Carme Llanes Domingo - L'obrador de Pere Nicolau

4. LES ÚLTIMES OBRES (c. 1408)

De l’any de la seua mort, esdevinguda en 1408, només disposem dos documents. El primer d’ells es refereix a una obligació entre Pere Nicolau i Miquel Alcanyís. 84És l’única notícia documental en la qual apareixen relacionats els dos pintors. A més, al document figura com a avalador del préstec un altre pintor, Ferran Peris, del qual no tenim prou notícies per relacionar-lo ni amb Antoni Peris ni amb Gonçal Peris. Malgrat la brevetat de l’anotació, és un document interessant per diversos motius. En primer lloc, demostra que en moments puntuals l’obrador de Nicolau contractava a soldada altres pintors, fins i tot tan significatius com Miquel Alcanyís, i, per tant, ens dóna una nova perspectiva de les relacions laborals de Pere Nicolau amb els pintors coetanis. En segon lloc, demostra l’existència de diverses fórmules de contractació de treball entre obradors o pintors que treballen de manera autònoma per a altres. La fórmula de «préstec de soldada» potser tindria no tant un sentit creditici com la voluntat d’assegurar l’obligació de realització de treball per part d’un altre pintor subcontractat. 85

Per la documentació que coneixíem fins ara, Pere Nicolau era qui des del 1396 afermava macips, contractava retaules o treballs diversos. En aquest document, Miquel Alcanyís es compromet a pagar 15 florins a Pere Nicolau «per préstec de soldada», i fou avalat pel mercader Gabriel Sanç i pel pintor Ferran Peris; entenem el préstec de soldada com un deute de treball entre ambdós pintors. Ben bé és possible que es tractara d’una bestreta que Nicolau feia a Alcanyís en encomanar-li alguna feina. 86Aquest document ha situat Miquel Alcanyís a la ciutat de València en dates molt primerenques i l’ha vinculat a l’obrador de Nicolau i als mestres del primer internacional. Podem pensar que la informació no és prova suficient per atorgar a Alcanyís un paper tan rellevant i que és més probable que la seua trajectòria es localitze bàsicament a Mallorca.

La mort sobtada de Pere Nicolau, el 25 de juliol del 1408, ens fa pensar en una mort per accident o en circumstàncies confuses, ja que ell demana a Nicolau Salvat ser conduït a casa seua i fer testament en arribar-hi. Aquest és el motiu pel qual el Justícia Civil, a requeriment del seu nebot, Jaume Mateu, nomenarà curador dels seus béns Gonçal Peris. El dia 27 del mateix mes el seu nebot reclamava ser reconegut hereu dels béns del seu oncle. La demanda interposada per Mateu ens ha proporcionat molta informació sobre la vida i les relacions familiars del pintor, uns detalls biogràfics que fins ara no havien estat presos en consideració pels investigadors. En especial, crida l’atenció l’interès de Mateu pel reconeixement del seu treball a l’obrador i la posterior liquidació dels treballs fets juntament amb el seu oncle. Jaume Mateu va haver de pledejar amb alguns clients de l’obrador per tal de cobrar els treballs acabats després del 1408. El procés de liquidació es va allargar fins al 1410 i la curadoria de Gonçal Peris ha d’interpretar-se en clau d’experiència professional, tot i que possiblement, igual que en el cas d’Antoni Peris, no formaren part de l’obrador, ja que hi ha suficients indicis per pensar que ambdós havien començat a treballar pel seu compte entre 1400 i 1405. 87

1Arxiu Regne de València (ARV), Justícia Civil , núm. 3.703, mà 1a, ff. 16-16v i 34-36v. El document havia estat citat parcialment per L. Cerveró Gomis, «Pintores valentinos: su cronología y documentación», Archivo del Arte Valenciano , 1968, p. 95, i complet en J. Aliaga Morell, Els Peris i la pintura valenciana medieval , València, 1996, pp. 145-146, doc. 13.

2X. Company Climent i altres, Documents de la pintura valenciana medieval i moderna I (1238-1400) , València, Universitat de València, Fonts històriques valencianes, 2005, p. 173, doc. 276. En aquesta publicació se cita un testimoni d’un Pere Nicolau de l’any 1362, però sense indicar-ne l’ofici. Ara com ara, mantenim com a cronologia documentada les dates entre 1390 i 1408.

