Hug de Cardona - Hug de Cardona

Però mentre la seua nau depreda les costes valencianes, Hug assisteix a les sessions solemnes de les corts celebrades a la capital del regne el 1437 i 1438. Per un costat la rapinya delictiva, per un altre l’honorabilitat de l’escó parlamentari, així de contradictòria apareix la figura del senyor de Beniopa i el Real. Les seues intervencions busquen fer-se un lloc entre els grans, i per aquesta raó recolza un o altre bàndol en què s’escindeix el braç militar en funció dels seus interessos.Aprofita l’avinentesa també per denunciar el setge que la vila de Gandia infringeix als seus drets jurisdiccionals. [98]

L’estratègia de l’ambigüitat no dóna els fruits que espera. Però l’experiència de corts constitueix una altra baula de l’aprenentatge, en aquest cas polític, i de fet és un dels integrants de la comissió de quinze membres del braç militar que ha de recaptar un donatiu per al rei. Hug coneix de primera mà els mecanismes parlamentaris, les negociacions, les dilacions, les protestes, la presentació de greuges, la solemnitat que envolta el cerimonial.Tot és aprofitable, per a nuar aliances i discernir millor els adversaris, per a apropar-se al cim del poder i aprendre estratègies pledejadores susceptibles de ser traslladades a les causes del tribunal de la Governació. No és estrany, per consegüent, que torne a ser present en les corts convocades el març de 1443 per la reina Maria, com a lloctinent general del Magnànim en el regne. Ara, en lloc de l’ambigüitat, encapçala uns dels bàndols del braç militar juntament amb Joan de Navarra i l’infant Enric enfront dels nobles que es decanten per donar suport a Pero Maça de Liçana,però amb resultats adversos.Al capdavall els llinatges més grans són els que mouen les peces del tauler d’escacs de la política del país i Hug de Cardona, a pesar de ser nét de duc, és un petit cavaller en permanents expectatives frustrades d’esmunyir-se entre els poderosos.

I sobretot és un petit cavaller en mans dels creditors, sempre a punt de precipitar-se en l’abisme de la insolvència, de la ruïna, de l’embargament de les rendes. El censal soluciona les urgències, però és com un nus escorredor que s’estreny lentament i implacablement sobre l’entorn d’Hug de Cardona, el seu patrimoni i, el que és pitjor encara, els vassalls, atès que unes vegades els han de carregar per les pressions del senyor i unes altres hi han d’actuar com a fermances, també contra la seua voluntat, perquè al cap i a la fi les execucions dels creditors recauen sobre les aljames quan Cardona no pot pagar les pensions. I això, més que una possibilitat, era una certesa manifesta.

No és possible calcular el nombre dels censals carregats i el volum de capitals sol·licitats, però les demandes no foren inferiors als 421.000 sous. [99]Aquesta quantitat impressionant comprometia qualsevol gestió eficaç de les rendes dominicals. El més sorprenent de tot és com Hug de Cardona pot esquivar al llarg de la vida totes i cada una de les amenaces, totes les execucions de deutes i tots els revolts financers. A mesura que passen els anys la seua situació és més precària, però resisteix. Cada volta és més gran la magnitud del deute, però sempre troba algú que li presta, de Gandia, però sobretot de València, cavallers, mercaders i artesans sempre a punt per traure rendiment als seus diners. Dia rere dia els problemes comptables es multipliquen, però d’una manera o altra se’n surt. El senyoriu passa incòlume al primogènit, i per als fills i les filles Hug prepara òptims matrimonis. Mai ningú qüestionaria l’honorabilitat d’Hug de Cardona i de la seua família, per bé que de vegades ni és capaç de pagar el sastre o el notari.

