Antoni Ferrando Francés - Fabra, Moll i Sanchis Guarner (2a ed.)

València Nova no s’havia alliberat encara, però, dels llasts identitaris, ja que inicialment va ser controlada per la gent més conservadora. La dificultat de superar el llemosinisme ideològic forjat al llarg de quatre segles de subordinació política i cultural i fomentat pels prohoms valencians de la Restauració, és fa palesa en l’actitud que adoptaren els dirigents de l’associació a propòsit precisament de la invitació a assistir al Congrés de 1906. En la seua contestació a la Comissió Organitzadora, publicada al número 12 de València Nova («Primer Congrés Internacional de la llengua catalana», 20-X-1906), els membres de la Junta Directiva de València Nova es proclamen «entusiastes admiradors de l’hermosa llengua d’oc, una de les cuals branques, la valenciana, parlem nosatros» i afirmen veure «ab moltísima satisfacció la tasca qu’es proposa realiçar lo Congrés de la Llengua Catalana», però no s’estan d’advertir, en una formulació potser més estratègica que realment sentida:

Creem, sí, que la llengua que parlem s’aparta prou de la catalana pera poder ser considerada com idioma propi dels valencians; emperó, a aquella devem l’orige de la nostra, y per tant entenem qu’estudiant la mare algun profit traurem pera la filla.

La difusió del pensament de Prat de la Riba i la constitució de Solidaritat Catalana no podien passar desapercebudes entre els polítics valencians. Com a reacció, els republicans blasquistes, temerosos de l’efecte contagi, van intensificar les campanyes contra els autonomistes catalans, que eren presentats com a enemics dels interessos econòmics valencians i braç dret del Vaticà. El valencianisme cultural, socialment esquifit, ideològicament confusionari i poc cohesionat, no tenia forces suficients per a contrarestar aquestes campanyes i incidir en la vida política valenciana. Tanmateix, la divisió dels republicans en blasquistes i sorianistes n’apaigavà el missatge castellanista i feu possible que l’Ajuntament de la ciutat de València, tot i estar controlat per una majoria republicana, reconegués, l’11 de setembre de 1906, el dret d’expressar-se oralment en valencià o en castellà, gràcies a una iniciativa del regidor Guillot, militant d’Unión Republicana i soci de València Nova.

La Veu de Catalunya (14-IX-1906), en un editorial titular «¡Visca Valencia!», felicità els regidors valencians per haver defensat «pera a la seva llengua estimada, germana bessona de la catalana, el dret indiscutible d’usarla en tots els actes que afecten la vida del poble valenciá y entre valencians» i encoratjà els valencianistes a impulsar l’ús públic i privat de la seua llengua en aquests termes:

Cal que Valencia visca; cal que hi torni, a n’aquella regió paradisíaca, tota la personalitat característica; cal qui hi lluitin coratjosament i estiguin segurs que ho lograrán, els valencians, valencianisant tots els actes de la vida particular y de la vida pública; han de sentir en valenciá, han de parlar en valenciá, han de produir y han de treballar en valenciá. Si així ho fan, la seva feina será forta y ferma, tindrá carácter propi. Y portará quelcom de llur ánima al concert universal de la civilisació y del progrés.

El mateix dia de la publicació d’aquest article, la Lliga enviava al regidor Guillot un telegrama de felicitació, expressat en uns termes que no poguessen ser interpretats com una ingerència:

La Lliga Regionalista aimant defensora de les llengües regionals us felicita ab entusiasme a vos y companys per reivindicacions Valenciá en les deliberacions del vostre Ajuntament.

Mentrestant, el govern de Madrid, controlat des de l’estiu del 1905 pels liberals, es mostrava més refractari que l’oposició conservadora de Maura –al capdavall, la de Teodor Llorente– a fer la més mínima concessió al català als àmbits oficials (Ferrando, 2006 a : 138-141).

És en aquest context que, entre el 13 i el 18 d’octubre del 1906, es va celebrar a Barcelona el Primer Congrés Internacional de la Llengua Catalana, amb la participació de Lo Rat Penat i de València Nova. La presència de tot l’espectre ideològic del minúscul valencianisme cultural a Barcelona no podrà deixar de tenir conseqüències per al futur de la llengua a València: les classes dominants valencianes podran posar entrebancs a la implantació del fabrisme a València i afavorir-hi les estratègies particularistes, però difícilment podran imposar el secessionisme.

