Antoni Ferrando Francés - Fabra, Moll i Sanchis Guarner (2a ed.)

Aquestes paraules, publicades l’any 1918 en la revista pancatalanista Nostra Parla , no desmenteixen la visió nacional de la llengua que Fabra defensava, però probablement no són alienes a les reticències d’alguns sectors valencians i baleàrics davant la normativa de l’Institut d’Estudis Catalans, qüestionada també per una minoria d’escriptors i erudits principatins. Recordem, d’altra banda, que aquell mateix any s’havia produït el trencament entre mossèn Alcover i l’Institut.

Siga com siga, Fabra no es deixa endur per les dificultats ni altera, per això, les seues conviccions integradores, ni deixa d’insistir en la coresponsabilitat de catalans, valencians i baleàrics en la tasca de depuració de la llengua comuna. Ben al contrari, defensa aquestes posicions des de les més diverses tribunes.

Coberta del número 1 de la revista Nostra Parla (1918).

Així, gràcies al resum publicat a Nostra Parla del contingut d’una conferència que Fabra impartí el 1919 amb el títol «La unitat lingüística de Balears, Catalunya, Rosselló i València» (que, per cert, formava part d’un cicle de conferències «sobre la unitat substancial dels pobles de llengua catalana»), ens assabentem que l’il·lustre lingüista hi abordà amb claredat i contundència alguns conceptes bàsics de lingüística i filologia aplicats al català i reiterà els seus criteris de com havia d’abordar-se el procés de codificació. Entre aquells, val la pena de remarcar l’èmfasi en la unitat de la llengua, que corrobora amb l’examen d’alguns trets morfològics i sintàctics, a pesar de la diversitat de denominacions regionals amb què és coneguda.

Aquesta diversitat onomàstica no justifica unes preteses llengua valenciana i llengua mallorquina diferents de la catalana, ja que de fet el valencià és, filològicament, una part del dialecte occidental, i el mallorquí, de l’oriental, que són, en rigor científic, els dos grans dialectes de l’idioma.

Pel que fa a la proposta de codificació, Fabra hi insistí, una vegada més, en la possibilitat de refer la unitat de la llengua literària sense la imposició de cap dialecte i en l’estratègia convergent de depuració en cada un d’ells.

Un discurs similar és el que podem observar en el parlament que pronuncià a Palma de Mallorca, el 1925, amb motiu de l’homenatge a Marià Aguiló, «mereixedor de l’admiració de catalans, valencians i balears per la seva labor filològica».

Des de les Corberes franceses fins al palmerars d’Elx i des de les regions orientals d’Aragó fins a les illes daurades, existeix un grup de parlars romànics que formen un conjunt prou homogeni per ésser considerats com una sola llengua novillatina enfront de l’espanyol, del francès i de l’italià […]

L’obra de depuració i de redreçament és avui molt avançada; aprofitant els materials que ens han fornit l’estudi dels nostres autors antics i les aportacions dels parlars catalans, valencians i balears, hem aconseguit de refer esplendorosament la nostra llengua […]

No menys interessant en aquest sentit fou la intervenció de Fabra, el 1927, davant un auditori madrileny, a la qual pertanyen aquestes afirmacions:

No pude aceptar el puesto que en la Real Academia española me ofrecían, porque creí que el oficio de depurar la lengua sólo a catalanes, baleáricos y valencianos corresponde.

6. La codificació del lèxic

Fabra completà la seua tasca normativitzadora amb la publicació del Diccionari general de la llengua catalana (1932), confegit així mateix amb un criteri integrador que ja anuncia a l’article «Filòlegs i poetes» (1918):

També és incontestable que convenia d’enriquir i d’envigorir la llengua escrita amb les aportacions dels dialectes. Per això s’havia de veure amb joia que cada escriptor es complagués a usar en els seus escrits el major nombre de paraules i expressions pròpies del seu parlar regional. Això no podia perjudicar gens la unitat de la llengua escrita si era practicat per veritables literats, que tinguessin un concepte just del que és una llengua literària: cadascun d’ells, dins una morfologia i una sintaxi una, ens faria ofrena de les paraules i expressions triades del seu parlar, unint al desig de veure-les incorporades a la llengua literària el propòsit d’acceptar en el seu català les paraules i les expressions aportades pels escriptors de les altres contrades catalanes.

