Carme Llanes Domingo - L'obrador de Pere Nicolau

El retaule dels Gojos de la Mare de Déu del Museu de Belles Arts de València, pintat el 1404 per a la població de Sarrión (Terol), continua sent la clau per a la identificació del seu estil. La relació formal amb retaules de la mateixa iconografia, com ara el conservat al Museu de Belles Arts de Bilbao o el de la parròquia d’Albentosa (Terol), plantegen els primers problemes atributius que l’autora tracta de desxifrar. Sempre resulta complex establir les relacions formals entre els pintors medievals, atesa l’estreta dependència dels uns i els altres en la manufactura de les obres. L’arribada de pintors estrangers a València, coincidint amb les primeres referències documentals de Nicolau, és fonamental per a entendre el canvi que es produeix en la pintura de l’escola valenciana en poc més d’una dècada. A més, cal destacar la voluntat dels clients d’obtenir uns acabats d’alta qualitat, una exigència que en moltes ocasions devia venir reforçada per una mostra presentada al pintor en el moment del contracte. D’aquesta manera, el disseny així oferit li permetria, a aquest pintor, el coneixement de nous models italianitzants, germànics o catalans. No podem deixar de banda tampoc l’arribada d’obres portàtils d’altres latituds, i també de llibres il·luminats amb magnífiques reproduccions pictòriques d’origen divers, i destinats tant a l’Església com a les classes socials més privilegiades. Però Pere Nicolau també treballà per a un altre tipus de clientela més tradicional, com ara les parròquies, per a les quals el nivell de qualitat i innovació segurament devia tenir un valor més relatiu.

Així doncs, en aquest llibre, el lector trobarà una revisió completa i rigorosa del pintor Pere Nicolau, l’iniciador de l’escola de la pintura gòtica valenciana. Estem convençuts que aquest estudi marcarà un abans i un després en la historiografia.

JOAN ALIAGA MORELL

Universitat Politècnica de València

AMADEO SERRA DESFILIS

Universitat de València

INTRODUCCIÓ

Pere Nicolau, tot i ser un pintor no massa conegut fora de l’àmbit valencià, és una peça cabdal dins el procés de desenvolupament de la pintura d’estil gòtic internacional a València. El seu obrador, a més de ser el més important de la ciutat de València a l’inici del segle XV, fou el taller de pintura des del qual arrenca i es consolida a la ciutat de València una tradició en la pintura sobre taula capaç de projectar la seua activitat a altres territoris de la Corona. Mentre que als anys finals del segle XIV a la Corona d’Aragó la producció artística fluctuava entre els obradors de Barcelona i Morella, l’aparició de l’obrador de Nicolau introduirà València dins dels circuits artístics. El seu obrador és fonamental en la transmissió de les fórmules pictòriques internacionals a tot un grup de pintors que expandiran cap a terres de Terol o cap al sud, fins a Oriola, els models apresos al seu obrador. De fet, ell mateix contractarà retaules per a Sarrió, Terol i, possiblement, Albentosa o Pina de Montalgrau.

Per entendre millor la trajectòria professional i artística de Pere Nicolau i l’important reconeixement posterior que ha tingut, és necessari canviar el nostre punt de vista a l’hora d’investigar la trajectòria personal i vital d’un pintor. La historiografia anterior ha valorat Pere Nicolau mitjançant l’atribució d’un gran nombre d’obres, algunes de les quals, per simples raons cronològiques, ara sabem que no eixiren del seu obrador. És cert que entre 1399 i 1408 l’activitat del seu taller fou important, però ¿com podem demostrar el paper destacat de Pere Nicolau? Les obres conservades són la font més important per a conèixer el valor d’un pintor, però per als segles medievals aquest punt de vista no és difícil; s’han conservat poques obres, i a més el caràcter artesanal de l’activitat artística fa molt complexa la tasca de diferenciar individualitats entre els artistes coneguts. Per tant, és primordial reconstruir la història individual d’un artista des del context social i professional en què es mou. Així doncs, farem visible la significació de Pere Nicolau en donar a conèixer no sols les obres, documentades o atribuïdes, sinó que, a més, ens aproximarem a aquells per a qui treballà, els espais on varen ser contemplades, l’organització del seu obrador dins el conjunt de la ciutat i els altres professionals amb qui col·laborà o als quals ensenyà l’ofici. Aquesta mirada, podríem dir-ne polièdrica, a l’obra d’un pintor ens ajuda a conèixer millor l’artista i la seua obra.

