Antoni Ferrando Francés - Fabra, Moll i Sanchis Guarner (2a ed.)

2. Teodor Llorente: el llegat viu de la Renaixença

Després de segle i mig de supressió dels usos institucionals del català i tres i mig de considerable reducció dels usos literaris socialment més prestigiosos, no era gens fàcil a la València del segle XIX, en el context castellanitzador del règim liberal, recuperar el conreu literari de la nostra llengua. Els il·lustrats setcentistes ja l’havien liquidada com a llengua de cultura. En tot cas, al segle XIX les exigències comunicatives només podien avalar l’ús d’un català instrumental basat en la llengua parlada, és a dir, un valencià dialectalitzat i acastellanat, el valencià que ara es parla . És el credo lingüístic que van defensar i practicar les revistes satíriques del moment. Enfront d’elles, els pares de la Renaixença valenciana, amb Teodor Llorente al capdavant, eren conscients que, sense una depuració i regeneració del valencià popular, aquest no podria tornar a ser una verdadera llengua de cultura, i que per a assolir aquest objectiu calia convergir amb els esforços paral·lels de catalans i baleàrics.

El gran mèrit de Llorente va ser saber diagnosticar les causes de la degradació literària del català i prescriure els remeis per a superar-la, perquè, com advertí en un escrit periodístic de 1881, exhumat per Rafael Roca (2007),

una lengua cuyo cultivo literario se interrumpe, quedando destinada únicamente al uso del pueblo, y estando influida durante algunos siglos por otro idioma que se sobrepone a ella y la reemplaza en todo lo que es más importante y noble, […] se convierte en un dialecto indocto, en un patois corrompido, que no puede servir para la literatura, sin pulirlo y regenerarlo.

Teodor Llorente.

La seua millor contribució a la tasca de restauració literària del català de València, ni que fos circumscrita a la poesia, va ser conjuminar-hi la frescor de la llengua parlada i la dignitat lingüística de la llengua literària recuperada.

La bona formació cultural, el profund sentit de la llengua, la notable projecció política i periodística i la rica xarxa de relacions culturals de Teodor Llorente el van convertir en el líder indiscutible del molt minoritari moviment renaixencista valencià. Llorente no va ser, però, un producte aïllat en el seu context, ja que la Renaixença valenciana no es podria explicar sense la contribució d’un bon nombre d’erudits romàntics valencians, amb Vicent Boix al capdavant, que, malgrat utilitzar el castellà com a instrument de treball, van contribuir decisivament a recuperar la memòria històrica d’un regne de València sobirà entre els segles XVIII i XIII, amb llengua pròpia, però compartida amb catalans i baleàrics. I en Llorente van exercir un paper fonamental, en la creació d’una llengua literària moderna, basada en la llengua col·loquial depurada i en la millor tradició literària, el mestratge de l’erudit mallorquí Marià Aguiló i l’exemple de l’excel·lent poeta català Jacint Verdaguer.

Ara bé, el moviment renaixencista valencià fou molt minoritari. El seu desplegament es veié molt condicionat per un context social, econòmic, polític i ideològic prou diferent del que es donava a una Catalunya amb vocació autonomista i amb una decidida opció per la llengua del país entre importants sectors socials, sobretot després de la crisi espanyola de 1898. Els sectors dominants de la societat valenciana de la Restauració, conscients que els interessos proteccionistes de la nova burgesia industrial del Principat s’oposaven clarament als seus i que el ressò polític del moviment autonomista principatí feia perillar la seua hegemonia, començaren a difondre entre els seus paisans una ideologia més o menys obertament anticatalanista i, alhora que adoptaven el castellà com a signe de distinció social i urbana, n’intensificaren el sucursalisme polític (Cucó, 1971).

Llorente, líder indiscutible del Partido Conservador i director del seu màxim òrgan d’expressió, Las Provincias , formava part d’aquella burgesia agrarista i castellanitzant. Opina Rafael Roca (2007) que Llorente tenia poc marge de maniobra entre la seua estima real per la llengua i l’autoodi lingüístic de la classe social a què pertanyia, expressat sovint en anticatalanisme. Si polititzava la Renaixença, és a dir, si qüestionava l’ statu quo de la llengua pròpia, aquella seria combatuda pels sectors burgesos que Llorente representava. Si aconseguia preservar-la de la politització i no entrar en la qüestió onomàstica, d’implicacions identitàries, potser podia assolir la neutralitat dels seus correligionaris ideològics i, alhora, assegurar el manteniment del seu propi liderat polític i cultural. I, òbviament, optà per no polititzar-la i, doncs, per desentendre’s del seu futur com a llengua d’una cultura nacional. La llengua pertanyia al seu fur íntim, que podia compartir amb altres individus que se l’estimaven. Per això, la celebració del Congrés de 1906, en què Llorente va tenir una participació honorífica de primer ordre, li va permetre fer una crida a la germanor entre valencians, catalans, mallorquins, rossellonesos i algueresos en benefici de «la llengua d’Ausias March».

3. El Congrés de 1906: l’obra d’Alcover, la mà de Prat de la Riba, l’ombra de Fabra

La dinàmica democratitzadora del segle XIX arreu d’Europa desfermà la reivindicació de la normalitat cultural per a les llengües sense estat. Les terres de llengua catalana, que conservaven la memòria de la sobirania perduda arran de la guerra de Successió (1704-1715), no en van restar alienes. Els esforços dels sectors cultes de la Renaixença i del Modernisme per a atènyer aquests objectius van culminar el 1906 amb la celebració del Primer Congrés Internacional de la Llengua Catalana. La iniciativa cal situar-la dins les estratègies reivindicatives que adoptà una bona part de les principals llengües europees sense estat a partir de la segona meitat del segle XIX (Fishman, 2000).

Antoni M. Alcover.

La data del Congrés va coincidir cronològicament amb una sèrie d’iniciatives culturals i polítiques que van representar un tomb decisiu en la sort de la llengua i de la cultura catalana en general. No és sobrer recordar que, aquell any, Enric Prat de la Riba formulava a La nacionalitat catalana els principis i programes d’acció del catalanisme burgès; que Eugeni d’Ors, amb la publicació del Glossari , consagrava el triomf del Noucentisme; que a Mallorca la revista Mitjorn entronitzava els mestratges de Miquel Costa i Llobera i de Joan Alcover, en coincidència amb la publicació de les Horacianes , de Costa; que al País Valencià naixia la revista València Nova , amb el propòsit de superar, encara, una Renaixença esmortida, i s’aconseguia el reconeixement del dret a usar la llengua pròpia a l’Ajuntament del cap i casal; que al Rosselló apareixia la Revue d’Études Catalanes com a expressió de la incidència dels moviments culturals del Principat a la Catalunya Nord i, finalment, que es constituïa, al Principat, la coalició de partits polítics catalanistes batejada amb el nom de Solidaritat Catalana, que l’any següent assegurarà el triomf electoral del catalanisme polític. Però també interessa remarcar que la concurrència al Congrés de representants molt qualificats de la llengua i cultura de totes les terres de llengua catalana, inclòs l’Alguer, va desfermar al Principat un moviment d’atenció o de solidaritat amb la resta del domini lingüístic.