Però això és tot diferent del que alguns pretenen, segons els quals cadascú hauria d’escriure exactament en el català de la seva regió, amb totes les seves particularitats morfològiques i sintàctiques: estranya manera de treballar per la restauració de la nostra llengua literària. A tot arreu del mon, quan en un domini lingüístic s’ha produït una literatura, veiem formar-s’hi, i regnar per damunt de la llengua parlada multiforme, una llengua literària filla d’un llarg i acurat treball de selecció i de fixació; i aixó s’esdevingué en les terres de llengua catalana, i els catalans tinguérem la nostra llengua nacional, on traspuaven a penes les diferències dialectals de la llengua parlada.

Així doncs, per a l’accés d’un determinat mot al Diccionari normatiu no calia altra condició sinó que els escriptors l’elevessen a la categoria de mot literari, independentment del seu origen geogràfic. En aquest sentit, Fabra remarcava en l’article «L’obra de depuració del català» (1924): «el que la llengua literària deu a Verdaguer, que sabé aportar-hi un gran cabal de mots desconeguts del parlar ciutadà», així com també «les aportacions dels escriptors mallorquins i gironins».

En conseqüència, no hi trobarem mots com el pretès mossarabisme valencià xicon , reservat generalment als usos orals, però sí els geosinònims noi , xiquet i al·lot , d’ús literari en els seus respectius àmbits dialectals. A vegades hi són consignades de forma exclusiva, pel fet de ser les més comunes al Principat, variants formals com fonoll , rodó , ronyó , en detriment d’altres de menys esteses però generals en la llengua medieval i més genuïnes des del punt de vista etimològic, com són fenoll , redó , renyó . En altres ocasions, es recullen dues variants formals, si són avalades per l’ús o per una tradició literària, consolidades en qualsevol dels grans dialectes de l’idioma. És el cas de nansa i ansa . Ara bé, aquestes només són excepcions a la norma de fixar una sola forma, generalment la més estesa al Principat.

7. El triomf del fabrisme

Entre 1931 i 1934, Fabra pogué veure coronat l’esforç de quaranta anys de treball: al Principat, els Jocs Florals, últim reducte antinormista, s’hi plegava; al País Valencià, els principals intel·lectuals i les associacions culturals més representatives acordaven seguir les anomenades Normes de Castelló, versió reduïda de l’ Exposició ortogràfica publicada per Fabra el 1917; a les Balears, un Alcover reconciliat amb Fabra consentia que el seu deixeble Francesc de B. Moll escrivís i hi divulgués la normativa que havia combatut d’ençà del trencament amb l’Institut. Per fi, tota la comunitat catalana, gràcies als criteris i al tacte exquisit de Fabra, havia aconseguit de redotar-se d’un vehicle unitari d’expressió escrita.

S’imposaven així, arreu del domini lingüístic, els dos objectius bàsics que va perseguir Fabra en la seua tasca de redreçament del català literari: aconseguir la màxima cohesió interna de la llengua mitjançant la integració dels grans dialectes en la fixació de la normativa i fomentar la màxima diferenciació del català enfront de les llengües veïnes mitjançant l’eliminació de tota mena d’interferències. En aquest sentit, el recurs a algunes solucions lingüístiques de la llengua medieval, que Fabra recomanava als escriptors de les altres regions de l’idioma, sempre que tinguessen continuïtat en la llengua parlada o fossen fàcilment vehiculables, no podia tenir altra finalitat que la d’afavorir les solucions més genuïnes.