Antoni Ferrando Francés - Fabra, Moll i Sanchis Guarner (2a ed.)

Els promotors intel·lectuals del Congrés, amb l’incansable Antoni Maria Alcover al davant, van reeixir no sols a aplegar estudis interessants per a l’establiment del corpus de la llengua (ortografia, gramàtica, diccionari), sinó també –i això va ser el més important– a voltar-se dels més prestigiosos investigadors de la catalanística internacional en un admirable intent de situar el català entre les principals llengües de cultura. Hi van concórrer els francesos Jean-Joseph Saroïhandy i Louis Barrau-Dihigo, els alemanys Bernhard Schädel i Eberarth Vogel Müller, els occitans Raymond Foulché-Delbosc i Jean-Auguste Brutails, l’italià Pier Enea Guarnerio i l’espanyol Adolfo Bonilla San Martín, i hi van participar amb l’enviament d’una comunicació el també espanyol Marcelino Menéndez Pelayo.

Realista com era, Alcover reconegué, en el discurs de cloenda, que «l’obra del Congrés no es acabada; tot just ha començat», ja que «el Congrés no’l convocàrem per resoldre les grans questions que hi ha pendents dins la gramàtica catalana, sino per promoure’ls estudis qu’es indispensable fer per poder resoldre més envant tals questions». Efectivament, el Congrés es limità a debatre i fer propostes per a fixar el corpus i, atesa la precarietat dels estudis filològics a les terres catalanes, ajornà per a temps millors la qüestió de l’autoritat lingüística de la llengua, una de les velles aspiracions de la Renaixença, que, com veurem, planava per damunt de les sessions de treball. Ara bé, Alcover assolí plenament «que la gent en parlàs, que’ls periòdichs en fessen llargues ressenyes, fer renou, donar fe de vida» i, en conseqüència, pogué constatar que «tot axò hu hem conseguit a les totes, a caramull». En aquest sentit, els objectius d’Alcover coincidiren amb els d’Enric Prat de la Riba, el líder de Solidaritat Catalana, tot just constituïda.

Per als polítics de Solidaritat, que no estalviaren recursos perquè el Congrés fos un èxit popular, la seua celebració va servir com a caixa de ressonància del clam en favor de l’autogovern per a Catalunya, ja que la reivindicació d’un estatus per a la llengua pròpia comportava la consecució del marc politicoadministratiu que el fes possible. La celebració del Congrés, amb representació de tots els territoris catalanòfons, desfermà tot un seguit de proclames pancatalanistes, en què se subratllava «la unitat de les gents que parlen la llengua catalana». Una de les més representatives del pensament nacionalista de la Lliga Regionalista és la que Prat de la Riba formulà a l’article «L’unitat de Catalunya», que va publicar el 17 d’octubre de 1906 a La Veu de Catalunya . El líder de la Lliga hi presenta com a «perfecta» la «unitat de Catalunya» als segles baixmedievals, una unitat que posteriorment s’anà afeblint fins a desembocar en la «separació espiritual dels tres grans membres de la nacionalitat catalana» –les tres branques d’un mateix pi, que diria Verdaguer– i que, gràcies a la Renaixença, s’està refent, en haver-se recuperat la denominació comuna de «català». Ben mirat, van ser els polítics de la Lliga els grans beneficiaris del discurs ideològic del Congrés (Grau, 2006: 179).

Gràcies a la capacitat de convocatòria d’Alcover –fruit d’un treball infatigable i d’un compromís amb la llengua catalana fora de qualsevol dubte–, el Congrés de 1906 va ser també l’expressió d’un moviment catalanista in crescendo , que aquell mateix any s’articulava políticament en la coalició Solidaritat Catalana. Amb més de 3.000 congressistes, amb presència de representants de tots els territoris de la llengua i amb l’assistència de romanistes d’arreu del món, el Congrés va ser un acte reivindicatiu de la condició del català com a llengua de cultura i com a subjecte de drets polítics. I, si per a Alcover va ser concebut, sobretot, com una plataforma per a reunir tots els esforços possibles en favor de l’estudi científic de la llengua, per a Enric Prat de la Riba va ser, per damunt de tot, un dels instruments més idonis per a difondre el seu ideari polític. No oblidem que Prat incloïa dins la «nacionalitat catalana» totes les terres de llengua catalana, la «Catalunya gran». Aquell mateix any, Prat reclamava en un article a La Veu de Catalunya (20-IV-1906) que «la llengua i la cultura catalana puguin entrar dintre les universitats de Barcelona i de València amb els honors i les prerrogatives que els pertoquen [… i] que en les escoles catalanes s’ensenyi el català, al mateix temps que la llengua castellana».

