7 de febrer de 1436, el procurador del cavaller formalitza una ferma de dret perquè «els oficials de la vila inquieten, molesten e per­turben en lo dret e possessió que lo dit noble don Hugo de Cardona ha de fer en lo dit trapig e exercici de aquelles» (doc. núm. 140).

[72]J. A. GISBERT, «L’empremta d’un trapig del segle XV», Afers, 32 (1999), p. 40.

[73]F. GARCIA-OLIVER, «Les companyies del trapig», Ibidem, pp. 184-188. Vegeu també docs. núms. 123 i 124.