Carme Llanes Domingo - L'obrador de Pere Nicolau

Tampoc del pintor Joan Sarebolleda no tenim massa notícies. Les primeres ens les proporciona Sanchis Sivera i fan referència a un document en el qual el pintor actua com a testimoni el 1398. 39En 1407, signà un contracte d’afermament 40per 7 anys amb Joan Ivanyes, veí de Xèrica, 41i comprà una vinya a Russafa. En aquesta ocasió, actuava com a testimoni Domènec del Port, pintor de pavesos. 42

Sobre la relació entre Pere Balaguer i Pere Nicolau no se n’ha parlat massa, però les notícies i relacions que ens proporciona aquesta documentació ens han conduït a establir alguns paral·lelismes. 43Així, ambdós apareixen documentats en l’obra del Portal dels Serrans i a la Seu de València. 44Abans d’exercir a València, Pere Balaguer havia treballat a la cartoixa de Valldecrist a Altura (Castelló). Totes dues són obres molt destacades que relacionen Pere Nicolau amb les capes més altes de la menestralia de la ciutat de València, i cal insistir en aquest aspecte com un argument indicatiu de la qualitat del seu treball. A més, resulta curiós que hi aparega la figura de Sarebolleda juntament amb Joan Ivanyes, pintor a qui més tard trobarem treballant amb Jaume Mateu i Antoni Peris.

Tal com hem pogut constatar, són abundants les coincidències espacials i temporals entre Pere Balaguer, Guillem Cases, Pere Nicolau i Marçal de Sas, una coincidència que pot ser merament circumstancial, però que ens podria ajudar a situar millor la formació i l’arribada de Nicolau a València, probablement en un context d’augment de la demanda de menestrals vinculats a la construcció i decoració de les obres que es feien a València i a Valldecrist.

En la trajectòria de Pere Nicolau i en la consolidació del seu obrador, disposem d’una altra notícia significativa: l’any 1395 ja signà un contracte d’aprenentatge amb Guillem Ferri. 45Això ens indica que ja era mestre i que podia disposar de taller propi. 46En aquest mateix any, s’encarregà d’acabar el retaule de sant Llorenç per al convent de Sant Domènec. 47La capella on s’havia d’ubicar el retaule era una fundació d’Esteve Julià (1309) i, anys després, el patrocini va passar al metge Pere Soler, que féu donacions el 1396. 48El cognom Soler és important a la València dels segles XIV i XV i, en efecte, trobem abundants notícies sobre ell. És probable que Pere Soler, magister in medicina et fisiquo , formara part d’aquesta família. Hem localitzat algunes notícies sobre ell entre 1391 i 1431, però totes referides a la seua vida familiar: censos, vendes, testaments. 49

El 1396, Nicolau pintà al Portal de Serrans i unes taules per a l’altar del Consell Secret de la Ciutat. Els documents ens indiquen que ja treballava amb macips i que contractava a destall ; per tant, ja tenia un obrador que podia abastar una gran quantitat de treball. La contractació a destall no era una forma estranya a l’època. Així, per exemple, el pedrapiquer Jaume Ferrer contractava abans del 1392 la realització de la volta del Pes Real. 50El treball acordat havia de fer-se en el temps i preu acordats.

Entre juny del 1396 i 1399, la biografia de Pere Nicolau presenta un buit documental: tan sols algun testimoni instrumental. 51Recuperem el seu itinerari vital cap al 1399. El 8 de març d’aquest any actuava com a testimoni en un procés contra Carrossa de Vilaragut. Poc sabem del motiu de la participació de Nicolau, però en aquests anys hi va haver un procés en el qual, a més de l’esmentada noble, apareix involucrat fra Bonifaci Ferrer. 52A més, són anys molt difícils per al regne, colpit per una forta crisi econòmica, bandositats entre els nobles, la pesta, la mort de Joan I, l’inici del regnat de Martí I i l’ascens al papat de Benet XIII. En aquells anys era bisbe de València Jaume d’Aragó. Aquest eclesiàstic era fill de Pere d’Aragó i Joana de Foix, i germà d’Alfons d’Aragó, duc de Gandia i marquès de Villena. Va substituir el bisbe Vidal de Blanes en 1369 i sota el seu patrocini s’inicien les obres del Miquelet. Estigué relacionat amb fra Bonifaci Ferrer i amb sant Vicent Ferrer. 53Després de la de mort Pere el Cerimoniós, acceptà ser cardenal de Santa Sabina, un càrrec per al qual havia estat nomenat en 1388. Des del punt de vista artístic cal destacar que encomana una Bíblia il·lustrada que va regalar als consellers de Barcelona. 54Per tant, caldria valorar fins a quin punt la situació política i social pogué influir en la comanda d’obres.

