Carme Llanes Domingo - L'obrador de Pere Nicolau

La segona hipòtesi hauria de suposar la presència de Pere Nicolau a València des d’abans de 1370. Segons José i Pitarch, en aquestes dates no existia cap taller consolidat de retaules a la ciutat de València i era normal la importació d’obres des del Principat i Itàlia, detectades gràcies a un grup d’obres que encara es conserven. 20De fet, hi trobem connexions amb pintors de retaules com Francesc Serra II, documentat a València en 1379, i Llorenç Saragossà, des del 1374, ambdós identificats com el «mestre de Vilafermosa». 21

Un altre aspecte que cal considerar en l’aprenentatge de Pere Nicolau és on i quan aprèn les formes internacionals presents al retaule dels Set Gojos de la Mare de Déu de Sarrión (Terol). Les hipòtesis que es barallen el situen com a deixeble de Marçal de Sas i de Gerardo di Jacopo, Starnina. L’aprenentatge amb aquests mestres se situaria cronològicament entre 1393, quan el trobem juntament amb Marçal en la decoració del Portal de Serrans, i 1402, data en la qual els tres treballen conjuntament en la preparació de l’entrada del rei Martí a València. És poc de temps per assolir un aprenentatge tan ràpid; a més, un procés accelerat es contradiu amb el sistema d’aprenentatge gremial, i no s’adiu amb els models de formació d’un pintor medieval. És probable que quan es trobaren Marçal, Starnina i Pere Nicolau, aquest ja devia haver après a pintar en altre taller. 22

La qüestió de la formació de Pere Nicolau actualment està considerada fonamental per entendre la introducció de l’internacional a les terres de la Corona d’Aragó. En efecte, si és cert el seu aprenentatge a Catalunya abans del 1390, Pere Nicolau treballaria a Barcelona al mateix temps que Esteve Rovira i, segons Ruiz Quesada, seria possible una col·laboració entre ambdós que serviria de base per justificar una introducció de l’internacional més primerenca a Catalunya, ja que l’obra coneguda de Nicolau s’allunya bastant dels esquemes italogòtics més coneguts del moment. 23

Independentment d’aquestes hipòtesis, sabem del cert que el 1390 Pere Nicolau obrava a la Seu de València, un escenari artístic de prestigi gràcies a l’impuls de Jaume d’Aragó (1340-1398). Pocs anys després, en 1393, ja treballa en la pintura de retaules. Entre aquestes dues dates apareix citat com a veí de València, 24la qual cosa suposa una major permanència i assentament del que en principi la data de 1390 ens indicava.

Les escasses notícies que tenim d’aquesta etapa de la seua vida, no ens ajuden a aclarir el cas. Desconeixem amb exactitud on habitava i on tenia l’obrador; tampoc no sabem si aquests habitatges estaven junts o separats. Només tenim dues referències sobre la ubicació possible del taller de Pere Nicolau. De nou, són els testimonis en la reclamació del jornal contra el curador, en Gonçal Peris, els que ens indiquen on es trobava l’habitatge i l’obrador de Pere Nicolau. Joan Justícia, pintor i testimoni, ens indica que «s’estava laborant a la Xerea, prop la mar».

Un segon diu trobar-lo a casa seua, «prop lo portal de Valldigna». En 1409, Martí Tolsà declarava:

Et dix saber ço que·s seguex, ço és, ell, testimoni, stant en servey del discret En Pere Climent, notari, com lo dit En Climent stava davant l’alberch de Valldigna, en la ciutat de València, lo dit En Pere Nicholau stava ab sa casa, muller e companyons en lo vehinat del dit En Climent e ell, testimoni, per gran pràtica e amistat que havia ab lo dit En Pere Nicholau. 25

De tot el que acabem d’exposar es pot deduir la possibilitat que Pere Nicolau arribara a València al llarg dels anys vuitanta del segle XIV. Devia formar part d’alguns dels obradors que arriben per col·laborar amb les obres de la Seu o tal vegada al monestir de Valldecrist, fent-se ressò de la crida de l’infant Martí. 26Així, el seu obrador degué estar situat al barri de la Xerea i tenia el seu habitatge, segons els testimonis, prop del portal de Valldigna, a la parròquia de Sant Nicolau. Per tant, ens inclinem a pensar que la primera hipòtesi és la més encertada i que Pere Nicolau arribaria cap als anys vuitanta a la ciutat. Això concorda, al capdavall, amb la informació documentada i amb allò que conten els testimonis a la seua mort.

