Antoni Ferrando Francés - Fabra, Moll i Sanchis Guarner (2a ed.)

Здесь есть возможность читать онлайн «Antoni Ferrando Francés - Fabra, Moll i Sanchis Guarner (2a ed.)» — ознакомительный отрывок электронной книги совершенно бесплатно, а после прочтения отрывка купить полную версию. В некоторых случаях можно слушать аудио, скачать через торрент в формате fb2 и присутствует краткое содержание. Жанр: unrecognised, ca. Описание произведения, (предисловие) а так же отзывы посетителей доступны на портале библиотеки ЛибКат.

Fabra, Moll i Sanchis Guarner (2a ed.): краткое содержание, описание и аннотация

Предлагаем к чтению аннотацию, описание, краткое содержание или предисловие (зависит от того, что написал сам автор книги «Fabra, Moll i Sanchis Guarner (2a ed.)»). Если вы не нашли необходимую информацию о книге — напишите в комментариях, мы постараемся отыскать её.

La commemoració del 150 aniversari del naixement de Pompeu Fabra és una bona ocasió per a recordar i reivindicar no sols la persona, sinó sobretot el seu llegat. Aquest llibre, obra d'Antoni Ferrando, dona compte de la dimensió lingüística, històrica i cívica de la tasca codificadora de Fabra i de les adaptacions que en feren Francesc de Borja Moll i Manuel Sanchis Guarner per a les Illes Balears i per al País Valencià respectivament. Una tasca difícil atesa la situació de subordinació política de la nostra comunitat lingüística i, a més, les diverses situacions lingüístiques i sociolingüístiques de cadascun dels territoris històrics que la integren. També són considerats en aquest estudi el mestratge d'Aguiló, Verdaguer i Llorente sobre Fabra, les aportacions d'Alcover i la contribució de personatges com Bofill, Salvador i Fuster en la construcció d'una llengua moderna de cultura i d'un espai comú de comunicació.

Fabra, Moll i Sanchis Guarner (2a ed.) — читать онлайн ознакомительный отрывок

Ниже представлен текст книги, разбитый по страницам. Система сохранения места последней прочитанной страницы, позволяет с удобством читать онлайн бесплатно книгу «Fabra, Moll i Sanchis Guarner (2a ed.)», без необходимости каждый раз заново искать на чём Вы остановились. Поставьте закладку, и сможете в любой момент перейти на страницу, на которой закончили чтение.

Тёмная тема
Сбросить

Интервал:

Закладка:

Сделать

Germans de la gloriosa Catalunya,

els de l’Illa daurada y Rosselló,

els d’Alguer, que separa’l mar y allunya,

però l’oblit de vostre origen, no:

per a record d’aquest venturós dia

–per la partida solament amarch–,

Valencia una abraçada vos envia,

arborant com penó de germania

la llengua d’Ausies March.

Segons l’acta de la sessió de clausura, per aquesta poesia, «feta aquell meteix dia per aquell acte» i reproduïda a les actes del Congrés (1908: 674), «l’eminent poeta valencià se’n du una gran ovació, y’s veu obligat a alçarse en salutació d’agrahiment». Situació que recull fidelment la crònica de Las Provincias del 20 d’octubre, en constatar que

la ovación tributada al insigne literato valenciano fue calurosísima y entusiasta. El Sr. Llorente se levantó, agradeciendo, con un saludo al público, las muestras de simpatía que se le prodigaron.

De fet, «té qu’aixecarse un parell de vegades per agrair aquell ovació axordadora» ( Bolletí , III: 269).

Idèntiques atencions va rebre Llorente el 18 d’octubre, amb motiu de la recepció dels congressistes forasters a l’Ateneu, on fou convidat a seure en l’estrada de la sala d’actes, junt amb Saroïhandy, Palomba, Ciuffo, Calmette, Guarnerio, Joan Alcover i Costa i Llobera, entre altres. D’acord amb la crònica de la sessió, després de Ciuffo «va parlar el senyor Llorente, resumint la impressió esplendorosa que li ha produit aquet Congrés, fentne notar el sentit patriòtich, y expressant el seu desig, nat en la visita al Tibidabo, de que abans de poch pugui tornar a n’aquella montanya pera inaugurarhi’l monument al gran Verdaguer» ( Bolletí , III: 287). Un parlament en el qual, en paraules de mossèn Alcover, Llorente «avuy s’es revelat tant jove de cor y d’intelligencia com era fa coranta anys. No serien inscrits milers de congressistes p’el pur estímul platònic de la filología».

