Antoni Ferrando Francés - Fabra, Moll i Sanchis Guarner (2a ed.)

les persones competents per formar tal Acadèmia o Institut s’han de cercar allà ont son. Mentres no progressem més en estudis filològichs, serà molt difícil trobar les persones suficients per emprendre la tasca de la gramàtica; però s’ha de fer tot lo que’s puga. Per axò caldria que’l Congrés acordàs procurar medis pecuniaris a alguns joves que demostrin dots per la filologia, per enviarlos a Alemània, empori de dita ciència, a fi de que poguessen rebre la preparació indispensable per empendre l’obra de la nostra gramàtica (Alcover, 1908: 488).

És potser per aquestes reserves d’Alcover, que Fabra probablement li havia comunicat, que Prat de la Riba, flamant president de la Diputació de Barcelona, no creà, el 1907, una Acadèmia de la Llengua Catalana, sinó l’Institut d’Estudis Catalans (IEC), «que tindrà per objecte la superior investigació científica de tots els elements de la cultura catalana». Però no és sobrer recordar, ara i ací, que la iniciativa va ser fruit de la connivència de Prat de la Riba, el discret impulsor polític del Congrés de 1906, amb tres dels cinc membres de la Comissió organitzadora tècnica d’aquest, concretament del vicepresident Antoni Rubió, del secretari Josep Pijoan i del vocal Jaume Massó. Tots tres i Josep Puig i Cadafalch, Pere Coromines, Joaquim Miret, Guillem M. de Brocà i Miquel dels Sants Oliver, foren, per designació de Prat de la Riba, els membres fundadors de l’IEC. Prat es convertí en el seu president nat.

Encara que la celebració del Congrés afavorí les proclames de pancatalanitat, el fet és que, entre els vuit membres fundadors de l’Institut, només n’hi havia un de no principatí, el mallorquí Miquel dels Sants Oliver, aleshores molt vinculat a Barcelona. Els altres dos membres de la Comissió organitzadora tècnica del Congrés que restaren fora de la composició inicial de l’IEC foren Alcover i Casas Carbó, que tant s’hi havien distingit per les seues intervencions pancatalanistes. Ben mirat, l’Institut d’Estudis Catalans, dominat pels noucentistes, fou concebut com una institució del Principat i al servei d’aquest, i només a partir del Ple de l’IEC de 13 de novembre de 1915 es creà la figura del corresponent amb l’objectiu de tenir representació dels diferents «països de llengua catalana» i de l’estranger, i d’assegurar així la influència de l’Institut en tot el domini lingüístic i en l’àmbit internacional. En tot cas, els corresponents haurien de ser «persones eminents que ademés s’hagin distingit en els seus estudis sobre Catalunya o en les relacions de servei o amistat que hagin prestat a l’Institut o a ses seccions» i «no tindrien altres drets que els honorífics i haurien de residir naturalment fora de Barcelona». Cal assenyalar, però, que en la primera fornada de nomenaments va ser elegit el canonge valencià Josep Sanchis Sivera, deixeble de Roc Chabàs, que havia mort el 1912. En certa manera, fou també un reconeixement al mestre, que havia col·laborat generosament amb l’IEC.

Una institució destinada a potenciar «tots els elements de la cultura catalana», com era l’ IEC, difícilment podia ser aliena al problema de la fixació del corpus de la llengua. I fou, una vegada més, el clarivident Prat de la Riba el qui, el 1910, decidí reorganitzar l’IEC en tres seccions, que es constituïren el 1911, i atribuir a una d’elles, la Secció Filològica o Institut de Llengua Catalana, l’encàrrec de fixar la normativa gramatical i lèxica. Dels seus set membres inicials (Antoni M. Alcover, Lluís Segalà, Pompeu Fabra, Àngel Guimerà, Joan Maragall, Frederic Clascar i Josep Carner), només l’inevitable Alcover era de fora de Catalunya. Es perdé una segona oportunitat d’integrar-hi valencians tan prestigiosos com Teodor Llorente i Olivares, aclamat el 1906 a Barcelona com a l’únic patriarca vivent de la Renaixença –feia molts pocs anys que havien mort el principatí Jacint Verdaguer i el mallorquí Marià Aguiló–, o el canonge Roc Chabàs, expressament recomanat per Schädel com a persona idònia per a la institució filològica que havia proposat a Alcover. Car, a diferència de la coetània Acadèmia de la Llengua Basca, l’IEC no va institucionalitzar la representativitat territorial, condició bàsica perquè tot l’àmbit lingüístic s’hi veiés representat adequadament. El fet és que, el 1913, un IEC sense cap valencià entre els seus membres aprovava unes Normes ortogràfiques per a tota la llengua catalana (1913), concebudes com a compatibles per als seus quatre grans dialectes. El Congrés de 1906 començava a donar els seus fruits, però no sense entrebancs, sobretot al País Valencià.