3L. de Saralegui, «Pedro Nicolau I», Boletín de la Sociedad Española de Excursiones , Madrid, 1942, pp. 87-88. A. José i Pitarch, «Les arts plàstiques: l’escultura i la pintura gòtiques», Història de l’Art al País Valencià , vol. I (ed. E. Llobregat i J. F. Ivars), València, 1986, pp. 185-239.

4 Vid. L. de Saralegui, op. cit. , 1942, pp. 75-107; M. Heriard Dubreuil, «Découvertes: Le Gothique a Valence II», L’Œil , núm. 236, Lausanne, 1975, pp. 18-25 i 63.

5F. Ruiz Quesada, «L’estil cortesà a Barcelona», a L’art Gòtic a Catalunya. Pintura II , Enciclopèdia Catalana, Barcelona, 2005, pp. 48-53.

6Al voltant de la relació entre Marçal de Sas i Pere Nicolau, és interessant diferenciar entre la coincidència en el lloc de treball, el fet de contractar junts algunes obres per a la Seu d’altres relacions de tipus econòmic. Fins ara disposàvem de documentació en relació als llocs on treballen i de contractes signats conjuntament, una possible interpretació en M. Miquel Juan, Retablos, prestigio y dinero. Talleres y mercado de pintura en la Valencia del Gótico Internacional , Universitat de València, 2008, pp. 151-154, 132-133, i 184.

7L. Tramoyeres Blasco, «La pintura alemana en Valencia. El retablo del Juicio Final del convento de San Gregorio», Las Provincias , núm. 12.503, 19 de novembre de 1900.

8M. Miquel Juan, Heriard «Martín I y la aparición del Gótico Internacional en el Reino de Valencia», Anuario de Estudios Medievales , 2003, pp. 781-814. El paper de Martí l’Humà i de Benet XIII i les relacions amb Avinyó havien estat considerades com una influència estilística general, però no en el sentit del mecenatge que aquestes figures pogueren desenvolupar.

9ARV, Justícia Civil , núm. 3.703, mà 1a, f. 34. J. Aliaga Morell, op. cit. , 1996, pp. 148-150.

10Compare: padrí de fonts d’un infant. Aquesta és l’accepció més general, però també té el sentit de company. A Mallorca s’usava com a tractament entre menestrals i companys de feina. A. Alcover, F. Moll, Diccionari Català-Valencià-Balear (d’ara endavant, DCVB), Palma de Mallorca, 1982, vol. III, p. 333.

11ARV, Justícia Civil , núm. 3.703, mà 1a, f. 34-35. J. Aliaga Morell, op. cit. , 1996, pp. 150-151.

12Manresa queda tan sols a 19 quilòmetres d’Igualada. Gran Enciclopèdia Catalana (GEC).

13GEC, «Igualada», Ajuntament d’Igualada, Breu història d’Igualada , Ajuntament d’Igualada. M. T. Ferrer i Mallol, «El carreratge, una associació de municipis a l’Edat mitjana», CSIC, 1999, p. 59; «Viles i llocs associats a Barcelona a l’Edat Mitjana. El carreratge», XVIII Congrés Història de la Corona d’Aragó , vol. 3, 2003, pp. 293-314.

14El retaule ha estat traslladat i restaurat en diferents moments al llarg del segle XX, però és considerat una obra de gran qualitat dins del corrent italogòtic. Vid. J. Ainaud, «El retaule de Rubió dintre la pintura Catalana del segle XIV», Miscellanea aqualatensia , Centre d’Estudis Comarcals d’Igualada, 1949. R. Alcoy Pedrós (coord.), «De l’inici a l’italianisme», Pintura I, Art Gòtic a Catalunya , Barcelona, Enciclopèdia Catalana, 2005, pp. 234-250; Item , «El mestre de Santa Maria de Rubió. Una personalitat enigmàtica del gòtic català», Revista d’Igualada , núm. 22, abril, 2006, pp. 7-21.

15Arxiu Igualada, Comunis (1379-1380); Capitulacions Matrimonials (1384-1386); Vendes (1380-1381).

16Seria força interessant tenir una idea aproximada de l’edat de Pere Nicolau en relació a la seua germana, la qual cosa ajudaria a situar millor la trajectòria de Pere Nicolau, però el document només indica que era més jove que la seua germana Gueralda.