Ferran d'Antequera - Documents de la pintura valenciana medieval i moderna IV

¶ 19Fol. 247r del llibre. En efecte, a Sist li pagaren també per composar les cobles que havien de recitar aquells que anaven sobre els entremesos, mentre que la música la posà Joan Pérez de Pastrana (S. CARRERES ZACARÉS, Ensayo de una bibliografía de libros de fiestas... cit ., vol. 1, p. 61, pagament efectuat el 7 de març de 1415).

¶ 20F. MASSIP, «Imagen y espectáculo del poder real...», op. cit ., p. 381.

¶ 21Recordem: els de «La Divisa del Senyor Rey», «Les Set Cadires» i «Les Set Edats».

¶ 22MASSIP comptava a «Imagen y espectáculo del poder real...», op. cit ., p. 381-383, l’«Entremès de la Divisa del senyor Rei»; el de les «7 Cadires»; el del «7 Planetes», el de les «7 Edats», el de la «Visió de sent Domingo e sent Francesch ab les 3 llances de la Fi del Món» i el de la «Visió de Mestre Vicent».

¶ 23 Ibidem , pp. 379-380; i J. TORRES FONTES, «Don Fernando de Antequera y la romántica caballeresca», a Miscelánea Medieval Murciana , 5 (1980), pp. 83-120; i A. MACKAY, «Fernando de Antequera y la Virgen Santa María», dins Homenaje al profesor Juan Torres Fontes , 1987, vol. II, pp. 949-957. Felipe Pereda relaciona aquests emblemes amb la devoció a Santa María de la Antigua de Sevilla, i el griu seria el símbol dels musulmans, que ja va aparèixer a Sevilla, al fer-hi l’aleshores regent de Castella la seua entrada triomfal després de la presa d’Antequera; i més tard va reaparéixer, el 1413, amb la presa de Balaguer (dins F. PEREDA, Las imágenes de la discordia. Política y poética de la imagen sagrada en la España del 400 , Madrid, Marcial Pons, 2007, pp. 175-176). En canvi Francesc Massip veu en aquests dos emblemes una doble projecció: el sentiment religiós (la Gerra) i el cavalleresc (el Griu), encara que a la coronació del d’Antequera a Saragossa es va fer un entremés on el Griu i els musulmans atacaven un castell presidit per la Gerra i on, finalment, la Gerra es va obrir i d’ella va eixir un nen vestit de rei (personificació del mateix Ferran) que va fer besar el terra als atacants (F. MASSIP, Història del teatre català. Dels orígens a 1800 , Tarragona, Arola Editors, 2007, p. 201).

¶ 24Dos grius apareixen en el segell secret que el nou monarca, acabat de proclamar, va manar fer a Bartomeu Coscollà, argenter, mestre tallador de la seca de València des de 1397» (F. de SEGARRA Y SISCAR, Sigil·lografia catalana , Barcelona, 1916, vol. I, p. 190, làm. IV).

¶ 25F. MASSIP, «Imagen y espectáculo del poder real...», op. cit ., p. 382.

¶ 26F. MASSIP donava per segur que serien aquestes les figures representades, per comparació amb una entrada posterior de Carles V a Mallorca, el 1541 («Imagen y espectáculo del poder real..», op. cit ., p. 382). Al llibre de comptes apareix l’adquisició d’uns «pergamins per a fer títols a les Virtuts» (f. 243r); la de «dos pichers d’argent engrutat que portà una de les set virtuts» (f. 243r), que segurament deuria ser la Temperança, representada sovint vessant aigua d’un recipient a un altre. En un altra ocasió es compra «una carabaça ... per a fer fochs per a una de les virtuts» (f. 243v), tal vegada la Fe, simbolitzada per una flama; i en una altra es compra una cota verda de fustani que es va tenyir negra per a «una de les virtuts» (f. 243v). Una de les millors visualitzacions d’aquestes virtuts que ens ha donat l’art medieval la trobem en la taula de «Santo Domingo de Silos» de Bartolomé Bermejo que va pintar per a Daroca i avui s’exposa al Museo del Prado. En ella figuren a la part superior les virtuts teologals (Fe, Esperança i Caritat), i als costats les cardinals (Fortalesa, Temprança, Prudència i Justícia). Sobre aquesta obra i els seus significats vegeu I. MATEO GÓMEZ, «Reflexiones sobre aspectos iconográficos en el Santo Domingo de Silos de Bermejo», Boletín del Museo del Prado , vol. 6, n.º 16, 1985, pp. 5-13.