Els voltors s’aprofiten de les angoixes monetàries del cavaller. En un dels seus crònics destrets,Antoni Espano,mercader de la vila de Gandia,gràcies a la intervenció d’algunes persones, s’avé a prestar-li 500 florins. Però el que havia de ser una transacció habitual es converteix en una operació encoberta d’usura, si són certes les acusacions de Jaume Vidal, el procurador de Cardona, no desmentides pel del mercader.Abans que res Espano exigeix la fermança de les aljames, i després negocia la forma de lliurament del capital. Doncs bé, només una part és en diners comptants i la resta en una partida de vi i en un collar d’or, «en lo qual havia deu robins e X perles de compte», que Hug s’haurà d’espavilar a vendre al millor preu que puga. Però, aquesta és l’acusació de Jaume Vidal, Hug prengué el vi «a II sous lo cànter, com ladonchs en lo mes de setembre de l’any XXXX en la dita vila de Gandia valgués a VIII e a X diners lo cànter», i el collar «a molt gran for, e tot açò fonch feyt in fraudem usuram». [100]Quantes usures subreptícies degueren amagar els censals!

Sense el trapig segurament hauria sucumbit, i també sense els dots de les seues dues dones, Blanca i Joana. Mentre que Blanca passa gairebé desapercebuda, encara que els diners que aportà al seu marit serviren per a pagar els traspassos de les possessions territorials, Joana de seguida s’immisceix en la gestió del senyoriu i en el sanejament del deute censal que, això no obstant, ja ho havia intentat el seu marit. [101]Però malgrat la col·laboració enèrgica de Joana la dinàmica de carregaments no coneix aturador. A les necessitats quotidianes i als imprevists extraordinaris s’afegeix el cursus honorum del seu fill Joan. L’escalada cap a les esferes del poder o, el que és el mateix, per a comptar amb el favor i la gràcia dels grans, calen, com no pot ser d’una altra manera, injeccions monetàries considerables. Enmig de la tempesta de reclamacions per morositat, Hug exigeix el 12 de setembre de 1449 un esforç més a les aljames. Les obliga a fermar en carregaments temeraris de fins 1.000 florins, és a dir, 11.000 sous, per tal de finançar l’acompanyament del primogènit a Joan de Navarra, el qual té la intenció «de entrar beneventuradament en lo regne de Castella, e per causa e rahó de sa benaventurada entrada aquell haja emprat los barons, nobles e cavallers dels regnes de Aragó, de València e de Navarra». Els vassalls finalment hauran d’acceptar-ho, atesa «la dita entrada del dit regne de Castella ésser en gran servey del dit senyor rey e honor del dit don Johan de Cardona». Paraules del notari que encobreixen temors i resistències, i més si es té present que dues setmanes després han d’acceptar altres carregaments per valor de 15.000 sous. [102]La situació tensa i alarmant creada, du l’aljama a demanar, primer, que els diners «vinguen en poder de la senyora»; segon, que es destinen exclusivament «en lo compte e ús del trapit» i, tercer, passar a gestionar les rendes dominicals, que al capdavall paga i serveixen per a fer front a les pensions. És així com Hug de Cardona admet que l’alamí Fuceí Abdulcarim i els jurats de Beniopa i Benicanena «puxau pendre les dites regalies e rendes» de 1450 i 1451 per tal de «pagar los censals e càrrechs en los quals vosaltres sou per mi tenguts e obligats». [103]

D’ara endavant Joana i el fill major són els qui van assumint progressivament més responsabilitats. Hug ha traspassat el llindar dels cinquanta anys i sembla que les primeres xacres malmeten la seua salut. Les angoixes econòmiques, però, no sols persisteixen sinó que es desborden. Mentre Gandia, sempre la vila de Gandia, estreny el setge a les rendes del cavaller i insta execucions a instàncies dels seus veïns, els censalistes de València amplifiquen les seues protestes perquè els retards en el cobrament cada vegada es dilaten més. L’embargament de béns dels vassalls són represàlies que no fan sinó augmentar el malestar camperol. Les pressions prenen un aspecte traumàtic l’any 1457, quan diversos creditors demanen la intervenció de la Governació. La mesura adoptada és la mostra fefaent de la fallida financera dels Cardona, en procedir al segrest de les rendes de les alqueries de l’horta de Gandia i nomenar-ne un clavari, el ciutadà de València Francesc Comes, amb poder «per rebre totes les quantitats qui són necessàries per pagar cascuns anys les pensions, axí de censal com de violaris que lo dit egregi don Hugo e les dites universitats e aljames fan e fer són tenguts cascuns anys a diverses persones». [104]No es dóna per vençut, i aconsegueix moratòries, guiatges i sobreseïments reials que aturen temporalment les execucions per deutes impagats.