Antoni Ferrando Francés - Fabra, Moll i Sanchis Guarner (2a ed.)

Tot seguit, el periòdic resumeix les paraules del Dr. Mancho. Per la seua part, El Mercantil Valenciano afegeix, en la seua crònica del 15 d’octubre, nous detalls:

En el Congreso de la lengua catalana, los representantes del Rat Penat de Valencia han tenido entusiasta acogida, especialmente don Teodoro Llorente. A éste le han saludado como fundador del Rat Penat los diputados Sres. Manresa y [Leonci] Soler y March. El Presidente de la Diputación y el Alcalde hicieron la presentación de los congresistas valencianos. A D. Teodoro Llorente se ha señalado un sitio preferente en el Congreso.

El Sr. Mancho leyó un discurso del Sr. Llorente, que fue muy aplaudidísimo, resonando al terminar muchas vivas a Valencia. El discurso tiene por tema: El cultivo de las letras valencianas y la fraternidad de las lenguas catalana y valenciana.

Òbviament, el periòdic no va contrastar aquests darrers detalls, ja que el Dr. Mancho no va llegir cap discurs de Llorente. Més exacta és la crònica de Las Provincias del 17 d’octubre, segons la qual:

El Dr. Mancho, profesor de la Universidad de Valencia, dijo que se honraba con la representación de Lo Rat Penat (aplausos) y que hablaba sin pensarlo, ya que allí se encontraba el representante más ilustre, el verdadero patriarca de las letras valencianas, D. Teodoro Llorente. Ruidosas aclamaciones obligaron a presentarse al Sr. Llorente y recibir los aplausos de la concurrencia, compartiéndolos con los que se tributaron al doctor Mancho por su oportuna improvisación.

En la seua crònica de l’acte ( Bolletí , III: 189), mossèn Alcover confirma que Llorente «reb una coral ovació del públich, que dura bona estona. Sonen crits de ¡ Visca València ! Contestats ab viu entusiasme y mans-belletes a rompre». També havia rebut «una grandiosa salva de picaments de mans» el professor Mancho, que havia començat el seu parlament «ab un valencià ben autèntich y ben agradós, ab frase llampant y llisquívola».

Efectivament, Vicent Mancho s’hi presentà i va ser tractat com a membre de l’ambaixada institucional de Lo Rat Penat nomenada a l’efecte, i, a petició d’un Llorente septuagenari afectat per problemes de sordesa, es limità a improvisar el discurs següent, reproduït a les actes del Congrés (Alcover, 1908: 87):

Excel·lentíssim Primer Congrés de la Llengua Catalana:

Podèu creurer qu’es veritat que molt remot en el meu pensament estaba tenir de pendrer part esta nit en un Congrés qu’es un torneo de l’elocuencia de tots aquells que m’han precedit en lo ús de la paraula. Per això no extranyèu les meues paraules. No creguèu que m’acobardeixi, pues estic acostumbrat a parlar en públich, si be a parlar en una altre llengua.

Pero are estic entre vosaltres y sols dich pera saludar-vos:

Germans: Represento aquí a la Societat «El Rat Penat» de Valencia.

Esta societat esta dedicada al cultiu y al progrés de la llengua comuna, de la que n’es una de tantes branques frondosa y gloriosa.

Esta societat, seguint este moviment, ha nomenat una Comissió y al cap de esta Comissió s’hi ha posat un personatje literari de tots vosaltres ben conegut perquè es apreciat a Espanya y al extranger: es el senyor don Teodoro Llorente.

Els anys que no passen en và, poden fer assecar les forces físiques, pero no les forces intelectuals. Per això este senyor al vorer este local grandiós, al vorer tantes persones aquí reunides, temé que la paraula no poguera ser ben entesa, y per això, de rebot, la pilota ha vingut a mí. Me trobe, donchs, per una part poruch y per altre satisfet, perquè si l’encàrrech es superior a les meues forces, en cambi, el gust am que’l desempenyo correspòn al sentiment que a tots ens uneix.

