Antoni Ferrando Francés - Fabra, Moll i Sanchis Guarner (2a ed.)

Val a subratllar que aquesta posició no té res a veure amb cap defensa de l’anarquia ortogràfica i gramatical –encara no s’havia adoptat la unificació ortogràfica de l’Institut d’Estudis Catalans–, sinó amb la del «sentit de llibertat, qu’es l’essencial del esperit català» i que, segons Maragall, és la condició imprescindible perquè hi haja una veritable «comunió dels homes».

També el mallorquí Gabriel Alomar va aportar una comunicació, titulada «Es indispensable pera la vida i progrés de la nostra llengua, l’unificació absoluta de l’ortografia catalana?» (Alcover, 1908: 467), en què adopta una posició ben diferent de la de Fabra:

L’ortografia ve a esser la representació, externa, visible, simbòlica de la llengua. Es una clau d’unió entre les diverses formes dialectals d’aqueixa llengua, pera la comunicació escrita. Una ortografia plenament catalana, cal, doncs, que abarqui tot l’idioma català en l’extensió dels seus dialectes i subdialectes.

Dins dels treballs de la Secció Social i Jurídica, l’advocat Joaquim Casas Carbó (1858-1943), estret col·laborador de Fabra, presentà una ponència, titulada «Manera com se reforçaràn y consolidaràn els vincles de solidaritat natural entre’ls pobles de llengua catalana assegurantse el pervindre de la nostra literatura» (Alcover, 1908: 689-690), on es propugna la conveniència de coexistir diversos ritmes regionals en el procés de recuperació de l’idioma. Casas Carbó, que edità a la «Biblioteca Popular de l’Avenç» obres de valencians com Teodor Llorente, Salvador Guinot i Bernat Morales Sanmartín, va demostrar en aquesta ponència una sensibilitat especial per al valencià, ja que considerava que la delicada situació del País Valencià requeria un tracte especial. El millor comentari són les seues pròpies paraules, d’un evident toc maragallià:

En el Principat el triomf del català va essent cada dia més complet. En les altres regions el moviment de renovació llingüística no ha estat encara tant ràpit y intens, emperò apareixen senyals evidents de que no es lluny el seu esclat esplendorós. Mallorca, sobretot per boca de les seves somitats intelectuals, se sent catalana sense deixar d’esser mallorquina. El rossellonès sent vibrar la seva ànima nacional y se sent més català encara que’l català espanyol.

Emperò l’ànima catalana no se sentirà contenta i tranquila fins que senti batre a l’unisó d’ella, de ple a ple, l’ànima valenciana. Aquest allunyament secular de les dues ànimes germanes desapareixerà aviat: era propri d’un període de decadencia nacional que ja fuig. La llur vida intensa exigeix una intimitat. La mateixa lley mediterrania que ha obrat y segueix obrant sobre Catalunya, produint el seu reviscolament integral, obra també sobre Valencia.

Valencia no trigarà gaire a produir grans poetes y grans escriptors (no seràn fets isolats com fins ara) que donaràn lo més superior de llur obra en llengua valenciana. Y encara que nosaltres sentim que aquesta no es sinó una de les modalitats de la llengua catalana, no havem d’anomenarla catalana fins que’ls mateixos valencians vulguin que així s’anomeni. No es solament qüestió científica: es qüestió de sentiment.

Y un sentiment no s’imposa autoritariament. Un sentiment arriba quan es arribada la seva hora. Y no es arribada encara l’hora de que’l valencià senti la llengua que ell parla, prou identificada ab la llengua dels catalans pera poder portar abdues un mateix nom.

Però l’hora es ja arribada de que senti la propria llengua diferenciada de la castellana y se l’estimi més que no pas aquesta.

A Valencia, doncs, com en les altres regions, el cultiu de la llengua pendrà vol aviat.

Tot anirà venint i s’anirà fent.

El coneixement y la fe en la lley històrica que regeix els destins de la Nació Catalana no vol inacció. La nostra lley històrica dona un ambient favorable pera que dins d’ell treballin fructuosament les iniciatives individuals.

Aquest devenir de Catalonia es obra del temps, de les circumstancies però també es obra nostra.

Tot allò que pugui augmentar y estrènyer les relacions afectuoses entre catalans, valencians, balears, rossellonesos, algueresos, s’ha de fer. No’ns fem com caldría’ls uns ab els altres y no’ns coneixem gaire y no’ns estimem prou.

