Antoni Ferrando Francés - Fabra, Moll i Sanchis Guarner (2a ed.)

Valentino.

La satisfacció de Llorente per l’èxit del Congrés pot explicar-se perquè hi va veure l’impuls que necessitava la llengua catalana per a dotar-se d’una gramàtica i d’un diccionari unitaris, al capdavall l’aspiració més sentida de la Renaixença, i perquè d’alguna manera hi devia veure la coronació dels molts dels objectius d’aquest moviment. Però el contrast entre l’impuls científic i cívic a la llengua catalana que va observar al Principat amb motiu del Congrés i la situació d’inanitat en què es trobava la llengua pròpia al País Valencià degué ser per a Llorente objecte de no poques reflexions en tornar a València. Això és, si més no, la impressió que es dedueix dels seus comentaris sobre el Congrés a Las Provincias , que, ben mirat, els va convertir en un pretext per a fer retrat molt realista sobre l’esmortida situació lingüística del País Valencià.

Val la pena que ens fixem en els punts bàsics de l’article tot just reproduït. Aquest presenta tres apartats. En el primer, Llorente exalça la tasca gegantina de mossèn Alcover en posar totes les seues energies en la confecció d’un «inventario completo de todas las voces del idioma catalán (en su acepción lata, comprendiendo el valenciano y el mallorquín), que se registran en los antiguos libros y documentos, y que se conservan vivas en todos los puntos en que (con dialectación diferente) se habla esta lengua: desde el francés Rosellón hasta las riberas del Segura». Mai no havia estat Llorente tan explícit públicament pel que fa al nom de la llengua. Llorente veu en Alcover la garantia de la continuïtat de la tasca que havia emprès el seu mestre, Marià Aguiló.

En el segon apartat comenta les dificultats amb què ensopega el projecte de mossèn Alcover per manca d’una col·laboració suficient a tots els indrets del país. Constatació que el duu a denunciar la poca collaboració que ha rebut dels valencians i, en particular, la nul·la de Lo Rat Penat i a presentar ben críticament el panorama dels estudis lingüístics entre els valencians. Llorente no sols no té pèls a la llengua a l’hora de constatar l’escassa solvència científica de les tres principals aportacions valencianes vuitcentistes a la lexicografia, el Diccionario Valenciano-Castellano (1851), de Josep Escrig, l’ampliació que en feu Constantí Llombart (1887) i el Diccionario general valenciano-castellano (1891), de Joaquim Martí Gadea, sinó que, amb la contundent afirmació que «no hay gramática valenciana», ignora els Apuntes para una gramática valenciana popular (1894), de Josep Nebot i Pérez, fins a aleshores l’únic gramàtic del valencià, i denuncia l’anarquia gramatical de la major part dels qui escriuen en valencià, ja que els seus coneixements sobre la llengua es troben «á pocos grados sobre cero», amb l’«excepción honrosa» del «meritísimo» Dr. Roc Chabàs. Llorente, que havia intentat que l’il·lustre canonge viatgés a Barcelona, lamenta ací la seua absència al Congrés, en una possible velada al·lusió als escassos mèrits de qui hi va ser l’invitat valencià per excel·lència, el pare Lluís Fullana, a qui ignora completament. De fet, Llorente ignora, a excepció de Chabàs, a tots els valencians inscrits al Congrés.

Però l’apartat que potser té avui més interès és el tercer i últim, que és precisament el que reproduí Alcover al seu Bolletí . Llorente, que sempre havia separat nítidament la qüestió lingüística dels avatars polítics, reconeix el vessant polític del Congrés en preguntar-se sobre els «límites» de les seues «aspiraciones» i en atribuir al seu propòsit reivindicatiu «su éxito popular, entusiasta, ruidoso, brillantísimo, trascendental». Certament, no eren les qüestions gramaticals les que van atraure l’adhesió de tanta gent –ens diu una vegada més–, sinó la «defensa de su lengua propia, el principal elemento quizás de su existencia regional, de su existencia autonómica, de su existencia nacional, si hay algún loco soñador que à tanto llega», de manera que «más que asamblea literaria parecía aquello una gran fiesta patriótica». I acaba amb un acte de fe en els drets de la llengua catalana, que obliga a matisar més d’un judici pejoratiu sobre la lleialtat lingüística del vell patriarca de la Renaixença: «estuve siempre convencido, y lo estoy más cada dia, que contener, reprimir, extirpar esa lengua, como algunos pensaron, es insensato, y algo peor que insensato: es imposible».