2. LA CONSOLIDACIÓ DE L’OBRADOR (1390-1399)

El primer document que fins ara tenim dels treballs fets per Pere Nicolau és una àpoca del 1390 en la qual reconeixia que Pere d’Orriols, secretari del marquès de Villena, li havia pagat vint florins per les pintures al cor de la Seu. L’obra del cor fou, previsiblement, una donació d’aquest personatge a la Seu valentina per tal d’obtenir el dret a ser-hi soterrat. 27En relació amb l’obra del cor apareix citat un escultor, Francesc Tosquella. Aquest escultor i la seua família treballaven en 1390 a Valldecrist 28i, entorn d’aquests anys, també cobrà de Ramon Palau per obres a la cambra major al Palau Reial de València, on realitzà quatre figures d’àngels que sostenen un escut reial. 29És a dir, ens trobem en un context social i laboral ja consolidat i proper a obres impulsades bé pel rei Joan I, com el palau del Real, o bé pel príncep Martí, com la cartoixa de Valldecrist. Així, l’àmbit laboral en què es mou indica que devia ser un menestral apte i valorat pel seu treball.

Al mateix temps que Pere Nicolau treballa a la Seu, entre 1380 i 1390, a Barcelona i València hi són presents pintors com Llorenç Saragossà, els Serra i Rafael Destorrents.

Fent un repàs del context en el qual es mou Nicolau en aquest moment, podríem relacionar-lo amb diversos obradors assentats a València. En primer lloc, amb el del pintor Llorenç Saragossà, 30que és en aquest moment el taller més significatiu a València. 31Tanmateix, respecte a les relacions entre Llorenç Saragossà i Pere Nicolau, no tenim cap notícia documental; només podem constatar que, entre 1390 i 1406, els dos s’estan a València i que, en 1402, Llorenç contractà un retaule per a la parròquia d’Onda i el 1405 és Pere Nicolau qui en contracta un altre per a una de les capelles de l’esmentada parròquia. En aquest moment, un altre pintor socialment destacat a València és Domènec de la Rambla. Ambdós, juntament amb Antoni d’Exarch, apareixen en 1390 com a membres de la confraria de freners, contractant amb la resta de majorals un frontal brodat sota l’advocació de sant Martí . 32De tota manera, cal anar amb compte, ja que el primer, Llorenç Saragossà, era pintor de retaules, mentre que els altres dos ho eren de pavesos. 33Igualment, es poden citar altres obradors com el d’Andreu Sarebolleda o el de Garcia d’Eixarch, Jaume Rubert (1389), Francesc Bonet (1357-1390), tot i que cap d’ells no destaca en la pintura de retaules.

És a dir, a la fi de la dècada de 1380, Nicolau es troba ja relacionat amb escultors i pintors que treballen per a les institucions més rellevants de la ciutat i del regne de València. Per aquesta raó, podríem pensar que la formació de Pere Nicolau fou bastant anterior al 1390 o, com a mínim, caldria resseguir la seua trajectòria entre 1375 i 1390. De moment, per a aquest període, no disposem de documentació relativa a Pere Nicolau. Sabem, indirectament, que cap al 1393 treballava ja a la Seu en la pintura d’un retaule per a mossèn Eiximenis. 34Hi ha altres dos documents que ens donen la pista per on aprofundir sobre els seus inicis: el primer relaciona Pere Nicolau amb Guillem Cases, i el segon, anomenat abans, fa referència al plet posterior a la seua mort. 35

Sobre Guillem Cases (1395-1396) fins ara no s’han trobat més notícies que les publicades per Josep Sanchis Sivera 36i Lluís Cerveró Gomis. 37Sanchis Sivera publicà la primera notícia documental en transcriure part del contracte entre Guillem Cases i Pere Soler, a més de citar-ne una altra per la qual sabem que Pere Nicolau fou l’encarregat d’acabar el retaule que Pere Soler havia encomanat a Guillem Cases sota l’advocació de sant Llorenç per al convent de Predicadors de València. Les altres dues notícies es refereixen únicament a Guillem Cases, però ens proporcionen pistes per resseguir la seua trajectòria. El març del 1395, manté un plet amb el pintor Joan Sarebolleda per un préstec de soldada, i el novembre d’aquest mateix any ja havia mort, tal com consta en un document del 4 de novembre del 1395. 38