No solament la premsa de la capital valenciana, particularment Las Provincias , es va fer ressò de l’acte de clausura, sinó també la premsa castellonenca, concretament La Provincia , que, el 18-X-1906, li dedicà una breu crònica, on recollia l’aspiració de molts congressistes de repetir la iniciativa:

En el Teatro Principal tuvo lugar anoche la sesión de clausura del congreso de la lengua catalana. La elegante sala de espectáculos del teatro hallábase adornada con guirnaldas de verde follage, prendidas con lazos de varios colores con las cuatro barras catalanas.

Antes de dar comienzo la sesión estaban totalmente ocupados, palcos, pasillos, corredores y butacas por numeroso y distinguido público. Ocupó la presidencia el doctor D. Antonio Alcover. Se leyeron adhesiones de gran número de ayuntaminentos y diferentes corporaciones extranjeras y nacionales. Se pronunciaron discursos acordándose celebrar dentro de poco un nuevo congreso.

En el parlament final del Congrés, mossèn Alcover constatava:

El Congrés ha lograt interessar l’atenció de Barcelona, de Catalunya, dels elements intel·lectuals de Valencia, Balears, Rosselló y dels filòlechs de les altres nacions. Axò era una de les coses que’ns proposavem: que la gent en parlàs, que’ls periòdichs en fessen llargues ressenyes, fer renou, donar fe de vida. Tot axò hu hem conseguit a les totes, a caramull.

Certament, feia bé mossèn Alcover de matisar que el Congrés, a diferència de l’entusiasme que suscità entre àmplies capes socials del Principat, només havia incidit en els «elements intel·lectuals» de les altres terres de llengua catalana. En el cas del País Valencià, la incidència, limitada a la premsa, fou purament cronística i difícilment podríem trobar algun intel·lectual, fora dels invitats o assistents al Congrés, que s’hi hagués interessat. Ben mirat, l’únic nom que podríem trobar a faltar, entre els que s’havien ocupat d’algun aspecte lingüístic del valencià, era el de Josep Nebot i Pérez (1853-1914), que, partidari de l’opció secessionista, no gosà comentar l’efemèride. En canvi, correspon a Llorente el mèrit de projectar i de fer projectar el Congrés en la premsa valenciana, amb una visió calculadament distant, però plenament solidària amb els objectius.

Heus ací una mostra del calculat distanciament polític de Llorente, destinat a preservar el seu lideratge al País Valencià i a contrarestar les possibles acusacions de connivència amb el catalanisme polític, que Alcover ( Bolletí , III: 172) va reportar:

Alguns apreciables senyors d’aquest pelatge, topen el venerable valencianista D. Teodor Llorente, vengut aposta per assistir a n-el Congrés, y li diuen: –¿D. Teodor! ¿vostè per aquí? ¿y que també s’es fet separatista? –Jo, els-e contesta D. Teodor, no vullch perjudicar les questions. So vingut per estudiar qu’es axò del Congrés. Jo lo que’ls-e puch dir, es qu’aquí trobe vida, entusiasme, ardor per una idea, qu’es lo que falta a Madrid. Si Madrid no fos axí com es, a Barcelona, a Catalunya, no hi hauria lo que hi ha.

Plenament conscient del doble vessant, científic i polític, del Congrés, Llorente va ratificar el seu inequívoc suport a la iniciativa en unes declaracions a El Noticiero Universal , del 22 d’octubre de 1906, que reprodueix La Correspondencia de Valencia («Opiniones del Sr. Llorente», 22-X-1906) en els termes següents:

El Noticiero Universal publica esta mañana las manifestaciones hechas por el decano de la prensa valenciana, D. Teodoro Llorente.

