Antoni Ferrando Francés - Fabra, Moll i Sanchis Guarner (2a ed.)

La incorporació de Faustí Barberà Martí (Alaquàs, 1850-València, 1924) a la llista de congressistes honoraris en el volum de les actes del Congrés respon al propòsit de potenciar-hi la representativitat valenciana. Era alhora una prova incontestable del prestigi que havia assolit per aquells anys com a metge competent i filantrop generós al si de la societat civil valenciana. Fou ell qui havia impulsat des de Lo Rat Penat la creació de València Nova. És com a màxim representant d’aquesta associació que, el 1907, convocà l’Assemblea Regionalista Valenciana. El 14 d’agost de 1917, Barberà s’adreçava a Fabra com a «amic», interessant-se per l’aparició de la seua reforma de les Normes ortogràfiques i alhora informant-lo del seu estudi sobre Carles Ros. El 1910, mossèn Alcover lloà en els termes següents el bon gust lingüístic que Barberà havia demostrat al seu opuscle De regionalisme y valentinicultura (1902):

L’opuscle del Dr. Barberà ofereix filològicament un interès particular perquè son autor ha tengut el bon sentit d’escriure’l en pur valencià, ficanthi moltes de les formes característiques y peculiars del llenguatge vivent d’aquelles regions. Així ho haurien de fer tots els escriptors valencians: fugir de tot castellanisme, conservarse ben valencians de llenguatge y d’esperit, refer y suplir les deficiencies de mots y de formes acudint als tresors imponderables de llurs clàssics, que son l’honor de la literatura catalana. No, no’ls demanem que catalanegin, això és, que copiin el parlar de Barcelona. No han de catalanejar; han de valencianejar; han d’estudiar de prop tot lo que encara’ls queda de llenguatge, no sols a la capital, sinó a totes les comarques de l’antic reine; y amb això y llurs clàssics han de restaurar la llengua, la que han d’enaltir, l’amor de la qual han de despertar pertot arreu, de Santa Pola fins a Vinaròs y Morella.

Són paraules que recorden les que Fabra escriví el 1918 en les seues conegudes recomanacions a un «escriptor valencià».

L’escassa presència valenciana al Congrés –esquifida en nombre de participants i pobríssima quant a aportacions científiques– era un fidel reflex del profund grau de desnacionalització que vivia el País Valencià. Ara bé, fou un fet altament positiu per a la llengua que hi convergissen el màxim representant del ratpenatisme, Teodor Llorente i Olivares, símbol vivent d’una Renaixença valenciana en ocàs, i un representant del nou valencianisme en ascens, Josep Maria Pérez, que després, en les actes del Congrés, fou oportunament substituït per Faustí Barberà. Amb aquesta doble ambaixada, s’hi van fer presents dues visions del País Valencià i dues actituds sobre la llengua, però també una única convicció quant a la percepció de compartir un mateix llegat lingüístic. Ara bé, també cal reconèixer que l’apostolat lingüístic previ d’Alcover en terres valencianes va tenir molt a veure amb la presència de Lo Rat Penat i València Nova a Barcelona (Ferrando, 1989).

En tot cas, el fet històric a retenir és que, així com l’impuls reivindicatiu que generà el Congrés de 1906 es transformà al Principat en un ampli moviment polític i social que assentaria les bases per a la recuperació de l’autogovern, així també la consciència de la necessitat que la llengua pròpia del País Valencià adquirís un estatus mínimament digne començà a generar un moviment reivindicatiu que, tot i ser molt minoritari, assentaria les bases per al valencianisme polític i cultural modern. En tot cas, la dinàmica cultural que suscità el Congrés reeixí a liquidar una Renaixença agònica i un llemosinisne insostenible i a encetar una nova etapa d’expectatives positives quant a la consideració literària, social i política del valencià, les relacions culturals entre els països de llengua catalana i la reivindicació de l’autogovern.

