Antoni Ferrando Francés - Fabra, Moll i Sanchis Guarner (2a ed.)

Nosaltres, catalans, no desitjaríem altra cosa sinó que emprenguéssiu una obra de forta depuració del vostre idioma, encara que no us preocupéssiu gens d’acostar-vos al nostre català; que tractéssiu de descastellanitzar el valencià i d’enriquir-lo, procurant acostar-lo al valencià dels vostres grans escriptors medievals.

Doncs bé, Moll a les Illes Balears i Sanchis Guarner al País Valencià han estat els dos gramàtics i alhora lingüistes competents que van assumir la complexa tasca d’adaptar el fabrisme als seus respectius territoris, completant i enriquint així l’obra de Fabra. Això sí, amb desigual fortuna en comparació amb el lingüista de Gràcia: mentre aquest pogué veure avalada la seua tasca codificadora per l’acció de govern de la Mancomunitat (1914-1925) i de la Generalitat de Catalunya (1932-1939), Moll i Sanchis Guarner hagueren de vehicular-la entre els seus conciutadans, sota les difícils condicions del règim franquista, com a iniciatives cíviques personals. Però, malgrat això, encara tingueren la satisfacció de constatar que la seua llavor no havia caigut en terra estèril. Avui, les seues propostes d’adaptació del fabrisme a tots dos territoris compten amb una acceptació generalitzada. Era just, doncs, que, en homenatjar Fabra, expressem també el nostre reconeixement i la nostra gratitud a Moll i a Sanchis Guarner i que en reivindiquem el llegat. Aquest és l’objectiu del llibre que el lector té a les mans.

En efecte, el llibre reuneix una bona part dels treballs que he dedicat a l’estudi de tots tres personatges. Tots aborden aspectes bàsics de la nostra història lingüística entre el 1906, data del primer Congrés Internacional de la Llengua Catalana, i el 1983, data de les lleis de normalització lingüística de Catalunya i del País Valencià i de l’aprovació de l’Estatut d’Autonomia de les Illes Balears. Alguns han estat parcialment reescrits, d’altres han integrat aportacions diverses, però també n’hi ha que s’ajusten més a la versió original. Molts no són ja de fàcil localització. Tots, però, han estat revisats i actualitzats en els aspectes fonamentals, incloent-hi les referències bibliogràfiques.

El primer article, «La dimensió nacional del Primer Congrés Internacional de la Llengua Catalana (1906): Teodor Llorente, Antoni Maria Alcover i Pompeu Fabra», parteix bàsicament de dos treballs anteriors, titulats «Primer Congrés Internacional de la Llengua Catalana (1906): repercussions al País Valencià» i «La presència valenciana al Congrés de 1906, punt de partida dels primers moviments reivindicatius de la llengua pròpia del País Valencià». 1 Aquesta contribució incorpora dades i consideracions sobre els posicionaments de Marià Aguiló, Jacint Verdaguer i Teodor Llorente amb relació a la unitat de la llengua catalana i sobre la influència que aquests van exercir en Antoni Maria Alcover i Pompeu Fabra. S’hi presta una atenció especial a les valoracions i a la tasca de difusió del Congrés que va fer Llorente, l’únic patriarca viu de la Renaixença en el moment de la celebració.

En el segon treball, «Pompeu Fabra: la reconstrucció d’una llengua nacional», 2 s’ofereix una visió de conjunt de la posició de Fabra sobre el model de llengua que, a partir de l’oralitat i de la tradició històrica genuïna, es proposà construir i sobre el seu ideari polític en relació amb l’articulació de l’espai nacional català, que fa coincidir amb tot l’àmbit geogràfic de la llengua.