Per a l’absència documental durant aquests anys també hem de considerar una altra explicació: a més de la Seu de València, són els monestirs les obres de major importància i els espais cap on s’adreçaven les despeses de la monarquia i de la noblesa. Concretament, al regne de València, Portaceli i Valldecrist s’emporten gran quantitat de donacions, la qual cosa s’ha de relacionar amb el fet que eren obres de patronatge reial, sobretot després de la pujada al tron de Martí I. Potser, després de morir Joan I en 1396, les obres de Valldecrist o Portaceli prengueren major embranzida i Pere Nicolau s’hi traslladarà per treballar.

L’any 1399, el nostre pintor reapareix vinculat documentalment als treballs de renovació de la Seu de València, on treballà amb Marçal de Sas. Ambdós signaren les capitulacions del retaule de Santa Àgueda i el retaule per a la confraria de Sant Jaume. Entre 1396 i 1399, un altre pintor destacat treballava a València: Gerardo di Iacopo, Starnina. 55Tramoyeres ja indicava que Marçal, Gerardo Starnina i Nicolau treballaren junts en la preparació de l’entrada de Martí I a València, on Marçal i Starnina hi treballen de manera continuada i a jornal, mentre que Pere Nicolau executarà peces concretes i des del seu obrador. 56Així mateix, hom considera que en aquestes dates (1396-1399) s’inicià la introducció de l’estil internacional a València, amb la presència de Marçal i Starnina. Tanmateix, cal valorar altres factors anteriors en el temps com són la influència avinyonesa o la presència documentada de Pere Nicolau a València. En aquest sentit, no s’han de deixar de considerar les contínues relacions entre Avinyó i els eclesiàstics valencians, fins i tot remuntant-se als anys anteriors al papat de Benet XIII. 57A partir d’aquests anys la relació entre Marçal i Nicolau es fa, si s’escau, més intensa. En un document del 1400 Marçal de Sas i Pere Nicolau apareixen, juntament amb Ramon Mir o de Mur, en les àpoques del retaule de Santa Àgueda fet per a la Seu de València. 58

Així doncs, en iniciar-se el segle XV, Pere Nicolau treballava ja amb un dels pintors considerat introductor de l’estil internacional i per a la confraria de Sant Jaume, una confraria que agrupava el patriciat urbà, tant nobles com l’alta burgesia, i era de patronat reial. 59No seria exacte parlar d’ascens social en 1400, quan ja des de 1390 treballava per a clients importants i en àmbits significatius de la societat valenciana, tot i que per aquestes dates els seus treballs puguen semblar de menor importància. La compra d’un violari en 1400 suposa cert benestar econòmic i, d’alguna manera, és un indicador de la prosperitat i continuïtat del seu obrador. 60

En resum, Pere Nicolau, per la seua procedència, la possible formació i les relacions que mantenia després de 1390 i fins al 1400, fou un pintor que visqué de ben a prop el canvi estilístic entorn del 1400. Tanmateix, aquesta fase de la seua vida és la menys documentada i en la qual la seua trajectòria encara presenta aspectes foscos. Desconeixem les característiques dels retaules que va pintar, tot i que és en aquest moment de la seua producció que els crítics situen la possible realització del retaule dels Set Gojos de la Mare de Déu conservat al Museu de Belles Arts de Bilbao. L’obra de Bilbao presenta trets que l’aproximen a la pintura italiana i francesa. Sens dubte, però, l’obra de major renom d’aquests anys és el retaule de sant Jaume, per al qual fou contractat juntament amb Marçal.