Antoni Ferrando Francés - Fabra, Moll i Sanchis Guarner (2a ed.)

Es tracta, no cal dir-ho, d’esquarterar la llengua i de crear les condicions òptimes per a la substitució lingüística. És encara massa aviat per a preveure si la recent creació d’una Acadèmia Valenciana de la Llengua podrà servir per a superar l’artificial, però molt interessada, guerra de normatives al País Valencià, però, en tot cas, és una iniciativa que podria diluir el sentit últim de la codificació i de l’ideari fabristes.

Una altra manifestació, més subtil, de l’atac contra la tasca de «nacionalització» de la llengua que Fabra perseguia, ha estat la ideologia i la pràctica lingüística dels grups que, sobretot a Barcelona, han propugnat uns models de llengua més pròxims al barceloní parlat per les noves generacions i, doncs, a un català fortament influït per l’espanyol. La finalitat confessada era escurçar les distàncies entre la pràctica literària dels llargs anys del franquisme i la llengua real del carrer. Unes distàncies provocades per la interrupció del procés de normalització social del català després del 1939, que reclogué el català escrit al petit món dels lletraferits.

En molts casos, aquest procés de necessària modernització s’ha traduït, però, en servilisme respecte de l’espanyol i en abandó de les solucions més convergents entre els diferents dialectes catalans. Recomanar, per exemple, la substitució d’ enguany per aquest any , quan, de fet, enguany és ben genuí i vivaç en la immensa majoria del domini lingüístic (només tendeix a perdre’s entre les generacions més joves de Barcelona) no sols equival a rebutjar el principi de màxima integració interdialectal defensat per Fabra, sinó que reflecteix un calc ideològic de l’espanyol, on hogaño s’ha antiquat en favor de este año . Escriure pel en lloc de per al no sols consagra la divisió entre els dialectes que practiquen la distinció en frases com «això ha estat escrit pel metge» i «això ha estat escrit per al metge» i els que no la fan, sinó que ens separa, a més, de les altres llengües de cultura més pròximes, com l’anglès ( by / for ), el francès ( par / pour ), l’italià ( da / per ) i l’espanyol ( por / para ).

Encetat el camí (potenciació de les preferències regionals i de les solucions coincidents amb l’espanyol), les conseqüències són imparables. El pas següent podria ser l’admissió, innecessària, dels castellanismes més usuals (només cal observar la pràctica diària de la TVV ) o la substitució, per exemple, en la llengua escrita del sistema unitari de combinacions binàries de pronoms febles per tres sistemes diferents, destinats a catalans, valencians i baleàrics respectivament, amb el pretext d’una millor adequació a la llengua parlada. Al final del camí tindríem una llengua catalana, una llengua valenciana i una llengua balear.

Una alternativa possible als perills del regionalisme lingüístic podria ser propugnar la generalització del barceloní com a model estàndard. L’afavoreix, sens dubte, l’asimetria entre els diferents parlars catalans quant a demografia, prestigi social, suport institucional i vitalitat etnolingüística.

Ara bé, l’anàlisi de les condicions objectives de la comunitat catalanòfona no fan, ara com ara, viable una tal perspectiva i fins i tot podria ser contraproduent d’assajar-la, com ja advertí Fuster fa quasi vint anys: «Reduir el català al barceloní serà, a curt termini, eficaç: serà també convertir el català en un idioma municipal, i fomentarà el cantonalisme». Entre altres raons, perquè el barceloní col·loquial encara és lluny de ser el model depurat i integrador que Fabra somiava convertir en el «parlar de la futura capital de Catalònia».

Per tot això plegat, conserva plena vigència el diagnòstic sobre el present i el futur del català que Fabra va fer públic en el seu discurs de presentació dels Jocs Florals de Barcelona, de 1934:

El català perilla, ara més que mai, d’esdevenir un calc de la llengua castellana. Dins un règim de bilingüisme, l’únic mitjà de resistir la influència pertorbadora de la llengua forastera, és la coneixença perfecta de la llengua materna.

