Antoni Ferrando Francés - Fabra, Moll i Sanchis Guarner (2a ed.)

No faltan, en verdad, en la España castellana votos autorizadísimos en su favor. Ha asistido al Congreso y ha tributado grandes elogios á su lengua, á la literatura y al arte catalán, un Catedrático de la Universidad Central tan distinguido como el Sr. Bonilla San Martín y el eminente Menéndez Pelayo, aunque no ha venido, ha enviado la ratificación de cuanto dijo á favor de este renacimiento en los solemnísmos Juegos Florales de 1888.

En resumen, ha sucedido lo que era natural que sucediera, nada nuevo ni extraordinario; pero sí lo bastante para preocupar á nuestros hombres de Estado, si es que en España hay verdaderos hombres de Estado.»

Algunes d’aquestes idees, Llorente ja les havia expressades en el seu discurs a l’Ateneu barceloní, el 18 d’octubre. Alcover, en la seua intervenció, en va destacar una: «[Llorente] avuy s’es revelat tant jove de cor y d’intelligencia com ara fa coranta anys. No serien inscrits milers de congressistes p’el pur estímul platònic de la filología». Amb les seues intervencions al Congrés i les valoracions tan positives dels resultats, el patrici valencià es va guanyar el cor dels catalans. Són nombrosos els periòdics i revistes del Principat ( La Ilustració Catalana , Catalonia , Miau , Lo Camp de Tarragona , etc.) que glossen els seus parlaments i reprodueixen retrats i dibuixos de la seua persona. Llorente, agraït, envia col·laboracions a revistes com La Ilustració Catalana i es compromet a tornar a Catalunya amb motiu dels homenatges a Verdaguer i Aguiló.

6. Llengua i dialectes al Congrés

La descripció de la llengua, reiteradament exigida per Alcover, comportava la consideració dels dialectes territorials, bé en el seu vessant més estrictament lingüístic o bé en el seu paper en la conformació d’una llengua literària comuna. Els dialectes que van rebre una major atenció foren el mallorquí i el valencià. En el cas del valencià, mereixen ser destacades les aportacions de Lluís Fullana Mira (1872-1948) i de Pompeu Fabra.

La comunicació de Fullana, titulada Ullada general sobre la Morfologia Catalana (1908: 249-287), merament descriptiva, s’inspirà en la Morfologia catalana del pare Jaume Nonell i n’arrossegà els defectes. Té el mèrit de ser el primer treball amb vocació estrictament filològica elaborat per un valencià. Amb els materials presentats al Congrés, Fullana redactà el treball Característiques catalanes usades en lo reine de Valencia , obra premiada en els Jocs Florals de Lo Rat Penat de 1907, on reconeix explícitament que «escriure totes les característiques catalanes usades dins lo Reine de Valencia equivaldria a escriure una gramàtica catalana y posar a la portada: Gramàtica de la llengua valenciana». Encara el 1913, en carta a Pere Barnils del 8 de maig, li comunica que li tramet els seus comentaris a les Normes ortogràfiques de l’Institut d’Estudis Catalans (1913), i li demana que «diga de ma part á En P. Fabra i demes amics que facen el favor d’indicar totes les esmenes que creguen deuen fer-me sobre eixe treballet, perque jo com á discipul d’ells ja me’n aprofitaré de llurs consells i de llurs lliçons». Mediatitzat pels seus compromisos amb Lo Rat Penat i el Centre de Cultura Valenciana i decebut per les crítiques als seus treballs, afluixà progressivament els contactes amb Alcover i diluí públicament les seues conviccions sobre la unitat de la llengua, adduint la necessitat de conciliar ciència i opinió pública dominant. I així, el 1915, es prestava a publicar una Gramática elemental de la llengua valenciana , que potenciava les peculiaritats locals i s’apartava en no pocs aspectes de les Normes ortogràfiques de l’Institut d’Estudis Catalans.

