Carme Llanes Domingo - L'obrador de Pere Nicolau

A falta d’això, la recerca s’esforça a escorcollar els arxius seguint les petjades dels artistes, llurs famílies, els contractes d’obra, els inventaris dels obradors i qualsevol notícia sobre eixes persones que no es trobaven aleshores en el primer pla de la societat, malgrat que es relacionaren amb els nobles, prelats, prínceps i burgesos benestants. De tant en tant apareixen expressions d’estima pel treball dels artistes, pel seu enginy i aptesa, i sobretot quant a la qualitat tècnica de les obres, sempre exigible per part de qui en feia els encàrrecs i pagava per ells, amb un ull posat al prestigi que li reportaria l’obra en qüestió. És un autèntic tresor trobar-se amb una definició tan eloqüent sobre el valor de l’experiència i el talent individual en l’educació artística a la València de 1400 com la que va donar Antoni Peris davant la cort del justícia civil durant el procés sobre l’herència de Pere Nicolau: «L’art de pintor és tal que si lo que l’aprèn no ha subtil enteniment, per molt que faça lo mestre no·l farà covinent dexeble et si lo aprenent és subtil apendrà bé lo dit offici encara que lo mestre no·y haja gran diligència.»

Per això, l’estudi monogràfic sobre un artista dels segles del gòtic no pot seguir models vasarians ni tampoc de la biografia moderna. Cal estudiar l’artista posat al mig d’un context social precís, el de la menestralia urbana, envoltat de relacions de clientela i dependència amb altres grups i institucions, com ara el municipi, les parròquies, el capítol de la catedral o els grans i no tan grans promotors d’obres d’art. Aquesta xarxa de relacions i vincles forma un teixit que cal esbrinar per entendre l’artista i la seua obra.

D’altra part, tampoc no podem imaginar un individu treballant a soles, només esperonat per la seua creativitat i els encàrrecs; els pintors s’agrupaven en obradors, veritables equips de treball, ben organitzats com una petita empresa de manufactures i un centre d’ensenyament no reglat, però eficaços per transmetre el coneixement dels oficis artístics. Per això, posar l’èmfasi sobre una personalitat individual pot ser encisador, però també perillós si volem entendre com cal les circumstàncies dins les quals treballaven alhora mestre, oficials i deixebles, col·laborant, si era necessari, amb altres tallers i competint quasi sempre amb la resta per obtenir les millors comissions.

Carme Llanes i Domingo ha assumit aquests reptes i els ha superat de manera ben lluïda. Tot partint de la seua formació com a historiadora, docent de geografia i història de l’art, i sobretot historiadora de l’art, ha bastit una visió ajustada i moderna de la trajectòria i l’activitat pictòrica d’un dels grans mestres del gòtic internacional valencià: Pere Nicolau. El format original del treball fou una tesi doctoral presentada a la Universitat de València el setembre de 2011, que va obtenir la màxima qualificació d’un tribunal integrat pels professors Mauro Natale (Université de Genève), Francesca Español (Universitat de Barcelona), Tina Sabater (Universitat de les Illes Balears), Juan Vicente García Marsilla (Universitat de València) i Matilde Miquel Juan (Universidad Complutense de Madrid). Tots quatre van aportar les seues visions i saviesa per enriquir el resultat, ja prou reeixit, d’una investigació duta a terme durant anys de dedicació i reflexió. Prova del bon resultat fou el premi Ferran Soldevila atorgat un any després per una versió més sintètica d’aquella investigació.