La presència valenciana a l’acte d’obertura es va limitar a Teodor Llorente i Olivares, Vicent Mancho, Lluís Fullana i Josep Maria Pérez. Els tres primers apareixen en les actes del Congrés –publicades sota el títol de Primer Congrés Internacional de la llengua catalana (Barcelona, 1908)– com a «president honorari de Lo Rat Penat», «catedràtich de La universitat» i «provincial dels Pares Franciscans de Valencia», respectivament, dins la llista de congressistes «honoraris». En realitat, en el moment de la celebració del Congrés, Mancho era, circumstancialment, professor substitut de la Universitat de València. Fullana, que des del 1905 era definidor de la província franciscana de València, a penes feia nou dies que n’havia estat elegit provincial. Josep Maria Pérez s’havia desplaçat a Barcelona en representació de l’associació València Nova i del seu butlletí homònim, però en l’esmentat volum d’actes fou substituït per Faustí Barberà, ara ja «president de València Nova», que no hi havia assistit. Fullana, estret col·laborador de mossèn Alcover, havia estat convidat expressament per la Comissió Organitzadora del Congrés. Llorente i Josep Maria Pérez hi figuren com a representants d’institucions i, de retruc, també Mancho, simple amic i acompanyant de Llorente. No hi degueren assistir, en canvi, ja que no se n’esmenta la presència enlloc, cap dels altres quatre membres honoraris valencians: Joan Baptista Benlloch Vivó i Joan Josep Laguarda Fenollera, que no són esmentats pel seu nom, sinó com a titulars de les diòcesis de Solsona (1901-1906) i la Seu d’Urgell (1902-1907), respectivament; fra Ramon Usó Arnal, que figura com a «provincial dels Franciscans de Catalunya», i Vicent Greus Roig, magistrat de l’Audiència Provincial de Barcelona, que també hi apareix com a «representant de Lo Rat Penat», llavors presidit per Josep Maria Ruiz de Lihory (1903-1908). Només s’inscriviren com a congressistes «efectius» set valencians i un mallorquí resident a Oriola. Ben poca cosa en comparació amb els vora 3.000 congressistes de Catalunya. Per unes raons o altres, no hi va assistir cap dels valencians inscrits. No s’hi acredità tampoc cap representant valencià de les institucions polítiques.

Cal dir, però, que Llorente fou tractat per les autoritats barcelonines i pels parlamentaris catalans presents en l’acte inaugural del Congrés com un veritable representant polític. De fet, en la sessió inaugural acompanyaven Alcover en la taula presidencial, a la seua dreta, el canonge que representava el cardenal Casañas, bisbe de Barcelona, i els senyors Antoni Rubió i Teodor Llorente i, a la seua esquerra, els senyors Sostres i Sanllehy, president de la Diputació i batle de Barcelona respectivament, i monsenyor Casaponce, en representació del bisbe d’Elna-Perpinyà. Les deferències envers Llorente es repetiren al llarg dels diversos actes. Així, en el banquet que se celebrà el dia 17 d’octubre a l’Hotel Tibidabo, Llorente segué al costat dret d’Alcover, amb preferència sobre Antoni Rubió i Lluch. I tornarà a figurar prop d’Alcover en l’acte de clausura.

Ara bé, si Teodor Llorente ocupà sempre un dels llocs preferents en les diverses tribunes del Congrés fou perquè era el referent valencià obligat dels lletraferits catalans, que hi veien el símbol per excel·lència de la Renaixença i de la unitat de la llengua junt amb les figures més emblemàtiques de les altres terres catalanes com Marià Aguiló i Jacint Verdaguer. El patriarca de la Renaixença valenciana no solia faltar a les habituals trobades literàries que organitzaven els prohoms catalans, que corresponien amb iniciatives recíproques o amb gestos de deferència, com el que es va donar, per exemple, el mateix 1906, quan l’editorial L’Avenç, dirigida per Joaquim Casas-Carbó (1858-1943), un dels membres de la Comissió organitzadora del Congrés, li publicà unes Poesies triades . És per tot això que la seua presència va ser acollida tan càlidament.