La comunicació de Pompeu Fabra va versar sobre Qüestions d’ortografia catalana (1908: 188-221). Ara em limitaré a assenyalar els dos aspectes que el lingüista de Gràcia va tocar en relació directa amb la integració del valencià en la formulació d’una ortografia general per a la llengua catalana: la grafia de la - r final que ha emmudit en el català oriental i l’accentuació de les ee derivades de la E llarga llatina. En el primer cas, Fabra reconeix que caldria escriure la - r «si volem estar d’acord amb els antics i amb els valencians»; tanmateix, això provocaria un excessiu allunyament de la llengua parlada en el català oriental i, davant d’aquesta possibilitat, creu «preferible l’admetre com a literàries diferents formes», de manera que «podria admetre’s clar , flor , madur , i cla , flo , madú ; aquelles serien les formes del dialecte valencià, aquestes les del català pròpiament dit i del balear». Una posició que, com sabem, canviarà després en favor de la generalització de la - r final per a tota la llengua. En el segon cas, Fabra s’inclina per un «sistema d’accentuació que precisi l timbre» dels tres tipus de e tònica, una accentuació per al dialecte oriental, una altra per al dialecte occidental i una tercera per al baleàric, perquè creu «preferible que apareguin en la llengua divergencies gràfiques (insignificants, puix son d’accent), que renunciar als aventatges d’un sistema rigorós d’accentuació». Un punt de vista que, tanmateix, no triomfarà tampoc. El tractament d’ambdues qüestions prou que revela la voluntat de Fabra d’adoptar solucions flexibles segons les diferents situacions territorials de la llengua catalana, però també que encara no havia madurat la concepció ortogràfica unitària que triomfarà, gràcies sobretot a ell, en les Normes ortogràfiques de l’Institut d’Estudis Catalans.

Pompeu Fabra.

Més enllà de l’estudi de la variació dialectal, el Congrés aportà reflexions sobre el paper dels dialectes en la construcció de la llengua literària comuna. Així, Joan Maragall, un dels màxims exponents catalans de la ideologia modernista, abordà la qüestió en la seua ponència «La literatura catalana ¿ha de concedir a un dialecte determinat el predomini absolut damunt tots los altres? ¿ha de mantenir y utilisar les diferents varietats dialectals?» (1908: 489-493). Segons Maragall, «això qu’usualment y oficialment (no científicament) ne dihem llengues, no son altra cosa qu’uns dialectes predominants entre’ls germans llurs; perquè científicament una llengua es una abstracció, y en la realitat viva no hi ha sinó dialectes». Per això creu que és una «lley d’evolució literària» que una literatura atorgue a un dialecte el predomini, però tal situació només és factible quan és el resultat d’un procés històric i d’un consens social. No considera que siga aquesta la situació de la literatura catalana del moment. Per això adverteix del

perill d’adoptar de cop y volta un dialecte com a única llengua literària, avans d’haverse enfortit ab aquella lluita natural, avans d’haver ponderat la seva superioritat ab sos afins, avans d’haverse penetrat dels elements generals de la llengua y haversen assimilat els necessaris. Llavores si que l’empobriment vindría avans que la riquesa, el desús avans del ús complert, l’estancament avans de la corrent, y se pot dir que la mort avans de la vida.

I, en conseqüència, recomana als escriptors de les diferents terres de llengua catalana que

pensi cadascú que son dialecte es el mellor per ell, perquè es la única llengua viva en sos llavis; y encara que’n vegi un altre sobreposar-se per la excel·lencia de ses obres literaries o pel major nombre y cultura de la gent que’l parlen, esperi sempre cadascú qu’ell meteix o altres podràn demà fer prevaldre el seu; perquè no son les llengues les que fan als genis y llurs obres, sinó els homes els que fan les llengues per poètica inspiració. No’ns deixem encegar per una resplendor mudable ni seduir per un ideal d’unitat esterna enemiga de la vivesa de les coses.