Els darrers anys del segle XIV a la Corona d’Aragó són anys difícils. El creixement anterior, l’expansió econòmica d’abans del 1348, es va veure frenada en la mesura que al camp la situació es radicalitzava, i l’estancament dels negocis i el decreixement demogràfic arribava a les ciutats. Fam, pestes i guerres tindran greus conseqüències en la vida social, política i institucional de la segona meitat de la centúria. Dins el context de la Corona, el País Valencià, territori en expansió, marcarà certa distància dins el context general. La immigració farà créixer la seua població amb nobles, comerciants, menestrals o rodamons vinguts des d’altres territoris de la Corona o d’arreu Europa. Tot i que l’antic Regne de València era un territori en conflicte, un escenari on es posaven de manifest les friccions entre la monarquia i la noblesa, o entre el món cristià i les diferents minories religioses, no deixava de ser una terra promesa per a tots aquells que fugien de l’enduriment de les condicions feudals provocades per la crisi. A les últimes dècades del segle XIV la població de la ciutat de València creixerà de manera espectacular, un creixement que serà afavorit per les institucions municipals. 1

A més, el context europeu marcat pel cisma d’Occident, protagonitzat per eclesiàstics destacats com Pere Martínez de Luna –Benet XIII–, Vicent Ferrer o Bonifaci Ferrer o la política mediterrània de la monarquia canviaran la dinàmica de la ciutat i posaran València en els circuits d’Europa. Nombrosos personatges presents o propers a la ciutat els últims anys del XIV viatjaren per les diverses corts europees. S’ha insistit en el paper d’Avinyó, seu papal, però Alfons I, duc de Gandia, o els seus fills passaren temporades a la cort francesa; els hereus de la Corona, Joan I i, després, Martí l’Humà, coneixien i tenien contactes familiars i personals amb les corts de França i Borgonya. Els lligams familiars entre Castella i Aragó eren tan profunds com les enemistats territorials. No és gens estrany, per tant, que juntament amb la circulació de persones també ho feren les idees, els gusts estètics i, sobretot, els models i els artífexs que feien possible que gaudiren de la bellesa dels objectes, tots aquells que disposaven de recursos per adquirir-los.

A València, tot i ser un territori per construir des de la conquesta, l’embranzida constructora no s’iniciarà fins que no acaben les guerres: va començar en un moment de fort endeutament de la monarquia i quan la noblesa, almenys aquella que s’havia assentat a València, vivia més dels càrrecs que ocupava en la feble estructura administrativa que de les rendes de les seues senyories. Seran les ciutats i els seus estaments urbans els qui traçaran les línies per on havia de transcórrer el model territorial i social del nou regne. El territori valencià era, doncs, un territori de població escassa i mal distribuïda, concentrada bàsicament a la ciutat de València, i això significava que la disponibilitat de mà d’obra especialitzada era limitada, una circumstància que també afectava el món dels oficis artístics. 2

El marc espacial de la recerca se circumscriu a la ciutat de València, però sense deixar de banda que els obradors de pintura sorgits cap al 1400 i, de manera especial, l’obrador de Pere Nicolau seran els focus de difusió de les formes internacionals a altres terres de la Corona d’Aragó i Castella. El limitat període documentat de Pere Nicolau –mor en 1408, quan a penes l’estil havia iniciat la seua difusió– no impedeix que la seua tasca com a mestre fóra molt reconeguda i els seus deixebles foren, més endavant, els caps dels obradors de pintura que enllaçarien amb la introducció del posterior corrent hispanoflamenc.