8. Alcover vist per Llorente i, sobretot, un examen crític del patriarca de la Renaixença sobre la situació de la llengua al País Valencià

Ja hem vist que el Congrés va tenir un cert eco en la premsa valenciana gràcies a la presència de Teodor Llorente a Barcelona. Però al País Valencià no hi havia base social suficient per a provocar una mínima atenció a l’estudi de la llengua ni per qüestionar l’ statu quo lingüístic. Per això són d’un notable interès, per la lucidesa de l’anàlisi i per provenir de qui provenien, les declaracions de Teodor Llorente a Las Provincias («El Congreso Internacional de la Lengua Catalana», 12-XI-1906, p. 1), en què completa el diagnòstic que havia fet a El Noticiero Universal , de Barcelona. Heus ací les paraules de Llorente, amb indicació, en cursiva, dels fragments que Alcover va seleccionar per a la ressenya que en feu al volum III del Bolletí (pp. 247-248):

Nada pensaba escribir sobre el Congreso Internacional de la Lengua Catalana. Y no per desabrimiento ciertamente, sino por llevar entre manos trabajos que me roban el tiempo, y además porque la reseña de aquella Asamblea ya se publicó en Las Provincias , y de mi opinión sobre ella me arrancaron los diligentes redactores de El Noticiero Universal algunas manifestaciones, reproducidas en la prensa valenciana. Pero mis queridos compañeros de Redacción, atribuyendo sobrada importancia á mis escritos, no se avienen á que se los ragatee tanto, y me instan y me apremian para que, por lo menos en estos asuntos literarios, siempre gratos para mí, sea más asidua mi colaboración. Diré algo, pues, aunque ya parezca trasnochado, de aquel Congreso, con tanto entusiasmo recibido en Cataluña, y que no debió pasar casi inadvertido, como pasó, en Madrid y el resto de España , y algo diré también de otras cosas que vi y me llamaron la atención en la próspera capital del Principado.

Dije á El Noticierio Universal que, á mi parecer, el Congreso de la Lengua Catalana, lejos de ser un alarde político, como algunos sospecharon, tenía carácter exclusivamente literario, demostrándolo así la significación de las respetables personas que lo iniciaron y organizaron. El principal iniciador fue el reverendo Dr. D. Antonio María Alcover, vicario general de la diócesis de Palma de Mallorca, y á quien llaman algunos con razón «el apóstol de la lengua catalana». Voy á hablar de él con mucho gusto, pues aunque su «apostolado» le llevó á Valencia (y creo que más de una vez), como nosotros los valencianos nos interesamos tan poco en lo que á él le preocupa tanto, no es aquí tan conocido el dignísimo hijo de Mallorca como debiera serlo.

El Dr. Alcover es un sacerdote excelente y ejemplar, y desempeña escrupulosamente el cargo de confianza que sobre él pesa; pero en la pacífica Mallorca el vicariato general debe dejarle bastante tiempo libre, y él lo dedica, con actividad maravillosa, al cultivo de su lengua natal. Ya no es joven, pero aún no es viejo; tiene todas las fuerzas de la virilidad, todo el entusiasmo del amor patrio, toda la inteligencia que requiere la obra que se ha propuesto: formar el inventario completo de todas las voces del idioma catalán (en su acepción lata, comprendiendo el valenciano y el mallorquín), que se registran en los antiguos libros y documentos, y que se conservan vivas en todos los puntos en que (con dialectación diferente) se habla esta lengua: desde el francés Rosellón hasta las riberas del Segura. Es verdad que esta obra no carece de antecedentes y de precursores. Lo fue insigne, aunque nunca bastante alabado y para mí queridísimo, el glorioso maestro Mariano Aguiló. Mientras otro maestro, no inferior a él, Milá y Fontanals, tras pesada labor en bibliotecas y archivos, resucitaba en la cátedra la casi olvidada literatura catalana, y Rubió hacía reflorecer su poesía en los cantos de Lo Gayter del Llobregat , Aguiló, compartiendo el trabajo de estos dos regeneradores, emprendía otro más rudo, yendo de pueblo en pueblo, registrando y recogiendo por todas partes el habla genuina de campesinos y montañeses, sus canciones, sus leyendas, todo lo que podía servir para tres obras en que puso gran empeño: el léxico, el cancionero y la bibliografía catalana. ¡Cuántas veces, los amigos de D. Mariano, vimos con asombro en su casa aquellas arcas ó papeleras, su tesoro, que con amor de artista había exornado con la primorosa taracea mallorquina, y cuyos numerosos cajones y cajetines guardaban, bien clasificadas, las papeletas de las innumerables palabras recogidas, que el exigente colector no daba nunca por suficientes para su soñado diccionario! Murió aquel patriarca del renacimiento catalán; pero no mueren del todo hombres como él; queda su obra, que alguien continuará y ¿sabéis quien es el Sr. Alcover?; pues Aguiló redivivo.