Pere Nicolau és un dels mestres més ben valorats per la crítica historiogràfica de la pintura gòtica valenciana, pel nombre d’obres produïdes al seu taller i per la influència que tingué el seu estil després de la mort del pintor, el 1408. Els deixebles més pròxims, com ara els seus nebots Jaume i Berenguer Mateu, i, per descomptat, Gonçal Peris, àlies Sarrià, mostraren una clara dependència del llenguatge pictòric introduït per Nicolau. A l’inici del segle XX, estudiosos com Luis Tramoyeres Blasco o Elías Tormo y Monzó descobriren el pintor a partir dels documents que sortiren a la llum en les primeres prospeccions arxivístiques, fetes per Arqués Jover, el comte de la Viñaza o el baró d’Alcalalí. És evident que en aquells temps hi havia molta feina per fer i moltes incògnites per resoldre. Era la primera posada en valor dels pintors que aquells erudits anomenaren «primitius valencians», entre els quals, a poc a poc, anaren perfilant-se noms com els de Llorenç Saragossà, Marçal de Sas o Gerard Starnina. Un segle després, sobre la pintura i els pintors de la València medieval s’ha escrit moltíssimes pàgines d’una bibliografia que no sols és extensa, sinó també, afortunadament, cada vegada més rigorosa i científica.

Però a hores d’ara continuem tenint molts dubtes i preguntes per resoldre respecte d’aquesta magnífica etapa de la història de l’art. L’obrador de Pere Nicolau i l’estil gòtic internacional a València (1390-1408) és un treball que tracta de posar ordre en un complex trencaclosques de documents referents a Pere Nicolau, de retaules –alguns dels quals, perduts o desapareguts– i de taules maltractades o penjades en museus llunyans. Carme Llanes ha hagut de fer front a una nombrosa literatura de monografies, articles i catàlegs d’exposicions que en les últimes dècades han escrit diversos estudiosos autòctons i estrangers, feta amb diferents graus de profunditat. En unes ocasions els resultats han sigut convergents i en altres, divergents. El treball de Carme Llanes és estricte, i es fonamenta en aquelles obres que tenen associat un document d’arxiu. L’autora emfasitza el context social del moment, els clients per als quals treballa el pintor, els llocs on van destinades les obres, i els ambients de treball, especialment el taller. La trajectòria vital i professional de Pere Nicolau la divideix en diferents moments: una primera etapa, que anomena «període de formació» (1380-1390) i de la qual pràcticament no es tenen notícies; una segona, d’assentament a València (1390-1400); una tercera, de prosperitat i intercanvi amb altres obradors (1400-1405); i una darrera, de consolidació i difusió dels seus treballs, que quedarà interrompuda per la seua tràgica mort (1406-1408). Pere Nicolau és presentat en aquest llibre com un pintor prestigiós i afortunat pel nombre d’obres que és capaç de produir; cal remarcar els retaules pintats per a la catedral de València i per a esglésies i monestirs del territori valencià. També resulta ben interessant com es valora la condició social dels seus principals clients, generalment amb un alt nivell cultural, atès que proposen al pintor mostres de referència o models per a imitar. Nicolau estava en contacte amb eclesiàstics, gent de la cort i del Consell de la ciutat, que de segur li permeteren accedir a obres i models innovadors. La seua intervenció fou decisiva per a iniciar la transformació de la tradició local. Cal recordar que la monarquia estimulà la introducció del gòtic internacional, a fi de crear una imatge del poder reial a imitació de la cort francesa, llavors tan de moda. També els consellers locals imitaren les modes dels reis de França.

En l’entorn domèstic, Nicolau és altament valorat pels seus col·legues pintors, amb els quals col·labora decididament en la confecció de retaules; especialment destaca l’associació, bastant freqüent, amb l’alemany Marçal de Sas, un pintor clau i protagonista del gòtic internacional valencià. També l’afermament d’aprenents i contractes amb pintors per a les obres de taller resulta una proposta atractiva per a justificar la difusió dels seus models i el seu estil.

Carme Llanes deixa oberta la porta a futures recerques en aquells fronts que ara com ara són irresolubles; qüestions i dubtes que obsessionen a tot investigador. Tot i així, cal valorar molt positivament les noves aportacions que es donen a conèixer ara, com l’àpoca del retaule del monestir de Sant Julià, el contracte del retaule de Sant Maties i Sant Pere d’Onda o el corresponent al del convent de Sant Domènec de València. Aquest últim retaule, pintat amb la col·laboració de Marçal de Sas, fou encarregat per Peirona Llançol. La notícia és coneguda gràcies a la recent tesi doctoral d’Encarna Montero defensada a la Universitat de València l’any 2013.

Читать дальше