En nom, pues, del «Rat Penat» y de Valencia y del ilustre vate avans dit, vos saludo y m’oferesch. La meva presencia ho explica tot. ¿Què val lo que’s diga, quan es diu lo que se sent?

He dit.

Al professor Vicent Mancho, la improvisació, que tan bé reflecteix el desgavell lingüístic d’aquest text, no l’exculpa que considerem el seu discurs dessubstanciat, incoherent i inadequat. Potser cal imputar al transcriptor la barreja de valencià i barceloní del text que ens ha arribat, però són sens dubte seues les nombroses interferències del castellà conservades, que revelen un escàs compromís amb la llengua materna i, en canvi, una intensa familiarització amb «una altre llengua», com ell mateix hi reconeix, fruit d’una biografia molt vinculada al món del Dret i a la ciutat de València (Ferrando, 2006 a : 139-141).

El dia 14 d’octubre de 1906, diumenge, es constituïren les seccions del Congrés. Fou un dia d’esbargiment per als congressistes, que pogueren examinar l’Exposició bibliogràfica, assistir a la «garden party» que es preparà al parc Güell, escoltar concerts interpretats per orfeons i bandes de música, ballar sardanes i cantar Els segadors , segons ens informa detalladament la crònica d’ El Pueblo del 15 d’octubre. La crònica silencia la presència de les representacions de Lo Rat Penat i de València Nova, però s’afanya, en canvi, a glossar la conferència «Solidaridad española» que havia donat, el dia anterior, Miguel de Unamuno al Teatre de Novetats de Barcelona, on atacà virulentament Solidaritat Catalana, «que desconoce Castilla, como Castilla desconoce a Cataluña». La conferència del rector de la Universitat de Salamanca degué ser un dels temes de conversa preferits pels congressistes. Entre els llibres de l’Exposició bibliogràfica, en què, segons informava Las Provincias («Congreso Internacional de la Lengua Catalana», 19-IX-1906), s’havia de mostar «todo, absolutamente todo lo editado en catalán desde principios del siglo XIX en los diversos países de lengua catalana», figuraven els que hi van trametre les delegacions de Lo Rat Penat i de València Nova: per part de la primera entitat, una col·lecció completa de les seues publicacions i els exemplars de particulars que s’hi havien fet arribar fins al 5 d’octubre, i, per part de la segona entitat, els butlletins apareguts de València Nova i dues obres del soci Josep Maria Puig i Torralva, el poemari Lliris i Cards (1889) i l’obra dramàtica Mare i Madrastra (1888).

Constituïda la Secció Literària, se n’oferí la presidència a Llorente. Inicialment, el poeta valencià l’acceptà en nom dels seus paisans escriptors i artistes, però, després de pronunciar un breu parlament sobre la significació de Joaquim Rubió i Ors, «lo Gayter del Llobregat», en la gènesi de la Renaixença i la influència que exercí en ell a l’hora d’adoptar el valencià com a llengua poètica, la cedí a Antoni Rubió i Lluch, ja que, «per son poch oir», segons el report oficial del Congrés (1908: 472), no podia seguir bé les intervencions.

Alliberat del compromís, Llorente aprofità la seua presència al Congrés per a assistir a algunes sessions de la Secció Filològica-Històrica. Las Provincias s’encarregà de donar-ne compte en la seua crònica del 18 d’octubre:

En la sección filológica de la tarde, al presentarse el Sr. Llorente, el Dr. Antonio María Alcover, que presidía, le invitó a ocupar el sillón presidencial con tanta insistencia, que se vio obligado a aceptarlo.

El 17 d’octubre se celebrà l’acte de clausura de les sessions del Congrés al Teatre Principal, ple de gom a gom. Mossèn Alcover feu seure al seu costat Llorente i també incorporà a la taula presidencial dos valencians més, Vicent Mancho i Lluís Fullana. Llorente, emocionat per aquella magna assemblea i pel tracte rebut, i admirat per la ciència o passió dels treballs que va poder escoltar, improvisà en forma de poema una salutació de comiat als congressistes. Els versos, llegits aquesta vegada pel vicepresident de l’Associació de Lectura Catalana, fan així: