Antoni Ferrando Francés - Fabra, Moll i Sanchis Guarner (2a ed.)

Una vegada fixat i depurat de castellanismes, el que calia era proposar-lo a la resta de catalanoparlants com a model a imitar. L’ Ensayo de gramática del catalán moderno de Fabra, descripció del barceloní col·loquial publicada el 1891, responia, si fa no fa, a aquests paràmetres. Ben aviat, però, Fabra, gràcies als seus estudis, a les orientacions de Marià Aguiló i als seus contactes directes amb els parlars septentrionals de Catalunya, s’adonà de la inviabilitat de la proposta, tant per raons historicolingüístiques com sociolingüístiques, si hom volia bastir una llengua de cultura sòlidament arrelada en el passat i acceptada arreu del domini lingüístic.

Propugnava, com els seus col·legues, partir del barceloní, però, contràriament a molts d’ells, defensava la necessitat de tenir en compte la tradició gràfica medieval i d’adoptar solucions que fossen compatibles amb les dels altres grans dialectes.

Aquest canvi de sensibilitat queda apuntat ja en la seua Contribució a la gramàtica de la llengua catalana , publicada el 1898, on, tot i ser un estudi bàsicament descriptiu, recomana les solucions més genuïnes, com cases i no casas , nostre i no nostro , sabent i no sapiguent , etc., encara que no fossen les predominants en el barceloní col·loquial.

La maduració d’aquest concepte de la llengua literària s’observa clarament en el seu conegut article «Sobre diferents problemes pendents del català literari», de 1907, on sintetitza les reflexions que li suscitaren les ponències del I Congrés Internacional de la Llengua Catalana, celebrat l’any anterior. L’objectiu explícit de Fabra era convertir el barceloní en la base de la futura llengua literària, però no el «barceloní d’avui dia, sinó un barceloní tot altre, deslliurat de castellanismes, influenciat per tots els altres parlars catalans, i enriquit, refinat: el futur parlar de la futura capital de Catalònia !» En recórrer al nom de Catalònia –terme també usat per Prat de la Riba–, Fabra, a més de suggerir un corònim unitari per a toles les terres de llengua catalana, volia deixar constància de l’abast nacional del seu projecte de codificació ortogràfica, gramatical i lèxica, un projecte que, per això mateix, solia presentar com una tasca de «nacionalització».

4. La codificació ortogràfica

En celebrar-se el I Congrés Internacional de la Llengua Catalana, Fabra ja tenia molt elaborada i meditada la seua proposta de reforma ortogràfica, caracteritzada perquè no contenia cap convenció que fos «incompatible amb cap pronunciació dialectal important». Era, òbviament, la condició indispensable perquè la proposta fos acceptada arreu del domini lingüístic. Heus ací com la comentava i la valorava Fabra en l’article «De la depuració de la llengua literària» (1927):

En ortografia les dificultats nascudes de l’existència de les diferents pronúncies dialectals, no són, però, en general, difícils de resoldre: un mot com flor és en uns indrets pronunciat amb o oberta, en d’altres amb o tancada, en unes regions és pronunciat amb r final, en d’altres sense aquesta r ; però la grafia flor convé a totes les pronúncies amb que es convingui que el signe o pot ésser llegit ò o ó i que s’accepti la r muda. Variant, segons les contrades, les regles de lectura, una mateixa grafia convé a les di verses pronunciacions dialectals d’un mateix mot. I cal confessar que, quant a respectar les diferents pronúncies dialectals, el sistema de l’Institut és difícilment superable, i és que, en confeccionar-lo, es tingué sobretot en compte d’evitar les innombrables grafies dialectals (en el sentit que no convenien sinó a un sol dialecte) que pul·lulaven en el català de la Renaixença ( cosas , començan , caball , vuidar , etc.)

Vet ací, aplicat a dos mots concrets, canvi i gener , com explica Fabra en una de les seues Converses filològiques els criteris que l’han dut a triar la solució gràfica més adient:

El català antic coneix al costat de la grafia cambi la grafia canvi ; i llavors el fet de pronunciar-se canvi i no cambi en un dialecte tan important com el mallorquí, és una raó decisiva en favor de la grafia canvi … (p. 45)

Una pronunciació dialectal que no hagués traspuat mai en la llengua literària no fóra motiu prou poderós per a fer canviar la grafia tradicional d’un mot… (p. 46)

En els casos que la llengua antiga vacil·la entre dues grafies, és sempre preferible la que convé a un més gran nombre de dialectes (p. 438)

El cert és que janer és una forma que trobem llargament usada en l’Edat Mitjana (p. 95)

La llengua parlada, pero, ha mantingut la forma gener , ja que les regions que no confonen la a i la e inaccentuades diuen gener (o giner sortit de gener ). De manera que de les dues grafies antigues gener i janer , la primera convé a un major nombre de dialectes que no pas la segona (p. 494)

Efectivament, les propostes ortogràfiques de Fabra, aprovades, amb lleus retocs, per l’Institut el 1913, eren difícilment superables no sols des d’una perspectiva estructural sinó també nacional.

5. La codificació morfològica

Aquesta imprescindible unitat ortogràfica era d’aplicació més problemàtica pel que fa a la morfologia, ja que l’evolució històrica havia consagrat diferències dialectals no sempre compatibles. Fabra se’n feia ressò amb aquestes paraules, pertanyents a l’article de 1927 més amunt citat:

En morfologia és molt més difícil d’aconseguir la uniformació; no solament difícil, ans impossible: si un dialecte diu pateix i un altre patix , si un dialecte diu canto , i un altre diu cante , i un altre cant , l’adopció en la llengua escrita d’una forma única no pot ésser sense sacrificar l’una o l’altra d’aquestes variants dialectals. Sortosament, però, el català és un idioma prou homogeni perquè l’acceptació de les diferents formes dialectals no comprometi d’una manera greu la unitat de la llengua escrita.

Les formes triades del dialecte central, que són per altra banda les que gaudeixen d’una major extensió geogràfica, són les comunament adoptades encara que difereixin de les antigues ( pensem , pensés ); però aquells escriptors que en llur parlar usen altres formes tenen la llibertat d’emprar-les en la llengua escrita, sempre, però, que aquestes formes siguin formes importants dins llur dialecte i sobretot si són formes pertanyents a l’antiga llengua escrita (tals pens , cant , deim del mallorquí): ells són els qui han d’apreciar si els convé d’usar tal o tal forma de llur parlar enfront de les formes del parlar central.

Fabra era ben conscient que difícilment podia bandejar de la llengua literària unes formes conservades de forma exclusiva pels altres dialectes. però continuadores de la llengua de Ramon Llull o d’Ausiàs March. Al capdavall, n’eren ben poques i, en tot cas, no en contradeien la unitat. Ben al contrari, permetien als escriptors valencians i baleàrics de reflectir en els seus escrits unes formes prestigioses.

L’essencial, per a Fabra, era que aquests escriptors duguessen a terme una obra de depuració dels seus propis parlars, una depuració que, n’estava convençut, conduiria a la màxima convergència amb la llengua literària del Principat. Amb unes formulacions destinades a no ferir les susceptibilitats perifèriques, Fabra recomanava als escriptors no procedents del Principat d’emprendre «una obra de forta depuració del vostre idioma, encara que no us preocupéssiu gens d’acostar-vos al nostre català».