Els tres treballs següents s’ocupen d’aspectes de la vida, l’obra i el pensament de Fabra específicament relacionats amb la seua coneixença de la realitat valenciana, amb el seu tractament de la diversitat dialectal i amb la seua consideració de l’occità. En concret, «Fabra i el País Valencià» 3 aborda els contactes que Fabra tingué amb valencians a Barcelona i a València, les seues reflexions sobre el paper dels escriptors valencians en la dignificació literària del català de València i els seus al·legats perquè hi hagués una veritable integració política i cultural entre totes les terres de llengua catalana. A «La presència dels dialectes territorials en l’obra de Pompeu Fabra», 4 s’examina en termes concrets el paper que Fabra va atorgar als dialectes catalans en la seua proposta de codificació lingüística i se’n fa una valoració de conjunt. «L’occitanisme des d’una perspectiva valenciana: un panorama històric» 5 vol ser una contribució a la història de les relacions entre català i occità des de l’edat mitjana fins a l’actualitat, on s’observa que les percepcions dels valencians sobre la llengua germana, que són el centre d’atenció de l’estudi, difereixen en no pocs aspectes de les que han tingut els catalans. A l’època de Fabra hi havia catalans que propugnaven considerar el català i l’occità com una sola llengua. És un tema que preocupava Fabra, que es posicionà públicament en favor del criteri de diferenciar clarament ambdues llengües en la contemporaneïtat.

Com bé es pot despendre del títol, «La construcció històrica de la “norma lingüística” al País Valencià fins a les Normes de Castelló», el sisè treball, d’àmplia perspectiva diacrònica, té, dins de la seua unitat, dues parts ben diferenciades quant al tractament de les informacions contingudes. La primera part, de caràcter panoràmic, és una versió revisada de la secció cronològica que va de l’any 1238 al 1913 de «Percepció i institucionalització de la norma lingüística entre els valencians: panorama històric» 6 –les dates inicial i final corresponen a les de la creació del regne cristià de València i la promulgació de les Normes ortogràfiques de l’ IEC, respectivament. La segona part és una ampliació de la secció d’aqueix mateix article referida al període de 1913 a 1932, data de l’aprovació de les Normes de Castelló, enriquida amb aportacions procedents de «La presència valenciana al Congrés de 1906, punt de partida dels moviments reivindicatius de la llengua pròpia al País Valencià (1906-1918)». 7 Aquesta segona part aborda la dinàmica que es creà al País Valencià a partir de la confluència de diverses visions sobre la llengua dels valencians: bàsicament dues, la dels unitaristes, que accepten en major o menor grau la normativa fabrista, i la dels particularistes, que oscil·len entre la resistència a acceptar el fabrisme i el secessionisme. Se centra en la recepció inicial del fabrisme al País Valencià.

El setè treball, «Les Normes de Castelló: desplegament i consolidació (1932-1983)», integra una versió revisada de «La vehiculació de les Normes de Castelló: problemes i realitzacions», 8 que s’ocupa de l’evolució del procés d’acceptació i integració del fabrisme al País Valencià, i el darrer aparat del ja esmentat article «Percepció i institucionalització de la norma lingüística entre els valencians: panorama històric», que se centra en la qüestió de l’autoritat lingüística.

El vuitè treball, «L’ideal idiomàtic de Manuel Sanchis Guarner», revisa i reprodueix una bona part del capítol homònim del llibre-catàleg Manuel Sanchis Guarner: un humanista valencià del segle XX , quel’Acadèmia Valenciana de la Llengua dedicà al filòleg valencià amb motiu de la seua proclamació com a Escriptor de l’Any 2006. 9 S’hi examina especialment la seua concepció normativa de la llengua i el seu paper en la consolidació d’un fabrisme rigorós, ordenat i alhora flexible, sempre atent a la realitat lingüística, sociològica i cultural valenciana.

Al novè treball, «Francesc de Borja Moll i Manuel Sanchis Guarner: dues maneres de vehicular el fabrisme», 10 s’intenta explicar la diferència d’estratègies entre ambdós gramàtics a l’hora de justificar les seues opcions normatives davant dos destinataris diferents.