Antoni Ferrando Francés - Fabra, Moll i Sanchis Guarner (2a ed.)

L’eufòria per la consolidació de la unitat ortogràfica de la llengua arreu dels Països Catalans durà poc de temps. Com ja ha estat dit, el triomf de l’alçament militar de 1936 eliminà en la pràctica els resultats d’una tasca pacient i laboriosa, paral·lela als esforços per recobrar la personalitat política perduda arran de la guerra de Successió.

La doctrina oficial del nou règim sobre les diverses manifestacions lingüístiques de l’Estat altres que la castellana o espanyola quedà molt ben sintetitzada en el Catecismo patriótico español , aprovat pel Ministerio de Educación pel març de 1939: «Los dialectos principales que se hablan en España son cuatro: el catalán, el valenciano, el mallorquín y el gallego». No hi havia, doncs, cap llengua catalana. Ara bé, així com en la lluita per l’autogovern calia començar novament de zero, ni les armes ni la repressió no aconseguiren destruir l’obra sòlida edificada per Fabra.

Durant els llargs anys del franquisme no es produí pràcticament cap escletxa en l’adhesió a la normativa fabriana, ni tan sols en les regions d’acceptació més problemàtica. L’adhesió massiva als actes commemoratius del centenari del naixement de Fabra celebrats el 1968 no ens pot sorprendre, car van ser l’homenatge popular a un dels homes que més havien contribuït a salvar la nostra identitat. I això s’apreciava particularment en aquells moments difícils.

8. El compromís nacional de Fabra

La visió integradora de la codificació fabrista és indestriable del compromís del filòleg barceloní per la reunificació cultural de les terres de llengua catalana, que solia designar amb els noms de Catalònia o magna Catalunya . No sols col·laborà en projectes d’idèntica orientació ideològica, sinó que hi participà activament. En aquest sentit, val la pena recordar la seua estreta vinculació amb els homes i les activitats de Nostra Parla (1916-1924) i, especialment, de Palestra (1930-1939), organitzacions, totes dues, de caràcter patriòtic i presents arreu del domini lingüístic.

En el discurs inaugural de Palestra (30 de novembre de 1930), Fabra, el seu president, proclamà sense embuts la seua concepció sobre l’abast geogràfic de la pàtria:

La Pàtria és la terra i el Poble, tot allò que el poble pot fer damunt d’aquesta terra, tant la llengua com l’economia, com la història, com totes les manifestacions de la terra i de l’esperit catalans són matèria de patriotisme.

[…]

Volem que aquest patriotisme sigui ample i que abasti tota la magna Catalunya, les terres germanes de Llengua Catalana.

Poc temps després, en l’article «La finalitat patriòtica de Palestra» (1 de març de 1932), insisteix en la mateixa idea:

I aquesta Pàtria a alliberar, Palestra voldria que la nostra joventut la veiés no solament a les terres del Principat, sinó en totes aquelles on la nostra llengua és parlada, terres que si en altre temps formaven una sola unitat política, avui, en conservar viva la nostra llengua, segueixen demostrant la nostra unitat nacional i, amb el renaixement que s’inicia, demostren també llur voluntat de refer en el futur el vell patrimoni dels nostres passats. Així Palestra es preocupa de mantenir viva la germanor entre les terres de llengua catalana, estenent envers elles el seu esperit i les seves delegacions, i convidant el jovent de les Balears i de València a aquests fogars de germanor que són els seus campaments.

Vint dies després, Fabra denunciava, en un escrit dirigit a la Junta General de Palestra, els obstacles que la Constitució republicana espanyola imposava a la lliure relació entre Catalunya, el País Valencià i les Illes:

Uns articles de la Constitució de la República espanyola, obstacles legals nous, inexistents fins ara, volen privar el nostre acostament polític, en una eventual federació de totes les terres catalanes. Però si hi ha qui vol posar obstacles a la nostra unió política, no hi ha qui ens pugui privar de mantenir una sincera i cordial germanor espiritual entre les terres que foren una sola per llur història, que ho són avui encara per la llengua i que esperem que seguiran essent-ho demà per la voluntat de llurs fills. És per això que us proposo que aquesta Junta General vulgui trametre una fèrvida salutació als nostres germans de València i de Mallorca, testimoniatge d’afirmació de la nostra unitat nacional.

