Antoni Ferrando Francés - Fabra, Moll i Sanchis Guarner (2a ed.)

— (2008): «La presència valenciana al Congrés de 1906, punt de partida dels moviments reivindicatius de la llengua pròpia al País Valencià (1906-1918)», en A. Ferrando (ed.): El primer Congrés Internacional de la Llengua Catalana i el País Valencià. Els reptes del futur , Catarroja/Barcelona/Palma de Mallorca, Afers, pp. 97-176.

FERRANDO, Antoni; Miquel NICOLÁS (2011): Història de la llengua catalana , Barcelona, UOC

FISHMAN, Joshua (2000): «Pompeu Fabra i el Primer Congrés Internacional de la Llengua Catalana», en J. Ginebra et alii (eds.): La lingüística de Pompeu Fabra , vol. I, Alacant, IIFV/URV, pp. 41-55.

GINEBRA, Jordi (2019): «La llengua de Verdaguer vista per Fabra», Anuari Verdaguer , 27.

GRAU, Josep (2006): La Lliga Regionalista i la llengua catalana , Barcelona, PAM

MASSOT I MUNTANER, Josep (1996): «Marià Aguiló, precursor d’Antoni M. Alcover», Lluc , 790, pp. 26-28.

— (2006): «Marià Aguiló, mentor i amic de Jacint Verdaguer», Anuari Verdaguer , 14, pp. 157-199.

— (2017): De València i Mallorca , València, PUV

PEREA, Maria Pilar (2006): El centenari del Primer Congrés Internacional de la Llengua Catalana , Barcelona, Biblioteca de Catalunya.

PEREA, Maria Pilar; Germà COLÓN (2006) (eds.): El Primer Congrés Internacional de la Llengua Catalana. Reflexos i projeccions , Castelló de la Plana, FGCD

ROCA RICART, Rafael (2007): Teodor Llorente, líder de la Renaixença valenciana , València, PUV

— (2010): «Teodor Llorente i la llengua dels valencians», Caplletra , 49 (Tardor 2010), pp. 43-63.

1. La dimensió històrica del lingüista

Si després de quatre segles de subordinació lingüística i cultural, podem parlar de recuperació de la unitat literària de la llengua que compartim catalans, valencians i baleàrics, aquest mèrit l’hem d’atribuir, en gran mesura, a un home excepcional: Pompeu Fabra. Ens ho recordava, fa ja unes quantes dècades, Josep Pla amb aquestes paraules:

Fabra ha estat el català més important del nostre temps, perquè és l’únic ciutadà d’aquest país que, havent-se proposat d’obtenir una determinada finalitat pública i general, ho aconseguí d’una manera explícita i indiscutible. En aquest sentit, no hi ha ningú més que s’hi pugui comparar. El destí de Fabra ha estat únic, gloriós, exclusiu. Feia molts anys, feia moltes dotzenes d’anys, que no s’havia produït en el nostre país un cas semblant. En el nostre temps concretament totes les empreses de caràcter col·lectiu i els homes que s’hi posaren davant tingueren un destí mancat, foren emportats avall per una catàstrofe sense precedents. De l’inenarrable, fabulós naufragi, només queda dempeus una obra i una figura: la figura i l’obra de Pompeu Fabra.

2. La transcendència d’una codificació ben feta

És cert que la tasca de Fabra no hauria tingut la transcendència que ara podem constatar sense un context favorable: l’esforç col·lectiu d’unes minories molt conscienciades que, ja en l’àmbit cultural, ja en el polític, lluitaren, des dels més diversos angles ideològics, per uns mateixos ideals.

A Catalunya, la institucionalització d’un Estatut d’Autonomia (1932) coronà aquell esforç. A les Illes Balears, l’apostolat lingüístic de mossèn Antoni M. Alcover i de Francesc de Borja Moll i unes quantes singularitats literàries reafirmaren l’adhesió tel·lúrica a la llengua d’un poble que, durant segles, a penes n’havia escoltat cap altra. Al País Valencià, també unes minories molt actives miraran de sacsejar l’alienació cultural d’un poble molt castigat pels vents de ponent. El fruit madur d’aquell esforç fou l’acord cívic que es va plasmar en les Normes de Castelló (1932).

