Antoni Ferrando Francés - Fabra, Moll i Sanchis Guarner (2a ed.)

1. Cap a la recuperació d’una llengua literària comuna: el mestratge d’Aguiló, l’exemple de Verdaguer

Ben pocs homes de la Renaixença catalana van influir tant en la recuperació d’una llengua literària comuna, superadora i alhora integradora de les diferències diatòpiques, com el mallorquí Marià Aguiló i Fuster (1825-1897). La seua familiarització amb la vasta producció literària, culta i popular, tant dels anys medievals de plena normalitat cultural i política com dels segles moderns de davallada dels usos cultes de català, el seu pas per la Biblioteca Universitària de València i per la de Barcelona i els seus contactes amb molts dels prohoms de la Renaixença van ser decisius perquè les seues orientacions sobre com havia de ser la llengua literària moderna i la seua insistència en la unitat de la llengua catalana es convertissen en un referent inexcusable per als reneixencistes i els modernistes.

És ben conegut el pes de les seues argumentacions a favor del restabliment dels plurals en -es per a la llengua literària comuna. No es tractava d’adoptar els «plurals valencians», tal com eren percebuts a la Catalunya oriental després de tres segles de praxi quasi sistemàtica de plurals acabats amb -as , sinó de restablir els plurals que tota la llengua havia tingut fins al segle XVI i els que corresponien a l’evolució genuïna del català. Restaurar aquestes grafies era una exigència per a fer visible la unitat de la llengua catalana. La seua autoritat moral va ser determinant perquè Pompeu Fabra canviés el criteri predominant encara a la Barcelona dels darrers anys del vuit-cents.

D’Aguiló és una de les més belles imatges per a cantar la unitat de la llengua. La va pronunciar en els Jocs Florals de Barcelona de 1867:

Desde les singleres conglasades dels Pirienus fins á les planes calitjoses de Valencia y d’Elx; desde les valls patriarcals de l’alta montanya de Catalunya y del Rosselló fins á les comallerades rublides d’arbres que perfumen les illes Balears; desde les platges del golf mes enllá de Portvendres fins molt passada la costa d’Alacant, per tot arreu y en tots los endrets m’ha comparegut, á cada jornada que hi he feta, la figura benvolguda de nostra dolça, de nostra valenta llengua catalana: y enlloch, enlloch (fora de les ciutats mes principals) l’he sabuda veure tan malaltissa y afollada, sino forta, sanitosa y vividora (Aguiló, 1988: 69).

Segons Massot (2017: 284-285), «amb ell neix una consciència de “catalanitat” lingüística que no trobem mai abans a Mallorca». Probablement no hi ha cap personalitat catalana o valenciana del segle XIX que se li puga comparar en aquest sentit. Fabra digué d’ell que «en l’obra de redreçament de la llengua és indiscutiblement la figura cabdal a qui tots havem de retre homenatge de gratitud i d’admiració il·limitades».

Aguiló, que poà una llengua mot sucosa dels seus viatges per totes les terres catalanes i per la lectura de les rondalles, refranys i tradicions populars recollides en els més diversos indrets de tot l’àmbit lingüístic català, va tenir també un gran ascendent sobre Jacint Verdaguer (1845- 1902), el millor poeta de la Renaixença i el gran patriarca del moviment a Catalunya. L’erudit mallorquí no sols es va identificar profundament amb el model de llengua literària de Verdaguer, «que coincidia amb la que propugnava ell mateix», sinó que va reconèixer que «tingué una importància decisiva en la seva formació lingüística i literària» (Massot, 2006: 198).

Marià Aguiló.

Jacint Verdaguer.

Efectivament, Verdaguer va saber conjuminar magistralment la llengua popular amb la llengua culta, i va contribuir així a anar superant la dicotomia amb què ens tenien acostumats al segle XIX els partidaris del català acadèmic i del català que ara es parla . I, també com Aguiló, no es va estar d’aprofitar un recurs literari –en aquest cas més tost històric–, la figura de Jaume I, conformador de l’àmbit lingüístic català, per a cantar la unitat de la llengua. Ho feu en diverses ocasions, com ara en els seus discursos als Jocs Florals de Barcelona (1881) i de Lleida (1901), però bàsicament en tres poemes de la seua autoantologia Pàtria (1888): «Mirant un mapa», dedicat a Marià Aguiló, on no debades evoca «les palmes d’Elx i de Mallorca», «Lo pi de les tres branques», el més famós de tots, i «Don Jaume en Sant Jeroni». A «Lo pi de les tres branques», Verdaguer posa en el llavis del rei Conqueridor el somni que ha tingut, d’una pàtria de tres branques:

Josep Massot i Muntaner (1996) ja va posar de relleu la influència que exercí Aguiló en Antoni Maria Alcover pel que fa a l’interès per l’estudi i la replega de les més diverses manifestacions de la cultura popular i a la defensa de la unitat de la llengua. Arrelat profundament a la insularitat mallorquina, al tradicionalisme eclesiàstic i al conservadorisme pagès, la seua actitud favorable a la unitat de la llengua difícilment podria explicar-se sense el mestratge d’Aguiló.

No menor fou l’admiració i la gratitud de Teodor Llorente (1836- 1911) envers Aguiló, tan diàfanament expressada en l’endreça del seu Llibre de versos (1885), quan recordava la seua exhortació als valencians a recuperar l’orgull per una llengua que «parlen encara algunes millonades d’hòmens dende’l Pirineu fins los palmerals d’Elx». Llorente parafrasejà la coneguda imatge d’Aguiló en nombroses ocasions entre 1868 i 1901. Rafael Roca (2007) n’ha recollit totes les variants. Val la pena de reproduir-les ací, si més no com a mostra del seu constant posicionament a favor de la unitat de la llengua i de la seua admiració envers el mestre mallorquí: a més de la ja esmentada, «la lengua común que se habla desde los Pirineos hasta Elche»; «desde Rosas a Elche»; «desde los robledales del Pirineo hasta los palmerales de Elche»; «desde el francès Rosellón hasta las riberas del Segura»; «desde las cimas de los Pirineos hasta los palmerales de Elche»; «desde los Pirineos hasta Elche, y en las Islas Baleares». Aquestes imatges seran imitades en més d’una ocasió per Pompeu Fabra.

El lingüista de Gràcia adoptà d’Aguiló i de Verdaguer el criteri de restablir els plurals femenins en - es i la convicció de la unitat profunda de la llengua catalana en tot el seu àmbit lingüístic. Fabra aprengué d’Aguiló l’interès que tenen els dialectes per a l’explicació de determinats fenòmens lingüístics i la reconstrucció de la llengua literària comuna. Als seus ulls, Verdaguer recuperà per al català la condició de llengua literària (Ginebra, 2019).