Y el començament de l’estimar ha de partir dels catalans de Catalunya, car la sort ens ha afavorit més que a cap. Si’ls estimem els catalans de per tot arreu y ens donem an ells, ells ens estimaràn y seràn com nosaltres.

En el fons, hi havia, en les seues paraules, el reconeixement d’un problema identitari seriós i la constatació de l’escassa presència valenciana, sobretot de gent jove, al Congrés. Però les seues al·lusions a un futur pròxim brillant per a les lletres al País Valencià semblen una referència indirecta a les esperances que suscitaven València Nova i notícies com el reconeixement oficial del valencià a l’Ajuntament del cap i casal.

La defensa d’una concepció global de la llengua catalana, tan cara a Alcover, no sols va estar molt present en els discursos d’obertura i clausura del Congrés, a càrrec del seu president, sinó que va planar sobre totes les seccions. Així, després de la ponència «La llengua catalana y’ls poders públichs. Protecció que aquêts li deuen», de Josep Bertran, el canonge mallorquí va presentar l’esmena «aclaratòria» següent: (1908: 595):

En el paragraf a de la conclusió II s’ha de substituir la paraula «Catalunya» per l’expressió «pobles de llengua catalana», indicant aixís que ab el nom de catalans s’han d’entendre també els fills de Valencia, de les Balears, d’Alguer y del Rosselló.

L’autoritat d’Alcover i la presència de representants de tots els parlars de l’idioma va garantir que hi prevalgués una visió global de la llengua catalana, aspecte que altrament no és aliè a la voluntat de Prat de la Riba de cercar la connivència de València i de les Illes Balears en el projecte d’una Espanya de les nacionalitats.

7. La qüestió de la codificació al Congrés: cap a la creació d’una institució acadèmica de la llengua catalana

La qüestió de l’autoritat lingüística de la llengua, tan estretament relacionada amb la fixació del corpus , fou plantejada al Congrés per Artizà en la seua ponència «Importancia y necessitat dels estudis gramaticals per tota literatura y especialment per la nostra». Era, sens dubte, un dels objectius més perseguits pels polítics catalanistes. Per a Alcover, en canvi, establir una autoritat lingüística no sols no era una prioritat, sinó un risc, «donada la situació actual dels estudis filològichs a Catalunya y demés territoris de llengua catalana». Són paraules que potser expressaven més aviat el pensament de Pompeu Fabra. Tanmateix, no s’hi pogué eludir una qüestió que surava en l’aire i que fins i tot havia plantejat a Alcover el romanista alemany Bernhard Schädel (1878-1926), arran dels preparatius del Congrés (Ferrando, 2006 b ).

Efectivament, Schädel, en carta a Alcover de 14 de juny de 1905, li havia recomanat que es fundés una «Junta de la llengua catalana», en la qual s’haurien d’integrar els estudiosos que treballaven pel «desplegament i el perfeccionament de l’estudi científic de la llengua catalana», com ara Alcover, ell mateix i «N’Obrador, En Massó i Torrents, En Rubió i Lluch, En Rossend Serra, el P. Nonell, Dr. Roc Chabàs, etc.». Aquesta Junta proposaria, al seu torn, la fundació d’un «Institut pour l’étude de la langue catalane et de ses dialectes», que hauria de treballar «segons punts de vista rigorosament científics i filològics» (Perea, 2006: 24). Ben mirat, la proposta reconduïa per camins filològics una reivindicació que es plantejà nombroses vegades al si dels Jocs Florals de la Renaixença, i és de remarcar que el filòleg alemany hi preveia la participació d’estudiosos de totes les terres catalanes, atès que, a més d’Alcover, hi esmenta el valencià Chabàs i el mallorquí Mateu Obrador. Al Congrés, Gregori Artizà hi va coincidir, ja que va acabar la seua ponència assenyalant la necessitat de redactar una Gramàtica catalana, amb «paternitat corporativa, nomenant al efecte una Academia o Institut», «amb persones competents del Congrés o Academia de Bones Lletres, afegint-hi companys de totes les comarques de la Llengua Catalana, coneixedors de llurs particularitats llengüístiques» i «confiant a una Junta permanent els assumptos ordinaris y urgents d’entr’any» (Alcover, 1908: 487). Alcover, però, s’hi oposà perquè