5. La projecció del Congrés a València

L’anunci dels actes previstos i la fixació de la data de celebració del Congrés per a l’octubre de 1906 van suscitar una gran expectació arreu de les terres catalanes. A València en va donar compte la major part de la premsa diària (com ara Las Provincias , La Correspondencia de Valencia , El Pueblo , El Mercantil Valenciano , La Voz de Valencia , El Radical ) i la revista València Nova . Difícilment se n’hauria fet ressò sense la presència a Barcelona de Llorente, fundador i històric director de Las Provincias . Val la pena resseguir el tractament mediàtic valencià del Congrés.

València Nova fou precisament la revista («Per la nostra llengua», núm. 9, 1-IX-1906) que, a instàncies del secretari de la Comissió Organitzadora Tècnica del Congrés, s’avançà a informar sobre la seua celebració imminent, tot anunciant la intenció de Roc Chabàs d’assistir-hi. Gràcies a una altra crònica de la mateixa revista («Primer Congrés Internacional de la Llengua Catalana», núm. 12, 20-X-1906), ens assabentem que, com a delegat de l’associació homònima i de la revista, anà a Barcelona Josep Maria Pérez, vocal de la Junta Directiva de València Nova, que degué ser qui va lliurar als organitzadors el comunicat d’adhesió de l’associació, que acabava amb uns emotius «Vixca Catalunya! Vixca València, sa germana!».

El dissabte, 13 d’octubre de 1906, El Pueblo. Diario republicano de Valencia es feia ressò de la inauguració, aquell mateix dia, del Congrés i donava compte de com l’extraordinària inscripció de congressistes havia obligat a traslladar-ne les sessions del Saló de Cent, com estava previst, al Teatre Principal.

Efectivament, dins del clima d’eufòria suscitat pel suport social que va rebre a Catalunya –majoritàriament per militància nacionalista–, mossèn Alcover, com a president, exhortà en el seu discurs d’obertura a tots els «catalans de Catalunya espanyola y Catalunya francesa, de les Balears, Reyne de València y Alguer» a treballar per la replega, l’estudi i l’enaltiment de la llengua catalana. Poc després, Prat de la Riba, en un article publicat a La Veu de Catalunya («L’unitat de Catalunya», 16-X- 1906), confirmava que el Congrés era

la demostració de la unitat de totes les gents que parlen la llengua catalana, [ja que] al trobarnos, al parlarnos, tots hem vist que érem un mateix poble. Que tots ens hem entès, tots ens hem sentit d’un esperit; que després de sigles d’allunyament només hem vist que’ns diferenciava l’obra artificiosa dels homes: rés, una crostra sobreposada, com la cals ab que’ls barbres del classicisme van repintar les maravelles dels antichs monuments, una crosta que’s clivella y salta deixant sortir intacta, immaculada, la pedra indestructible de la rassa.

La premsa valenciana també va destacar, en la major part dels casos, el tracte excepcional que hi va rebre Llorente. Així, La Correspondencia de Valencia. Diario de Noticias , en la seua crònica del 17 d’octubre, titulada precisament «Llorente en Barcelona», se centra en la presència del poeta valencià a partir de les informacions que n’havia donat El Noticiero Universal , de Barcelona:

El decano ilustre de los periodistas valencianos, el incansable D. Teodoro Llorente, ha sido objeto en Barcelona de calurosas demostraciones de vivísima simpatía y de cariñoso afecto, lo cual nos complace consignar, por tratarse de un valenciano insigne que honra donde quiera que vaya a la ciudad que le vio nacer.

El Sr. Mancho, en nombre de Lo Rat Penat, de Valencia, saludó a los congresistas, diciendo que hablaba por delegación de D. Teodoro Llorente. Este insigne literato, desde su entrada en el vestíbulo del teatro, fue respetuosamente saludado por las más distinguidas personalidades. El Sr. [Eusebi] Güell estimó como un grande honor para los catalanes la asistencia de Llorente al Congreso; fue presentado por el Sr. [Leonci] Soler y March a las autoridades, que se pusieron incondicionalmente a sus órdenes.