Un esforç que potser molts no estan disposats a fer.

Per això, avui més que mai, ens cal reivindicar la memòria i l’obra de Pompeu Fabra. Fabra no sols treballà incansablement per transformar el català en una eina de cultura nacional, sinó que donà manta exemple de compromís amb la visió nacional de la llengua. Ens cal actualitzar i difondre, sense trair-lo, l’ideari de Fabra. Cal conscienciar els poders públics de la urgència que la llengua catalana dispose d’instruments necessaris per a estudiar i explotar els propis recursos genuïns i adaptar al seu geni els que produeixen les grans llengües de cultura. Cal articular millor la col·laboració entre l’IEC i les universitats de tot el domini lingüístic. Cal superar la fragmentació administrativa de l’autoritat lingüística. Cal afavorir la difusió d’un estàndard únic i alhora flexible i integrador, que servesca no sols per a enriquir la llengua a partir dels recursos propis, sinó per fer-nos conscientment partícips d’una comunitat de valors.

En poques paraules, cal creure’s el país.

Bibliografia

ARGENTER, Joan A. (2000) (ed.): Simposi Pompeu Fabra , Barcelona, IEC

BADIA, Antoni M. (2004): «La construcció d’una llengua moderna de cultura», en Antoni M. Badia, Moments clau de la història de la llengua catalana , València, PUV, pp. 477-572.

BIBILONI, Gabriel et al . (2013): Pompeu Fabra. 10 aspectes de l’home i l’obra , Barcelona, Diputació de Barcelona / Fundació Universitat Catalana d’Estiu / Edicions Galerada.

COLÓN, Germà (2003): «Pompeu Fabra, lexicògraf», en Germà Colón, De Ramon Llull al Diccionari de Fabra. Acostament lingüístic a les lletres catalanes , Castelló / Barcelona, FGC/PAM, pp. 372-382.

COROMINES, Joan (1971): «Pompeu Fabra», en Joan Coromines, Lleures i converses d’un filòleg , Barcelona, Club Editor, pp. 393-417.

COSTA, Joan (2007): «La sintaxi segons Pompeu Fabra (1891-1948)», en Josep Massot (coord.), Estudis de llengua i literatura catalanes. Homenatge a Joseph Gulsoy , Barcelona, PAM, vol. 2, pp. 121-146.

DURAN, Lluís (2007): Intel·ligència i caràcter. Palestra i la formació dels joves (1928-1939) , Catarroja/Barcelona/Palma de Mallorca, Afers.

FABRA, Pompeu (2005-2013): Obres completes , Barcelona, ECSA / Edicions 62; València, Edicions 3 i 4; Palma, Moll, 9 vols.

FERRANDO, Antoni (1993): «Pompeu Fabra i la unitat de la llengua catalana. Sobre el procés d’elaboració d’una llengua unitària formulat per Pompeu Fabra», Serra d’Or , 401 (maig, 1993), pp. 46-48.

GINEBRA, Jordi; Raül-David MARTÍNEZ GILI, Miquel Àngel PRADILLA (2000): La lingüística de Pompeu Fabra , Alacant, IIFV/URV, 2 vols.

GINEBRA, Jordi; Joan SOLÀ (2007): Pompeu Fabra: vida i obra , Barcelona, Teide.

LAMUELA, Xavier; Josep (1984): Teoria de la llengua literària segons Fabra , Barcelona, Quaderns Crema.

MARTÍ I CASTELL, Joan MURGADES (2018): Els principis fonamentals de la tasca normativitzadora de Pompeu Fabra , Tarragona, Publicacions URV.

PITARCH, Vicent (2011): Pompeu Fabra, l’autoritat admirada pel valencianisme , Benassal, Fundació Carles Salvador.

PLA, Josep (1969): «Pompeu Fabra», dins Homenots , primera sèrie, Obra completa de Josep Pla , XI, Barcelona, Destino, pp. 61-98.

RAFANELL, August (2011): Notícies d’abans d’ahir. Llengua i cultura catalanes al segle XX , Barcelona, A Contra Vent editors.