Dice así el citado periódico:

«Antes de marchar á Valencia D. Teodoro Llorente, hemos querido conocer su opinión sobre el Congreso de la Lengua Catalana, por ser, á la vez que ilustre poeta, experto periodista y político. He aquí el resumen de sus manifestaciones:

Este Congreso –nos ha dicho– no era obra política en los propósitos de sus iniciadores. Son estos hombres de letras, muy catalanistas, sí, pero agenos á las agitaciones de la vida pública. Su presidente dijo en la sesión de apertura: “El Congreso de la Lengua Catalana, para ser obra patriótica, ha de ser exclusivamente científica”. Y en la designación de temas, en su estudio, en las deliberaciones y discursos, el Congreso se ha ceñido á este prudente programa.

Pero como el catalanismo está aquí en un período cada día más agudo, sus partidarios, cada día más numerosos, habían de aprovechar la ocasión para expresar sus ideas y sentimientos. Y esto ha sucedido de manera notable.

Las cuestiones gramaticales que había de tratar el Congreso sólo pueden interesar á los literatos, y los congresistas que se han inscrito, pagando su cuota, han sido tres mil, y hubieran sido muchos más á no haberse cerrado la inscripción. Esa multitud hacía obra de catalanismo, obra política, obra de protesta. Lo mismo significava el aplauso delirante con que recibían los congresistas á todos los oradores, á todos los conferenciantes. Daban á entender que quieren conservar su Lengua, como el elemento principal de sus reivindicaciones.

Esta ha sido la parte política del Congreso de la Lengua catalana; una manifestación más del catalanismo, problema grave, muy grave, más agravado porque no quieren estudiarlo nuestros políticos ni la prensa popular de Madrid, porque se le aplican remedios empíricos, que atizan las pasiones aquí en Barcelona y no resuelven nada.

En el orden literario, esta asamblea ha sido un ensayo, poco preparado, que servirá de punto de partida para estudios muy útiles en el orden lexicográfico y para nuevas reuniones más provechosas. Lo que desde luego es importante, y muy satisfactorio para España, si no hemos de desconocer que Cataluña, Valencia y Mallorca son parte de España, es el aprecio que al mundo intelectual merece la lengua de estas regiones y su renacida literatura. Los sabios extranjeros que han venido al Congreso son franceses é italianos; pero adhesiones, muy expresivas, han llegado de todas las naciones de Europa y de las dos Américas. En todo el mundo culto se aplaude y se adivina ese renacimiento; á los que en él hemos tomado alguna parte, nos duele que se haga poco caso en Madrid y en otros puntos de España.

Читать дальше
Тёмная тема
Сбросить

Интервал:

Закладка:

Сделать

Похожие книги на «Fabra, Moll i Sanchis Guarner (2a ed.)»

Представляем Вашему вниманию похожие книги на «Fabra, Moll i Sanchis Guarner (2a ed.)» списком для выбора. Мы отобрали схожую по названию и смыслу литературу в надежде предоставить читателям больше вариантов отыскать новые, интересные, ещё непрочитанные произведения.


Franck Thilliez - Deuils de miel
Franck Thilliez
Jordi Sierra i Fabra - Radiografia De Chica Con Tatuaje
Jordi Sierra i Fabra
Jordi Sierra i Fabra - El Enigma Maya
Jordi Sierra i Fabra
libcat.ru: книга без обложки
Jordi Sierra i Fabra
Enric Sanchis Gómez - Los parados
Enric Sanchis Gómez
Francesc Martínez Sanchis - Premsa valencianista
Francesc Martínez Sanchis
Francesc Martínez Sanchis - La revista Saó (1976-1987)
Francesc Martínez Sanchis
Joan Ramon Sanchis Palacio - La banca que necesitamos
Joan Ramon Sanchis Palacio
Josep Martínez Sanchis - Joan B. Pastor Aicart
Josep Martínez Sanchis
Отзывы о книге «Fabra, Moll i Sanchis Guarner (2a ed.)»

Обсуждение, отзывы о книге «Fabra, Moll i Sanchis Guarner (2a ed.)» и просто собственные мнения читателей. Оставьте ваши комментарии, напишите, что Вы думаете о произведении, его смысле или главных героях. Укажите что конкретно понравилось, а что нет, и почему Вы так считаете.

x