Antoni Ferrando Francés - Fabra, Moll i Sanchis Guarner (2a ed.)

Finalment, el desè treball, «L’ideal idiomàtic de Joan Fuster», 11 analitza l’evolució del pensament i de la praxi lingüística de Joan Fuster, que, dins d’una decidida aposta per una llengua de comunicació vàlida per a tot l’àmbit dels Països Catalans, preveu la necessitat d’adequar-se a les exigències comunicatives de cada un dels seus territoris sense caure en la dialectalització. En un recull sobre Fabra i el fabrisme a totes les terres de llengua catalana no podia faltar el testimoniatge d’un dels admiradors més grans de l’obra de Fabra.

Així doncs, el volum reuneix un conjunt d’estudis que ens il·lustren sobre les aportacions i les reflexions de Fabra, Moll i Sanchis Guarner, els tres protagonistes més qualificats de la codificació de la llengua catalana al segle XX i que volen ser alhora un modest homenatge i una sentida expressió de gratitud a tots tres en un moment esperançador però delicat per al nostre país, com és l’actual, en què la nostra llengua continua sent víctima d’unes calculades estratègies glotofàgiques i es veu sotmesa a perilloses temptacions cantonalistes, que és precisament allò que van combatre els nostres homenatjats. Reunir els tres noms en un sol volum vol ser també una crida d’atenció sobre la necessitat de tenir en compte l’abast geogràfic de la nostra comunitat lingüística per a enfortir els llaços que ens uneixen i comprendre’n millor la diversitat. Recordar les seues aportacions més importants és un imperatiu científic i un deure de gratitud. Analitzar i actualitzar les seues reflexions és una exigència cívica i potser el millor homenatge que els podem retre.

València, juliol de 2018

ANTONI FERRANDO FRANCÉS

Universitat de València

IEC · AVL · AILLC

Sigles bibliogràfiques

1.El primer treball ha estat publicat a El Primer Congrés Internacional de la Llengua Catalana. Reflexos i projeccions , a cura de Maria Pilar Perea i Germà Colón, Castelló de la Plana, Fundació Germà Colón Domènech, 2006, pp. 103-138; el segon, a Antoni Ferrando (ed.), El primer Congrés Internacional de la Llengua Catalana i el País Valencià , Catarroja/Barcelona/Palma de Mallorca, Afers, 2008, pp. 97-176.

2. Pompeu Fabra. En el cinquantenari de la seva mort el dia de Nadal del 1948 , Barcelona, Fundació Jaume I, 1998, pp. 56-69.

3. Actes del Simposi Pompeu Fabra. Jornades Científiques de l’Institut d’Estudis Catalans , a cura de Joan Argenter, Barcelona, IEC, 2000, pp. 121-157.

4. La lingüística de Pompeu Fabra , a cura de Jordi Ginebra et alii , Alacant, IIFV/URV, 2000, pp. 279-340.

5. Les relacions catalano-occitanes al llindar del segle XXI , a cura de Christian Camps, Péronnas, Association Française de Catalanistes / Éditions de la Tour Gile, 2009, pp. 189-209.

6. La configuració social de la norma lingüística a l’Europa llatina , a cura d’Antoni Ferrando i Miquel Nicolás, Alacant, IIFV, 2006, pp. 189-251.

7. El primer Congrés Internacional de la Llengua Catalana i el País Valencià. Els reptes del futur , a cura d’Antoni Ferrando, Catarroja/Barcelona/Palma de Mallorca, Afers, 2018, pp. 97-176.

8. A l’entorn de les Normes de Castelló. Ambient, context cultural i repercussions , a cura de Germà Colón i Lluís Gimeno, Castelló de la Plana, UJI, 2013, pp. 39-69.

9. Manuel Sanchis Guarner: un humanista valencià del segle XX , coordinat per Santi Cortés i Vicent J. Escartí, València, AVL, 2006, pp. 94-125.

10.Ampliació del capítol «Francesc de B. Moll i Manuel Sanchis Guarner» del llibre Francesc de B. Moll a l’inici del segle XXI , curat per Maria Pilar Perea, Barcelona, Universitat de Barcelona, 2003, pp. 91-96,

11. Estudis de llengua i literatura catalanes , XXX. Miscel·lània Germà Colón , Barcelona, PAM, 1995, pp. 175-188.

TEODOR LLORENTE, ANTONI MARIA ALCOVER I POMPEU FABRA

El Primer Congrés Internacional de la Llengua Catalana (1906) fou la culminació dels esforços de la Renaixença per a reconstruir una llengua literària comuna i, alhora, la manifestació de la voluntat dels sectors catalans lingüísticament conscienciats de situar el català en el mapa de les llengües romàniques, en un moment en què part de la filologia romànica encara el considerava una variant de l’occità. En conseqüència, calia no sols proclamar davant el món la identitat filològica independent del català, sinó també la determinació de convertir-lo en una llengua de cultura moderna, equiparable a les altres grans llengües europees de cultura.

En el procés de reconstrucció del català com a llengua literària van tenir un paper fonamental un mallorquí, Marià Aguiló; un valencià, Teodor Llorente, i un català, Jacint Verdaguer. Sense ells difícilment hauria estat possible la tasca d’Antoni Maria Alcover i la de Pompeu Fabra de descriure científicament el català i de posar les bases per a la seua codificació, que fou una de les conseqüències més importants del Congrés. Darrere de l’organització hi va haver un polític clarivident i excepcional, Enric Prat de la Riba, que va saber comprendre el valor de la llengua com a eina de vertebració d’una cultura nacional. Altrament, els organitzadors del Congrés van saber trobar la connivència dels principals romanistes internacionals partidaris de la individualitat filològica del català i, sobretot, la de les personalitats de totes les terres de llengua catalana més significades en el conreu del català.

L’objectiu d’aquest estudi és oferir una panoràmica de les realitzacions d’un congrés que marca una fita molt important en la història de la llengua catalana, fins al punt que s’ha adduït com a punt d’arrancada d’una nova etapa històrica del català, caracteritzada per la fixació del corpus de la llengua i per la reivindicació d’un estatus polític que en garantís la normalitat cultural i política (Ferrando, Nicolás, 2011). En aquesta convergència en defensa del patrimoni lingüístic comú de totes les terres de llengua catalana és molt rellevant la participació valenciana, no per les seues aportacions científiques, sinó pel simbolisme de la presència de Llorente, president de Lo Rat Penat i darrer representant de la Renaixença, i de València Nova, expressió d’uns temps nous reivindicatius. És per això que s’hi prestarà una atenció especial.

Sessió d’obertura del Primer Congrés Internacional de la Llengua Catalana. Barcelona, Teatre Principal, 1906.