Conseqüent amb aquestes conviccions, Fabra també denuncià, en un discurs adreçat al president Macià el dia 9 de maig de 1932, que l’article 2 del projectat Estatut d’Autonomia de Catalunya de 1932 postergava l’ús del català en les relacions oficials del Principat amb el País Valencià i les Illes Balears.

No havent aconseguit en l’Estatut aprovat pel parlament espanyol l’objectiu que perseguia, Fabra intensifica la seua reivindicació en els moments de canvi que generà la resposta popular a l’alçament militar del general Franco, participant en activitats que buscaven els mateixos objectius. A l’època de la contesa bèl·lica pertany aquest fragment del seu article «La llengua catalana en la cultura» publicat el 1937 (1980: 181):

I ha calgut que vingués la República perquè [el català] fos admès a l’escola, a la Universitat, als organismes oficials; perquè, en fi, li fos reconeguda l’oficialitat dins el territori de Catalunya. Manca, però, encara, que aquesta sigui reconeguda en totes les terres hispàniques de llengua catalana!

Una darrera prova del compromís de Fabra amb la sort nacional de les terres catalanes és la visita que feu a Valencia, pel juliol de 1937, per a participar, junt amb Carles Salvador, en els debats i la redacció de la ponència conjunta catalano-valenciana en defensa de la cultura comuna.

9. Vigència i problemes de l’ideari fabrista

Avui, cinquanta anys després de la mort de Fabra, tenim la satisfacció de veure reconegudes a la major part del domini lingüístic algunes de les nostres aspiracions d’autogovern i una part dels nostres drets lingüístics. Tanmateix, des del punt de vista de l’articulació espiritual entre totes les terres de llengua catalana, la situació dista molt de ser acceptable.

La ideologia «autonòmica», per dir-ho d’alguna manera, tendeix a afeblir els llaços que ens uneixen a catalans, valencians i baleàrics. Entre altres raons, potser perquè no s’ha trobat el punt dolç entre el discurs cultural i el polític.

També, des del punt de vista de la cohesió lingüística, hi ha raons per a la preocupació. Ningú, entre els usuaris lleials de l’idioma, no discuteix els mèrits de la codificació fabrista, però la ideologia «autonòmica» i un pseudomodernisme espanyolitzant han conformat ideologies i pràctiques lingüístiques que tendeixen a aigualir el sentit «nacional» de la codificació fabriana.

L’atac més sistemàtic i directe contra el fabrisme procedeix del País Valencià i s’ha produït arran de la transició política. La seua incidència social s’ha d’explicar pels dèficits de lleialtat lingüística d’una gran part dels valencians. En efecte, grups que compten amb el suport decisiu o amb la tolerància interessada dels sectors dominants de l’Estat i de la mateixa comunitat autònoma hi han generat unes propostes ortogràfiques i gramaticals i una ideologia secessionista amb la finalitat d’impedir la recuperació d’una consciència lingüística unitària i la integració del País Valencià en l’esforç col·lectiu de redreçament cultural i social de la llengua que compartim.

La filosofia lingüística d’aquests grups es pot il·lustrar a bastament amb uns pocs exemples: si Fabra havia recomanat la forma àcid amb - d final, per harmonia amb les altres llengües de cultura pròximes, els secessionistes valencians propugnaran acit amb - t final; si Fabra havia optat pel dígraf tx de fletxa , aquests recomanaran la ch castellana; si Fabra havia fixat un sistema d’accentuació clar i precís, els artífexs de l’invent ortogràfic valencià deixaran als usuaris la llibertat d’accentuar al seu gust.