Segons la circular de la Comissió Organitzadora Tècnica del Congrés (5-XII-1905), convocat a principis de 1905, aquest pretenia fer un balanç dels estudis filològics que s’havien ocupat de la llengua catalana i proposar iniciatives per a «la defensa y extensió d’aquesta nostra estimada llengua catalana». Fabra fou uns dels primers interessats en l’operació política de la projecció internacional de la llengua, però allò que possiblement no acabarem de saber mai és si fou ell qui convencé Alcover de no abordar cap proposta de codificació lingüística. A pesar de les reticències inicials a la celebració del Congrés per part de Pompeu Fabra, que temia que servís per a consagrar la visió alcoveriana de la llengua en detriment del seu projecte de codificació, s’hi van donar les circumstàncies que van garantir l’èxit dels objectius: d’una banda, l’activisme i les relacions del canonge mallorquí amb els principals catalanistes de la Romanística van assegurar la presència de la major part d’aquests a Barcelona, i, doncs, la internacionalitat del Congrés, i, d’altra banda, els prohoms de la cultura i del catalanisme polític del Principat coincidien a veure en la iniciativa una plataforma extraordinària per a la projecció internacional de Catalunya i per a la reivindicació del reconeixement jurídic del català al si de l’Estat espanyol.

4. Lo Rat Penat i València Nova a Barcelona

Aguiló havia mort el 1897; Verdaguer, el 1902. En celebrar-se el Congrés de 1906 només restava viu un dels grans patriarques de la Renaixença: Teodor Llorente. Ja hem vist que Llorente fou sempre partidari ferm de la unitat literària de la llengua catalana. No del nom de llengua catalana entre els valencians, per raons sociològiques, però sí de totes aquelles iniciatives, com els Jocs Florals, els aplecs de germanor, la collaboració en revistes literàries de projecció pancatalana, etc., que deixessen palesa la unitat de la llengua i la literatura catalanes. La seua assistència, com un dels presidents honoraris, al Congrés de 1906 se situava, doncs, en la praxi sistemàtica de tota la seua vida. Amb una diferència, però: el Congrés de 1906 va ser prou més que una trobada científica. I Llorente en va ser ben conscient. D’ací el mèrit del seu gest.

Reduït pràcticament a les activitats de Lo Rat Penat després de la mort de Constantí Llombart (1893), el valencianisme cultural –en realitat, un eufemisme per a designar la colla de notables que utilitzaven el sentiment valencianista com un instrument de mandarinat social–, monopolitzat per Llorente, es trobava a principi del segle XX en una situació de paràlisi i inanitat més absoluta. Enfront de l’immobilisme ratpenatista consagrat per Llorente i l’opció antivalencianista del blasquisme, els deixebles espirituals de Constantí Llombart prengueren consciència de la necessitat de fer sentir la seua veu al marge de Lo Rat Penat. Una coneguda conferència de 1902 del metge Faustí Barberà i Martí, llavors vicepresident de Lo Rat Penat, titulada De regionalisme i valentinicultura , ha estat considerada com el toc d’atenció que va començar a remoure les aigües empantanades del valencianisme ratpenatista. Des de plantejaments moderats però clars, Barberà hi va reivindicar «la lliberació autonòmica de la nostra terra» i la cooficialitat del valencià. Fruit del nou estat d’opinió fou la creació, el 1904, de l’associació València Nova i, el 7 de maig de 1906, de la revista homònima, que, com el seu nom suggereix, propugnava la modernització i revitalització del valencianisme cultural i un compromís cívic amb la llengua. Componia l’associació gent d’extracció predominantment liberal i, a diferència de Lo Rat Penat, comptava amb una bona colla de gent jove. El primer president fou Miquel Duran i Tortajada, però el seu personatge més emblemàtic fou Faustí Barberà, que hi ingressà el novembre de 1906 i fou elegit president de l’associació i director de la revista al mes següent. En el moment de la celebració del Congrés era president de l’associació i director de la revista Eduard Boix.