Aquestes declaracions de Llorente van ser sens dubte les més lúcides de totes les que van formular els valencians a propòsit del Congrés. Llorente era sabedor que el Congrés havia proclamat la voluntat de «restaurar, […] reintegrar la nostra llengua en tot el seu primitiu esplendor, i també en tots els seus drets», i s’hi adherí. Certament no podia, o no volia, reivindicar la cooficialitat del català tal com feien els prohoms del Principat, perquè això hauria implicat l’automarginació dins de la classe social a què pertanyia, però va ser contundent a l’hora d’exigir el reconeixement del català com a llengua de cultura.

A pesar de l’edat i dels problemes de salut, Llorente, fidel als ideals unitaristes de la Renaixença i a l’amistat amb els seus grans protagonistes a Catalunya i a les Balears, s’afanyà a presentar-se de nou a Barcelona, el 1908, per a participar en l’homenatge a Jacint Verdaguer i Manuel Milà, i el 1909, per a participar en el que s’hi dedicà a Marià Aguiló. I, a València, intensificà les manifestacions favorables a la unitat de la llengua en un context d’anticatalanisme creixent per part dels republicans davant el triomf del catalanisme polític. Així, en unes declaracions a Terra Valenciana (22-V-1909), afirma que «tot lo que siga apretar els llassos de germania entre València y Catalunya, proclamar la unitat de nostra llengua, de nostra rassa, de nostre esperit, és una de les coses que més me plauen». Ben segur, no devia ser aliè a aquesta actitud tan decidida el record de les grans trobades dels homes de la Renaixença que el Congrés de 1906 degué suscitar en ell. No altrament es poden interpretar les entranyables paraules que dedicà, en les seues breus intervencions al Congrés, a Joaquim Rubió i Ors i a Marià Aguiló.

Bibliografia

AGUILÓ, Marià (1988): Obra en prosa , a cura de Margalida Tomàs, Palma/Barcelona, Departament de Filologia Catalana i Lingüística General (UIB) / PAM

[ALCOVER, Antoni Maria (ed.)] (1908): Primer Congrés Internacional de la Llengua Catalana (1906) , Barcelona, Joaquim Horta.

BADIA, Antoni M. (2004): «El Primer Congrés Internacional de la Llengua Catalana com a precedent de la normativa composicional», en Antoni M. Badia, Moments clau de la història de la llengua catalana , València, PUV, pp. 501-515.

Bolletí del Diccionari de la Llengua Catalana [ Bolletí ], III (1906-1907), fascicle octubre-novembre-desembre.

CLIMENT, Josep Daniel (2005): L’interés per la llengua dels valencians. 1. Els precedents de la unificació ortogràfica (1900-1930) , València, Consell Valencià de Cultura.

CUCÓ, Alfons (1971): El valencianisme polític (1874-1936) , València, col. Garbí, 2.

FERRANDO, Antoni (1989): «Presència valenciana al I Congrés Internacional de la Llengua Catalana (1906)», Caplletra , 4 (primavera 1988 [1989]), pp. 167-178.

FERRANDO, Antoni (2006 a ): «Els valencians i el valencià al Primer Congrés Internacional de la Llengua Catalana», Estudis Baleàrics , 82/83 (maig 2005-gener 2006), pp. 137-153.

— (2006 b ): «El Primer Congrés Internacional de la Llengua Catalana (1906): repercussions al País Valencià», en Maria Pilar Perea i Germà Colón (eds.): El Primer Congrés Internacional de la Llengua Catalana. Reflexos i projeccions , Castelló de la Plana, FGCD, pp. 103-138.