¶ 27Set planetes eren els que els astrònoms baix-medievals coneixien.

¶ 28Segons la divisió d’Hipòcrates, que de nou reprèn Alfons el Savi al seu Setenario : «Ninnez, Moçedat, Mancebía, Omne con sseso, Fflaqueza, Veidat, Ffallesçimiento» (F. Massip, «Imagen y espectáculo del poder real...», op. cit ., p. 382).

¶ 29Desconeixem el seu contingut concret, però cal descartar una representació literal de la visió avinyonenca. Més aviat seria una barreja de notícies vinculades totes al missatge escatològic. Apareix per exemple un Déu Pare que no correspondria a cap de les dues visions; les tres llances que hi són pertanyen a la visió que veeren sent Domingo i sent Francesch , i no pròpiament a la de sant Vicent Ferrer; i a més els comptes introdueixen referències que parlen d’un espai físic segurament «més valencià», com la cel·la, l’aclubla o el claustre. Agraïm aquestes precisions a O. Calvé.

¶ 30L’origen d’aquesta paraula, avui no utilitzada, sembla estar en la qubba de l’arquitectura islàmica, un edifici centralitzat cobert per una cúpula, molt present a l’art andalusí i mudèjar.

¶ 31L’escena deuria tenir molt punts de contacte amb la que apareix al «Saltiri i Llibre d’Hores d’Alfons el Magnànim», avui a la British Library, al f. 67v, on Déu Pare, armat amb tres llances de puntes vermelles, amenaça precissament una ciutat situada en mig d’una illa i en la que es veuen en primer terme unes drassanes prou semblants a les del Grau de València –l’autor de la miniatura va ser el valencià Lleonard Crespí–, mentre dos grans figures de sant Francesc i sant Domènec acompanyen agenollats les pregàries de la Mare de Déu i de sant Joan Baptista. Sobre aquest manuscrit vegeu F. ESPAÑOL BERTRAN, «El salterio y libro de horas de Alfonso el Magnánimo y el cardenal Joan de Casanova», Locus Amoenus , 6, 2002-2003, pp. 91-114.

¶ 32El qualificatiu de «roques» apareix per primera vegada en aquesta entrada, mentre que no es cita, per exemple, a la de Martí l’Humà, raó per la qual Manuel Carboneres atribueix a aquesta data l’origen més segur del fet (M. CARBONERES, Relación y esplicación histórica de la solemne Procesión del Corpus que actualmente celebra la ciudad de Valencia , Valencia, Imprenta de J. Domenech, 1873, pp. 44-45). En realitat no eren carros diferents als anteriors, i l’únic que podem situar ací és l’origen de la paraula.

¶ 33Vegeu J. F. BALLESTER-OLMOS (coord.), La fiesta del Corpus Christi en la ciudad de Valencia , València, Ajuntament de València, 2005. A l’any següent de l’entrada de Ferran d’Antequera ja tenim notícies de la utilització dels entremesos per al Corpus, en el testimoni d’un pintor anomenat Andreu Riera que reclama als dominics del convent de Predicadors que no li havien pagat per la seua participació en la confecció d’un d’ells per a la dita processó, però és en 1433 quan tenim una menció concreta a les «roques del Corpus», en concret de dos, la del Paradís Terrenal i la Seràfica , per a les que es fan unes escales (M. CARBONERES, op. cit ., p. 45).

¶ 34En carta de 7 de juny de 1412, els jurats suplicaren a Ferran I que confirmara la concessió feta pel seu antecessor, el qual, per privilegi especial, havia atorgat al fuster Genís Clot «lo magesteri e obreria de fusta del reyal de la ciutat de València» (AMV, Lletres missives , g 3-11, ff. 51r-v).

¶ 35Encara avui als suqs del Marroc és possible veure aquests tornejadors treballant amb mans i peus asseguts a terra.

¶ 36Van ser cridats el 17 de març de 1413. Es probable que hi hagués algun parentesc entre aquest germans i el que serà el fuster «de casa» d’Alfons el Magnànim, Pasqual Esteve, en la dècada de 1420 (vegeu J. V. GARCÍA MARSILLA, «El poder visible. Demanda y funciones del arte en la corte de Alfonso el Magnánimo», Ars Longa 7-8, 1996-1997, pp. 33-47).