Amb el suport actiu dels règims totalitaris d’Alemanya i d’Itàlia, i la inhibició dels estats democràtics d’Occident, l’alçament de Franco de 1936 posà punt final a aquells esforços col·lectius de recuperació nacional. En realitat, fou una derrota més, «sens dubte, la més eficaç des del punt de vista de la cohesió cultural de les terres catalanes», en una llarga història de derrotes i de moviments de redreçament.

Amb una diferencia, però, respecte de les anteriors: quan triomfà l’alçament militar, Pompeu Fabra ja havia acomplit la seua tasca tècnica de modernització, depuració i unificació del català. La vehiculació d’aquesta tasca havia estat limitada pel que fa a l’abast social i temporal, però, a partir de la seua obra, comptàvem amb una eina difícilment destructible, de tan ben feta com era i tan ben acceptada arreu del domini lingüístic català.

No són cap casualitat aquelles paraules pronunciades reiteradament per Queipo de Llano, un dels capitosts de la rebel·lió militar de 1936, abans de l’ocupació de Barcelona: «Cuando la guerra haya terminado, Pompeyo Fabra y sus obras irán arrastradas por las Ramblas». I tampoc no és cap casualitat la prohibició en la postguerra d’editar textos catalans amb la normativa fabriana. Són dades que confirmen la transcendència de l’obra de Fabra.

Amb la codificació fabriana se superaven dos segles de desorientació lingüística, provocada per la pèrdua d’oficialitat del català arran dels anomenats decrets d’annexió dels regnes de València (1707) i d’Aragó a Castella (1715-1716), i es coronaven els esforços més dispars de la Renaixença per retrobar una llengua literària vàlida per a tot el domini lingüístic. Avui hem d’estar agraïts a En Fabra i a tots aquells gramàtics, escriptors, editors i lectors que, tot seguint les pautes marcades per ell, van assegurar el triomf d’una codificació lingüística que situa la llengua catalana en un lloc comparable al de les altres llengües de cultura del nostre entorn.

El secret de l’èxit de la codificació fabriana rau en la solidesa dels seus fonaments: tot basant-se en el parlar viu de Barcelona, depurat de castellanismes i vulgarismes, Fabra elaborà un model de llengua literària que, amb unes mínimes variacions morfològiques, fos compatible amb tots els altres grans dialectes de la llengua. La depuració només podia ferse prenent com a base la uniforme llengua literària medieval, compartida per totes les terres catalanes. Assegurava així la unitat lingüística en el temps i en l’espai. En el temps, perquè el model propugnat expressava la continuïtat de la rica tradició medieval, interrompuda per segles de decadència dels usos cultes de la llengua. En l’espai, perquè permetia un model de llengua en què poguessen sentir-se còmodes els parlants de tot el nostre àmbit lingüístic.

3. El procés de reconstrucció d’una llengua nacional

A continuació mirarem d’explicitar succintament els criteris que presidiren la codificació fabriana, tot seguint un fil conductor cronològic que permeta copsar-ne l’evolució. Ho farem sobretot a partir de l’antologia La llengua catalana i la seva normalització (1980), de Francesc Vallverdú, i de diversos estudis de Joan Solà i de Mila Segarra.

És ben conegut que el jove Fabra participava dels projectes de normativització que propugnava la revista L’Avenç . Els seus promotors estaven convençuts que, per tal de posar punt final a les interminables polèmiques entre els partidaris del «català acadèmic» i del «català que ara es parla», que entrebancaven els intents de convertir el català en una llengua apta per a tots els registres, calia adoptar el parlar de Barcelona com a base de la futura llengua literària unificada. No sols el consideraven superior als altres dialectes catalans, sinó que havien arribat a la conclusió que la incompatibilitat entre determinades solucions dels diferents dialectes feia inviable qualsevol altra proposta.