Hug de Cardona - Hug de Cardona

[74]Doc. núm. 84.

[75]Ibidem. Uns dies després, el 20 de juliol, ambdós recorren a uns àrbi­tres per tal de solucionar la disputa (doc. núm, 85).

[76]Tot aquest assumpte del debat entre Cardo­na i Paganino, amb la tramesa dels comissaris al Real i l’acord entre ambdós, al doc. núm. 134.

[77]Directrius semblants a les pactades entre els Rana i Hug de Cardona presideixen la compa­nyia creada el 1414 entre Francesc Ponç, merca­der de València, i Bernat Centelles, senyor d’Oli­va. Vegeu Ferran Garcia-Oliver, «Les companyies del trapig», pp. 167-194.

[78]Jaume Vidal, procurador de Cardona, fa una veritable declaració dels drets feudals: «lo dit noble don Hugo de Cardona e officials de aquell han acostumat durant lo temps del dit arrendament e altres arrendaments usar de tot dret de senyoria en los dits lochs e térmens de aquells, e de fer crides, manaments, inibicions e altres ordinacions, axí sobre les dites canyesmels com altres, e han acostumat de manar que les canyesmels no sien treytes de lurs térmens ne sien portades en lo dit trapig de mossèn Galce­ran, sinó lo que lo dit noble voldrà e ordenarà» (doc. núm. 158). Sobre el mercader vegeu M. RUZAFA, «Alí Xupió, senyor de la moreria de València», L’univers dels prohoms. Perfils socials a la València baix-medieval, València, ed. 3i4, 1995, pp. 137-174.

[79]L’enfrontament es produeix el 4 de juny de 1444 (doc. núm. 192).

[80]Doc. núm. 218.

[81]Doc. núm. 243.

[82]El 3 de març de 1462 Pere Solanes, mercader i veí de Gandia, paga a Joana de Cardona 12.000 sous restants d’altres 28.000 deguts per mil formes de sucre (doc. núm. 294).

[83]Contingut en doc. núm. 322.

[84]L’11 de febrer de 1462, la com­panyia s’empara en València de quaranta-dues formes de sucre (doc. núm. 288).

[85]Doc. núm. 314.

[86]Doc. núm. 321.

[87]Doc. núm. 322.

[88]Doc. núm. 326.

[89]Pere Ram i Paganino Rana són els qui havi­en fermat de dret contra Hug de Cardona i An­toni Grindell, i aconsegueixen que una partida de sucre del trapig del Real siga enviada a València sota la custòdia del governador. Doc. núm. 134.

[90]Doc. núm. 40.

[91]La capacitat del notari de València per donar respostes inversemblants als sòlids atacs del procurador de Joan Mercader es palesa al llarg de tot el plet amb la creació de neologismes i la utilització de parlaments i argu­mentacions sense sentit. Prengam com a exemple aquest paràgraf: «De la cumembre [sic] distrucció que·s fa per la part altra, si aquella és ben attesa e considerada, fa poch profit a la part altra e no nou res a aquesta part, attès majorment com la veritat de aquell stiga en favor de aquesta part, car, segons ha dit dessús, per la pretesa intitula­ció que·s diu de comte de Dénia, on tal se pogués mostrar lo duch Vell, no·s despulla de la dita senyoria del dit comdat e mostràs ab aperto, car tota hora fon possehit per lo pare e rebudes les rendes jurediccionals e dels altres drets preteses de supranitat comdats, ja hi creu haver respost aquesta part que quant ho demanava per aquells haver eficàcia la dita pretesa consignació aquesta part usarà de altra manera de respostes, e en açò no diu pus. Dels altres drets pertanyents a senyor del dit loch és clar». Ibidem.

[92]El plet ocupa 66 fulles distribuïdes entre dos volums de la sè­rie de Litium de la Governació. S’hi dedica fins i tot la tretzena mà sencera del volum 2.237. A més, per part seua, Joan Mercader, davant de les dilacions i la lentitud de la maquinària judicial, inicia dos plets més el 1432 i 1433 per reclamar allò que considera seu. Sumats, doncs, els tres plets, suposen el divuit per cent de la massa docu­mental final.

[93]Compensació, doncs, igualment d’irrisòria que la que obtindrà en la sentència de 1438, quan és eximit de pagar a Gandia les peites anteriors a aquest any per la meitat de Be­nipeixcar, però és confirma l’ingrés de la meitat de l’alqueria a la contribució general de la vila. L’acord al qual finalment s’arriba no és producte de cap sentència del governador sinó d’un «pac­te, concòrdia, avinença e amigable composició» negociada davant de Ramon de Riusec. Ibidem.

[94]Doc. núm. 147. Una visió més exhaustiva del paper que juga la noblesa valenciana en les guer­res del segle XV al servei de la corona en J. SÁIZ, Caballeros del rey. Nobleza y guerra en el reinado de Alfonso el Magnánimo, PUV, València, 2008.

[95]A. DÍAZ BORRÁS, El ocaso cuatrocentista de Valencia en el tumultuoso Mediterráneo, 1400-1480, Barce­lona, CSIC, Institució Milà i Fontanals, Depar­tament d’Estudis Medievals, 2002, especialment pp. 359-368.

[96]Tot l’assumpte de la presa de les barques, amb la protesta dels damnificats i, fins i tot, una carta manuscrita d’Hug de Cardona en docs. núm. 171-179.

[97]Docs. núm. 183-189.

[98]Docs. núm. 143 i 145.

[99]Sabem amb certesa que els capitals sol·licitats per Hug de Cardona i les seues aljames arriben als 236.100 sous i la xifra restant fins arribar als 421.000 sous l’hem obtingut després d’aplicar un interès del 6,66% –el més comú, d’altra banda– a les pensions dels censals documentats en un espai de quaranta-quatre anys, és a dir, entre 1425 i 1469. A partir d’aquest moment el seu fill es fa càrrec dels censals carregats pel seu pare. En qualsevol cas, la magnitud del deute dels primers anys, provo­cat per les compensacions a Alfons del Magnànim i al seu germà Joan de Navarra, es palesa en el sindicat solemne de totes les aljames sota la senyoria d’Hug de Cardona conferit a Abrahim Valencí per carregar nous censals fins a la suma de 300.000 sous, amb els quals quitar-ne els vells que su­portaven un interès superior i suposaven el pagament de 14.000 sous de pensions anuals (doc. 195).

[100]No hi ha el carregament del censal de se­tembre de 1440, però el plet subsegüent del 28 de novembre de 1441 és al doc. núm. 157. El quitament és del 5 d’octubre de 1442 (doc. núm. 170).

[101]Així, el 15 de juny de 1442 acorda amb les aljames de l’horta de Gandia la destina­ció de 19.000 sous de les rendes al pagament de creditors (doc. núm. 162).

[102]Docs. núm. 233, 234, 236, 237 i 238.

[103]Doc. núm. 241.

[104]Doc. núm. 265.

[105]Això no obstant, el procurador de Cepello, Tris­tany i Guasc negà la coacció, ja que tot hauria estat fet lliurement i per precs de don Hug i les aljames: «que lo dit egregi don Ugo jamés fes força e inclogués o tanqués los dits síndichs, al­james e moros en les mesquites dels dits lochs, ne hi fes força alguna ne manaments en presèn­cia dels dits principals del dit en Johan Costa e que aquells ho agen sabut, ne lo dit egregi don Ugo jurà de no traure-los ne dexar exir de les dites mesquites sens fer lo dit carregament, ans tot lo contrari en veritat. E si·s mostrava que lo dit egregi don Ugo agués feta nenguna força de strenyiment de manaments als moros, aljames e síndichs qui fermaren en los dits carregaments de violaris, ço que no és versemblant ni presumidor, aquells dits manament e forces serien stades toltes e tot seria stat tolt e levat abans del dit carrega­ment e carregaments». Doc. núm. 279.

[106]Doc. núm. 322.

[107]Doc. núm. 297.

[108]Doc. núm. 307. En la carta, a més, com hem apuntat més amunt, els notaris li aconsellen recelar del seu fill Joan. El desafecte entre el pare i el primogènit ho complica tot més encara.

[109]Doc. núm. 322.

[110]Doc. núm. 339.

[111]Doc. núm. 352.

[112]Veieu la política creditícia de Joan de Cardona i el traspàs del senyoriu als Borja a conseqüència de l’endeutament censalista en J. L. PASTOR, «Censales y propiedad feudal. El Real de Gandía: 1407-1550», En la España Me­dieval, IV (1987), vol. II, pp. 735-766.